Totxanes, totxos i maons

Pot semblar una tonteria, però tinc la impressió que quan m’arriba a les mans un llibre important les coses es conjuren de manera inesperada (i feliç) talment com si volguessin accentuar l’excepcionalitat de la situació. En fi, jo ja m’entenc… I miraré d’explicar-me.

Fa un parell de mesos especulava en aquest apunt a propòsit d’un elefant que vaig veure pintat en una paret de l’església de Sant Joan de Boí.

Més cap aquí publicava aquest altre apunt en el qual descrivia un itinerari mínim per visitar les obres més importants de la Galeria dels Uffizzi de Florència.

De resultes de la publicació d’aquest segon apunt un bon amic que de coses florentines en sap moltíssim em va comentar que ell afegiria a la llista l’Anunciació de Simone Martini (vegeu aquí i també aquí) i, certament, crec que té molta raó. Tanta, que ja he incorporat aquesta obra, situada en la petita sala 3 de la segona planta del museu (vegeu també aquí), en el recorregut recomanat.

Continuo el relat de felices coincidències:

El Cant que hem estudiat en la darrera classe de ‘Commedia’ de Dante ha estat el XVII de l’Infern. Un Cant en el transcurs del qual el poeta i el seu guia Virgili travessen el cercle dels usurers, pràctica molt estesa i arrelada en el temps de Dante, i troben uns quants condemnats que identifiquen de seguida pels escuts familiars gravats a les bosses que porten penjades al coll.

Més concretament, en els versos 64 i 65 —“E un che d’una scrofa azzurra e grossa / segnato avea lo suo sacchetto bianco.” (“I un, que portava la bosseta blanca / marcada amb una truja blava i grossa.”, en versió de Joan F. Mira)– Dante es refereix a la família dels Scrovegni, de Pàdua, i més concretament a Reginaldo Scrovegni, home amb notòria fama d’usurer en el seu temps.

Sembla que, per millorar la imatge de la família (vegeu aquí), Enrico, el fill segon de Reginaldo, va encarregar el 1305 a Giotto la decoració de la famosa ‘Cappella degli Scrovegni’ (vegeu aquí), joia de visita obligada per a tothom que s’acosta a Pàdua (vegeu aquí), la ciutat situada al Vèneto, a mig camí entre Vicenza, lloc central de l’arquitectura d’Andrea Palladio i Venècia.

Dos o tres dies després de la classe dantesca em va arribar ‘Del natural’, el llibre de Martí Domínguez (vegeu aquí i també aquí), publicat per Edicions 62 i guanyador del Premi Bones Lletres d’assaig humanístic que convoca des de fa tres anys la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (vegeu aquí). Ja aviso que sobre aquest llibre –que em sembla un dels més importants que han passat per les meves mans en els darrers temps– en parlaré més extensament en un article que m’han encarregat i que escriuré amb calma i molt de plaer.

Val a dir que l’objectiu de ‘Del natural’ és oferir al lector un recorregut per la història de la pintura a partir de les referències que els artistes han anat fent dels elements naturals, vegetals i animals, que els envoltaven. El primer capítol arrenca en un moment memorable: quan Cimabue, camí de Bolonya es troba amb un humil pastor molt jove que acaba de pintar damunt d’una pedra una de les ovelles del ramat que cuidava. Aquell minyó es deia Giotto, l’escena passava en els darrers anys del segle XIII, i Joan Fuster en va donar àmplia referència a ‘El descrèdit de la realitat’ (Moll, Biblioteca Raixa, 1955).

Explica Domínguez: “Allò que ara ens sembla lògic i evident, en aquells dies era molt més confús i inaprehensible. La pintura era més aviat ‘cosa mentale’, un exercici d’erudició i d’ofici artístic que es realitzava en la penombra dels tallers i que ben poc tenia a veure amb la quotidianitat. La història dels homes en molts sentits no és més que una incommensurable relació d’argúcies per evitar veure les coses tal com són.” I precisament per això Cimabue va quedar sobtat pel que acaba de veure i de descobrir gràcies a aquell jove pastor: la descoberta de la realitat en la pintura.

El capítol inicial és titula ‘Els camells de Giotto’ i està molt relacionat amb la il·lustració de la coberta del llibre… i de retruc amb la història que em vaig empescar a propòsit de l’elefant de Sant Joan de Boí.

Vegeu aquí sota la imatge de l’Adoració dels Mags de Giotto:

I tot seguit el que explica Martí Domínguez:

“En l’escena de l’Adoració dels Mags va introduir per primera vegada la imatge del camell. En aquest cas, Giotto no va poder pintar del natural; ben possiblement mai no havia vist cap d’aquests animals (…) Un patge, en canvi, mira de reüll cap a un dels camells, que en aquell moment ha trencat l’ambient covat amb un renill fabulós. És un camell amb unes orelles prodigioses, amb uns ulls blaus clars i amb unes potes dotades d’unes peülles equines inconfusibles. Giotto ignorava que els camells tenen les orelles petites i ben peludes per tal d’evitar que els entre sorra durant les tempestes d’arena, i que no tenen peülles sinó uns coixinets de teixit esponjós entre els dits, que els resulten molt útils per caminar pels inconsistents camins del desert.”

Domínguez acaba el capítol així: “Com dic, segurament Giotto no havia vist mai un camell i el va pintar com simplement se’l va imaginar. I va realitzar aquells camells adorables i irrepetibles en la història de l’art, que destaquen sobre un cel blau intens, del més pur lapislàtzuli. Buscant la realitat, Giotto va caure en la més deliciosa fantasia.”

El següent capítol es titula ‘L’olivera de Simone Martini’ i parla, com no podia ser altrament, d’aquella Anunciació que es pot veure als Uffizzi i que jo, gràcies al meu amic savi en afers florentins, he incorporat al trajecte recomanat per aquelles meravelloses sales.

Quan tenim la sort d’estar en bones mans és un gust comprovar com tot va lligant i té un sentit…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!