Totxanes, totxos i maons

Dies enrere, remenant papers vells i, sobretot, tebeos de quan jo era petit (anys 50) em van venir a la memòria unes quantes referències típiques d’aquella època que vistes amb ulls d’ara poden semblar gairebé marcianes.

A part de la figura de Carpanta -una al·legoria no gens subtil (i tolerada, curiosament, pel règim) de la gana que passava la gent durant els primers anys de la postguerra- em vaig retrobar amb dos personatges molt populars aquells anys: el sastre i el ‘casero’.

La figura del sastre anava sempre lligada als equilibris que els protagonistes de les historietes havien de fer per tal de no trobar-se’l pel carrer ja que era habitual que al sastre se li deguessin diners. Parlo dels anys cinquanta, quan el ‘pret a porter’ encara era lluny d’arribar i la gent s’adobava la roba a casa, aprofitant peces d’altres membres de la família, o anava a la modista o a cal sastre.

‘Anar a la modista’ era adequat sobretot per a la roba de dona i de la canalla. Recordo que ma mare, sense anar més lluny, anava de tant en tant a casa de la senyora Rosalia, una modista que vivia en un principal del carrer Ponent i allí s’assessorava quan es feia (o ens feia) alguna peça de roba. Fins on jo recordo, amb la modista no hi havia mai conflictes a l’hora de pagar. En canvi anar al sastre, fer-se les proves –‘les emproves’, en dèiem- emportar-se el vestit i deixar-lo a mig pagar -allò de ‘ja ho trobarem’– sembla que era una pràctica força habitual.

L’altra figura era ‘el casero’ (així, en llengua del 155). És a dir, l’administrador -o, com recordo que deia la meva àvia, ‘el procurador’– que cada mes passava a cobrar el lloguer del pis. Representant d’un ens gairebé invisible que era el propietari -l’amo- de la finca, en aquella societat l’administrador era una figura absolutament consolidada perquè tothom vivia de lloguer i, fins i tot, en algun cas no era gens estranya la figura dels ‘rellogats’. És a dir, gent que ocupava una habitació amb dret a cuina i comuna d’un pis ja llogat.

Per tot això el sastre i l’administrador eren personatges característics dels tebeos d’aquells anys de penúria econòmica.

Fins que el 1960 va arribar la revolució: la Ley 49/1960, de 21 de juliol, sobre propiedad horizontal (vegeu aquí). Una Llei que per primera vegada permetia que els llogaters acabessin esdevenint propietaris dels habitatges on vivien. A la vista dels escassos rendiments econòmics que els amos treien dels seus edificis, s’obria pas amb força la possibilitat que oferia la Llei  per tal que uns i altres es posessin d’acord per comprar el pis.

Tot d’una, doncs, en aquell entorn d’economia restrictiva en què moltes famílies vivien es va plantejar una despesa que superava les rutines seguides fins aleshores. Va ser el moment ideal perquè els bancs comencessin a fer de les seves i m’atreviria a dir que, superats els traumes inicials, la situació es va anar resolent al llarg de la dècada dels seixanta.

En la cultura popular, però, aquell sotrac de la ‘Ley sobre la propiedad horizontal’ va deixar petja en forma de cançons i acudits.

Recordo que un cantant molt conegut en aquella època –Emilio el Moro (vegeu aquí)– va ser el primer a cantar ‘Que me venden el piso’, una tonada en forma de ‘copla’ que no he pogut trobar interpretada per ell però sí en la versió de 1963 que va gravar l’humorista Tony Leblanc.

Aquí la teniu: anys seixanta a raig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!