Chào ông Viêt Nam

Musica per escoltar i cantar; flors d’un pais llunyà; desig de pau i llibertat.
Aquest vespre en un camp de futbol.

El blocaire Ramón Boixet – De Suïssa estant – ens ha escrit un apunt, més detallat, de la inauguració, avui, del Nou Museu de l’Acròpoli d’Atenes. Té raó, és ja un motiu més per anar-hi. L’arquitecte d’origen suiss i resident a EE.UU. Bernard Tschumi sembla que ha fet una molt bona feina. Ens diu que l’espai és una meravella on podrem veure el fris com una narrativa – encara que algunes plaques (56) són còpies, ja que els originals són al British Museum de Londres.
El nou Museu ha costat 130 mil.lions d’euros, i a través de les finestres enmirallades es pot veure el Partenó. Tots sabem que la majoria de les plaques del fris van ser adquirides per Lord Elgin i que les va vendre al govern britànic.
El Director del Museu Prof. Dimitris Pandermalis creu que veure les còpies de les plaques que són al British Museum,  serà un argument més de força perque aquestes tornin al seu lloc d’orígen. 
Podeu clickar per veure un video de la BBC on podem tenir un petit ‘tast’ d’aquest Museu.       ACI 
No conec Grècia. És el que passa sovint; és un país proper, ja tindré temps d’anar-hi, no trobo el moment adient i … no arriba mai. No conec tampoc les illes del Mediterrani; només la dels Països Catalans, però n’hi han moltes, moltíssimes. Podria somiar, i de fet somío, de pujar en un veler i navegar per aquestes aigües properes i anar visitant cadascuna de les illes. Sería bonic i inoblidable !

Recordo haver visitat museus quan era a l’escola. El Museu d’Art de Catalunya, anys 50-60, aleshores, fosc, avorrit, deixat, però de sobte el professor ens va explicar i ensenyar les pintures romàniques originals de les esglèsies de la Vall de Bohí. Què feien a Montjuïc? La meva primera visita al British Museum, dècada dels 60, garrativada en veure les plaques del fris del Partenó; què hi fan tan lluny d’Atenes ? Visita al Museu de Berlin, dècada dels 70, aleshores, oriental; el mur, visat, policia, guia buròcrata; temples complets i escultures gregues de les illes del mediterrani, què hi fan aquí ? 

L’excusa sempre és la mateixa, i potser tinguin raó; gràcies a comprar les plaques, o expoliar-les, aixó ja no ho sé de cert, s’han pogut conservar. 

Els anglesos ara ja no ténen aquesta excusa. El Museu Acròpoli és magnific i en una de les sales, es podran veure totes les plaques del fris del Partenó, per primera vegada. Les originals que ja eren a Atenes i les còpies de les que són encara al British Museum, però formant una narrativa del que va ser aquell extraordinari fris del Partenó – 96 plaques -. Ara, serà curiós de veure originals i còpies … Els visitants es poden preguntar: Per què no tornen a Atenes ?
La batalla acaba tot just de començar.

Una mort d’un home bo, Vicenç Ferrer. El meu condol, tristor, però a la vegada alegria per tota la que ha donat al llarg de la seva vida a tots els infants i gent d’una regió de l’immensa nació que és l’Índia.

Un aniversari  – ACI – que podeu conèixer fent un click en aquest enllaç.

Per ambdós, persones de pau. Aquestes flors acompanyant  una tassa de te, per prendre plegats.

Unes paraules de Bertold Brecht amb un afegitó de la meva part:

– Hi ha homes i dones que lluiten un dia i són bones persones,
  hi ha homes i dones que lluiten un any i encara són millors persones,
  però n’hi han que lluiten tota una vida ……
  aquests són imprescindibles –

Gràcies Vicent, Maria Assumpta, per rebre’ns. La nova casa serà preciosa. ‘Endavant les atxes’ com ens va dir el totxanes. De vegades canviar de casa és trist o et vé la nostalgia, però finalment has fet el que creies que convenia per a tots.
Va ser tot un goig poder veure’ns i saber una miqueta més de cadascún de naltros. Conèixer la persona fisica, quan ja ens coneixem una miqueta virtualment.
L’hidroavió no va poder aterrar. El carrer Ferlandina no hi ha mar, però els motors eren ben a propet. Va ser bonic recordar-la per en Biel, el totxanes, el Blesa, el Selva, na Carme-Laura, n’Enric , l’apostata, la mortadel.la, el belzunces, marcús, borinotus, la Belén, el Paolo, rock viu, Saül, i més i més i més que eren a la nova casa.
Hi haurà un espai per els blocaires, per poder anar a petar la xerrada; això ja m’agrada.
La bufadeta de l’espelma dels 5 anys va ser tot un signe de futur … abans de l’apagada va caure estrepitosament, volen dir : Som aquí, amb força. I ahir a la Ciutat vam patir un dia de xafogor i calor ( en Blesa i en Selva amb ganes de marxar a Osona…. ).
De vegades trencar el món virtual i convertir-lo en realitat paga la pena. L’aniversari s’ho mereixia i ja ens ha dit el ‘capo’ que els 15 anys de Vilaweb serà una festa ‘sonada’ ! I si ho diu un valencià …..
Felicitats a tots i desitjos de placidesa i bon humor !

Una fotografia feta navegant per el riu Day al nord de Viêt Nam. El bambú és la solidesa, la força, mai es trenca, és l’equilibri ….. és aquesta casa Mésvilaweb i els seus veïns.

Cinc mesos ja; els indígenes de l’Amazònia peruana no han deixat de protestar perque el govern del seu país , ha decidit donar llibertat total a les multinacionals per extreure  les riqueses de la terra on viuen i expoliar-ho tot. Suposo que els oferiran un ”lloc de treball”, salari baix, cap servei social i sobretot la seva vida, la seva cultura, el seu poble, deixarà de ser el que ha estat fins ara.
Aquests últims díes han tornat a la primera pàgina dels diaris perque l’exèrcit peruà ha invadit la zona i no se sap quantes persones han mort. He rebut un correu per donar difusió dels fets on expliquen com el govern col.labora sense miraments amb les corporacions petroleres i mineres.

Us deixo un enllaç. Podeu llegir ‘El Manifest de Bagua’ i saber alguna cosa més d’aquest nou genocidi i expoliació.

 http://www.alisupay.org/web/  
El nombre de morts entre els indígenes és molt nombrós, però la premsa ho amaga. Només mostren fotografíes dels soldats de l’exèrcit morts per els indígenes. Les manifestacions del senyor Alan Garcia no demostren en cap moment sensació de pau o de parlar amb els veritables propietaris d’aquelles terres, ens el contrari, vol fer creure que són terroristes, manipulats per forces estrangeres i que desitgen la ruïna del país.

La fotografia ens mostra el capellà de l’esglèsia de Bagua on es van refugiar els indígenes per fugir d’una mort segura. L’exèrcit els va trasl.ladar als seus pobles d’orígen com animals, tancats en camions entre reixes.

Molt bé per l’USAP . Campions ! Lou Planchot ja és a Perpinyà !

La meva felicitació més i més gran. Ha estat una gran festa catalana a Paris.
Una primavera plena d’èxits esportius, sens dubte.

La fotografia és d’aquesta tarda mateix a l’estadi Saint Denis de Paris. 

La poesia en la llengua pashto o paixtus  o pakhtuns està creixent i creixent a Afghanistan amb força, per expressar els horrors que pateixen dia rera dia. La guerra permanent, el terrorisme indiscriminat, les bombes suicides, han fet augmentar més i més l’aparició de poemes en la llengua Pashto. La poesia té una llarguíssima tradició en aquest país, i ha estat el vincle entre el poble i la seva expressió més pura per lluitar contra la violència. Els poetes reciten els seus poemes davant la gent que els escolta, envoltats també dels enemics que són sempre presents amb el perill que això suposa per a tots ells.
Khushhal Khan Khattack va ser un guerriller poderós i poeta durant el secle 17è  i és, encara avui, venerat, per el poble Pashtus. També el poeta Razhman Baba mort l’any 1711 va escriure centenars de poemes i que avui encara es llegeixen amb emoció.
Joves poetes de tot el país escriuen i descriuen els horrors de la violència. Ells mateixos han estat testimonis de la mort dels pares, fills, germans. Molts d’ells escriuen directament als terroristes o els suicides que amb les seves bombes maten i maten.
Els Pashtum sempre han estat uns guerrillers molt temuts, però mai han estat suicides.
Penso …. com poden entrar amb violència en aquets països amb una història i cultura mil.lenària potències occidentals i veïns poderosos ?? Coneixen la història, la cultura, d’aquest país, Afghanistan ? O se’ls hi en fot ?
Una dona, poetessa, Zarlasht Hafeez, de l’ètnia Pashto, ha pogut publicar un llibre de poesies relacionades amb el què passa en el seu país. La col.lecció d’aquests poemes porta per títol : ‘ Waiting for Peace’ – Esperant la Pau.
Un petit extracte :
– The sorrow and grief, the black evenings,
Eyes full of tears and times full of sadness,
These burnt hearts, the killing of youths,
These unfulfilled expectations and unmet hopes of brides,
With a hatred for war. I call time and again,
I wait for peace for the grief-stricken Pashtuns –

La veu activa de les dones afghanes constaten senzillament els horros de la violència, però també escriuen sobre la bellesa de la natura, del país, de les muntanyes, dels rius, de les nits màgiques. Són cançons i poemes de guerra i honor, vergonya i amor, mort i bellesa. 

Que poc sabem de les paraules, de la poesia, de la història d’aquest país Afghanistan. I quantes coses llegim, escoltem i veiem de la violència que no s’atura.

La fotografia és del llibre publicat recentment d’aquesta escriptora i poetessa Zarlahst Hafeez. En l’arxiu podeu veure una fotografía de nenes de l’ètnia Pasthuns, la més nombrosa del país. 

Per tradició familiar, a casa som culers. El pare va jugar a futbol i agafats de la seva mà, el meu germà i jo caminàvem fins al camp de Les Corts. L’esport a casa es va viure intensament i el meu germà fins i tot va jugar amb els infantils del Barça i un dels seus companys va ser en Fusté. Una germana del meu pare va ser la persona més apassionada que he conegut dins el camp. Quan hi havia perill per la porteria del Barça el seu cos imponent es movia cap a mí (una nena aleshores) i havia de fer força per continuar sentada ! 
Pep Guardiola és un culer extraordinari. Un xicot de la terra. Clar. Treballador. Persistent. Intel.ligent. Culte. Des del primer moment, va deixar ben clar que ell parlaria sempre en català a les rodes de premsa responent a la premsa de parla catalana i en castellà, anglès, italià a la resta de periodistes. Un equip on juguen regularment de 6 a 7 jugadors del planter. On la nostra llengua es parla amb normalitat. Ho ha fet amb naturalitat, sense escarfalls. No hi ha hagut problemes. Un equip de futbol ple de professionals, amb un poder econòmic que tots sabem, però ell l’ha fet com un equip de futbol ‘amateur’; els seus ajudants amics de l’infància; poques concentracions; professionalitat i respecte; treball; implicació; menjar junts; descans controlat; com més hores a casa millor i … ens trobem al camp dues hores abans !
No ha fet cap entrevista fora de les rodes de premsa. Conec a gent que abans no les  escoltava; ara tothom espera en Pep.  Ell ho explica tot; dona classes de futbol;
sense embuts; amb racionalitat i quan cal les seves respostes fan callar.  
M’agradaria que el Barça guanyés avui la Champions. Tres copes ! En Pep el veurem feliç, molt feliç sobre la gespa de l’Olímpic de Roma i recordo l’imatge de l’altra dia al Camp Nou …. abraçat a en Carles Naval.
I …….  coi es que juguen molt bé al futbol, encara que no sigui l’esport que més t’agradi ! 

ACTUALITZACIÓ   …….

COPA – LLIGA – CHAMPIONS !!!   Gràcies Pep, gràcies jugadors i tècnics. 
” Me porto er Barça ner core ”

Sense saber-ho, em vaig trobar viatjant en el metro línia verda, no. 3, ahir tarda. La gent entra i surt, famílies, gent jove, gent gran, turistes, és un bon lloc per anar observant les expresions de la gent. De sobte van entrar un grup d’homes i dones i un d’ells va fer una presentació: Som poetes !!  Van començar a recitar poemes; el primer amb clar accent valencià i fins i tot ens va cantar amb una veu potent. Tots els passatgers astorats. Amb ells viatjàven una bona colla de seguidors. No sé dir quans poetes hi havíen ni quans seguidors, però per a mí eren un munt.
Sense llibres, amb la veu ….  La poesia és de tots. No sé si tothom, crec que sí, en aquell metro ho va entendre, però sí que vaig observar les seves expresions. De ser una mica avorrides, serioses, inexpresives, escoltar poesia els va fer canviar immediatament.
Després, al vespre a casa, he llegit que es tractava d’una de les moltes activitats dels poetes que s’organitzen aquests díes amb un nom una mica pompós : ‘ La Revista underground metrotransportada’ …….
La Marató Joan Salvat-Papasseit a la Catalònia va ser tot un èxit. No va haver-hi cap espai de temps buit. La blocaire Na Montserrat ja sap que vaig recitar en nom d’ella, en silenci, algunes paraules ……
La fotografia la vaig fer en un parc, en el mateix barri on va viure na Mercè Rodoreda. Un dels set turons de la Ciutat; tranquil, enfilat, on pots seure i prendre la fresca i …. llegir poesia. 

Ja ha començat Barcelona Poesia. Crec que ja fa tretze anys que va neixer sense sorolls, en silenci, com pertoca. Els aforaments s’omplen. La gent desitja escoltar poesia.
I així tots els anys. Res fa pensar que siguin actes multitudinaris. No hi ha ressons mediàtics que enterboleixin la poesia, però la gent hi és, escolta, llegeix, pensa, reflexiona. Ajuda a viure.
 

Hi han tants d’actes que no saps quin escollir; tots s’ho valen. 
Avui, per exemple, dissabte, 23 de maig, tenim la ‘Marató poètica en homenatge a Joan Salvat-Papasseit’ a la Catalònia, de 10 del matí a 8 del vespre.
Hi han tallers, escenaris inèdits, llocs públics. Els poetes són arreu i tots podem ser-hi per escoltar mots i paraules transformats en poesia.
Diuen que la poesia és minoritària … no ho crec. Requereix temps i el silenci és el millor dels aliats, perque ningú ho sap, però hi som.

        ” C’est faux de dire: Je pense: on devrait dire: On me pense .. Je est un autre”

En Joan Brossa i En Josep Palau i Fabre van fer magnífiques traduccions del poemes de Rimbaud.

Vaig fer la fotografia  de L’olivera de la poesia – Palau de la Virreina mentres anava passejant per la Rambla. Tothom pot escriure el seu poema … com tots els blocaires poetes ho fan i que els lectors llegim …. en silenci.

Si podeu, voleu o ho desitgeu, hi ha convocada una concentració pacifica a la Plaça de Sant Jaume a Barcelona. Es demana de portar una rosa vermella. A tot el món s’han convocat concentracions en el Dia Mundial d’Acció per l’Alliberament de Daw Aung San Suu Kyi. Com ella sempre ha manifestat al llarg dels més de 19 anys d’empresonament:  ‘Utilitza la teva llibertat per promoure la nostra’. Premi Nobel de la Pau, empresonada i en unes condicions físiques molt febles, ha estat trasl.ladada a la presó d’Insein, perque un nedador (¿?) nordamericà va sortir de casa seva i ningú sap els motius. Les manifestacions en favor del seu alliberament han estat aquests últims díes contundents.
Torno a penjar el video del grup U2 i la seva cançó ‘Walk On’, precisament dedicada a ella. Gràcies.
Ací

Na V. ens ha informat que avui per la ràdio IB3 de Mallorca a les 3 de la tarda, en el programa de n’Elisenda Farré es parlarà d’ella i ‘el pèndol de les petites oscil.lacions’ també hi serà. És fàcil conectar-se per internet i poder escoltar les veus de gent amiga parlant de Na Xesca.
La nit ha estat plena de records, de moments, de paraules, de cuina, de xerrades llarguíssimes i de …. comentaris.
Tots els blocaires d’aquesta família nostra de Vilaweb haurien de llegir novament els comentaris que ella va anar escrivint a molts dels nostres apunts. Tots brollaven amb força i eren alliçonadors o plàcids o punyents.
En un dels meus apunts parlant d’aeroports i de volar, varem encetar una conversa en els … comentaris.
Avui ella ja no hi és, i avui havia d’escriure del nou empresonament de Daw Aung San Suu Kyi i del seu estat de salut després de més de 13 anys i 220 díes sense llibertat, empresonada a casa seva. Na Xesca mai va deixar de fer comentaris.
Avui és un día per llegir i rellegir el seu bloc i els comentaris que van apareixent dins la família blocaire, molt significatius i a la vegada preciosos.
La ensaïmada d’albercocs és a punt, les flors també, i el poal,  per treure l’aigo més bona de l’illa. Això és el que ens trobàrem quan es va produïr l’encontre virtual en real.

• persona a persona

  Victoria | esborrar | diumenge, 14 de desembre de 2008 | 22:29h

  La comunicació, petar la xerrada, persona a persona, no es pot substituir per a res.

  Respondre aquest comentari

• Tu hauries gaudit molt amb l’Ala Littoria

  x | esborrar | diumenge, 14 de desembre de 2008 | 14:03h

  El hall de l’aeroport era el menjador de l’hotel Miramar, i les pistes d’enlairament i d’aterratge, les senyava l’hidroavió amb la seva trajectòria. Dos vols directes a Roma i dos a Milà des del port de Pollença… Només era llevar-se les espardenyes i dir “avui no vindré a dinar; dinaré a Roma”. Abans de l’any 1942. Els hidroavions d’aquesta companyia (civil) estaven amarrats al mollet de Miramar.
  Que no me diguin que ara estam més ben comunicats.

  Respondre aquest comentari
  • … i tant !

    rginer | esborrar | diumenge, 14 de desembre de 2008 | 17:01h

    He acabat de dinar al restaurant Galaxó i ja estic a punt per enlairar-me en un hidroavió de l’Ala Littoria per volar a Pollença; una paradeta per prendre un te a l’Hotel Miramar i continuar rl vol a Roma, on m’esperen per sopar. Ja he arribat al mollet del Miramar i mentres fan una mica de neteja i jo em prenc el te, vaig mirant l’horitzó i el Cap Pinar. Avui no es pot veure el cap Ferrutx. Ep …. marxo, que ja m’està cridant el personal de l’Ala Littoria … em pareix que no tindrem gaire bon temps, però de fet, a mí m’agrada pegar bots mentres volem.

    Respondre aquest comentari
    • Possiblement que el te te’l faci mumare

      x | esborrar | diumenge, 14 de desembre de 2008 | 19:06h

      Si efectivament és ella, escalfarà la tassa i el plat encara que sigui el mes d’agost… Ah! I les torrades, una delícia, amb pa de motlle que ha fet ella. El llesca amb una ganiveta Campins, com si fos pa mallorquí… I la mantega no fallarà, encara que sigui mallorquina. Sense renegar de l’oli d’oliva, jo no he conegut cap més mallorquina amb tanta fe en la mantega

      Respondre aquest comentari
      • .. he arribat a port

        rginer | esborrar | dilluns, 15 de desembre de 2008 | 07:05h

        Els bots mentres volàvem en mig de la tempesta no m’han fet res de mal, he continuat saborejant les llesques de pa de motlle amb mantega mallorquina (mai pa amb oli si prens un te, on s’ha vist ? ), i malmalada de figues. El te, un puerh de qualitat. Sí va ser ta mare que d’això en sap molt, qui me’l va servir, i penso que la filla continúa el seu estel.

        Respondre aquest comentari
         

Les llàgrimes mullen el teclat. He obert el correu i el pèndol de les petites oscil.lacions m’ha comunicat la notícia. Tot just no fa dos setmanes vaig ser amb ella. Ha estat una sacsejada enorme, una desgràcia. Vaig volar per ser prop seu, només unes hores, repartides en dos díes. No podia parlar, però sí escriure i els fulls s’amuntegàven plens de mots que només ella coneixía. Vam riure, malgrat tot, i el magraner del jardí de l’hospital donava bones vibracions, però no la mort.
No puc dir res més …. avui. La fotografia correspòn a l’any passat, mes d’abril, quan vam organitzar una gastrosfera i ella ens va rebre amb els braços oberts ensenyant-nos tota la cultura de la seva estimada Pollença.
La Babalusa ha de continuar, no es pot deixar perdre. Continuarem. 

El proper dia 12 de maig ‘Birmània per la Pau’ amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament i la col.laboració de Casa Àsia, organitza un seminari, a les cinc de la tarda. L’entrada és lliure i l’aforament limitat.
Serà un debat interessant,  per intentar contestar a les preguntes: Què es podía haver fet per salvar el màxim de vides? Els supervivents ….  hi ha algú en el món que se’n recorda d’ells?  Cal reflexionar ? És una bona oportunitat per conèixer una realitat explicada per persones que van ser-hi.
Només unes dades:  Vents de 225 kms/hora. 140.000 morts. 2.000.000 persones sense sostre, menjar, res de res, camps perduts, collites perdudes.
He trobat aquesta fotografia d’un grup de nens supervivients en una nova escola, construïda per ells mateixos amb l’ajut dels monjos i els adults.
En l’arxiu podem veure una altra fotografia d’una família reconstruïnt la seva casa, amb el poquíssim ajut que han rebut.

Més informació:  http://www.casaasia.es/pdf/540950048PM1241449248405.pdf

Avui passaré el dia amb mu mare, a Gavà. La gent, la quitxalla, fant patxoca, tot passejant i badant per la Rambla; gegants, llibres, roses, el que tots volem viure en un dia com avui. Aprofitaré per anar a comprar el pa al forn Righetti del carrer Cap de Creus; prendre un café El Magnífico a la terrassa de ‘El Far de l’Illa’; mirar, observar, petar la xerrada amb la mare. Admirar les roses i les flors que llueixen com mai pels carrers. Els llibres ben posats sobre llargues taules guarnides amb la bandera catalana, i més roses i roses, vermelles, grogues, blaves ….  

D’un llibre de lectura – Joan Maragall

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
— Sant Jordi mata l’aranya —
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
teranyina les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist
i els nens i nenes ploraven.
———–
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava,
perxó cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.

He trobat aquesta lectura, molt adient per aquest dia.

Desitjo un molt bon dia per a tots els blocaires.