Aquest apunt el vaig escriure ja fa uns díes. El tenía guardat, pendent d’editar. He llegit algunes notícies sobre el tema ahir i avui, poques, però van sortint a la llum.
Aquest és un apunt personal. Sempre he menyspreat la gent que utilitza símbols, creences, diners, honestat, per omplir-se les seves pròpies butxaques.
—— Talment durant molts anys hem patit un ‘virus’ malèfic en la gestió del Palau de la Música. Vam començar tot just a llegir-ne els fets fa poques setmanes. Curiosament uns díes abans que l’Ajuntament de Barcelona havía de lliurar la medalla d’or de la Ciutat al President de la Junta, senyor Felix Millet.
Ara he llegit que la mateixa Junta del Palau es personarà com acusació particular contra el senyor Millet per els milions d’euros estafats, i les corrupcions descobertes, que no han estat minses, ens al contrari.
Però, aquest no és un fet important, tornem a amagar el cap sota l’ala. Millor omplir pàgines i més pàgines, i minuts a les tertúlies, de la vergonyant deixadesa i ‘deixar fer’ a les màfies que controlen una prostitució als carrers del barri del pecat, que sempre ha existit.
En el Mail Obert, na Marta Rojals ha escrit un article necessari, valent i obert, molt obert.
Però deixem aquest tema i tornem als fets del Palau.
Fa anys, uns vint, en G. rebia classes de música d’un instrument de vent i el seu mestre era un music titular de l’Orquestra Ciutat de Barcelona. És nordamericà. Em preguntava sovint, i em manifestava el seu malestar, perque quan arribava al Palau a fer l’escalfament abans del concert, els hi teníen ”prohibida” l’entrada a la sala d’assaig, ja que es tractava d’una entitat ‘privada’ i ells no hi teníen dret d’entrar-hi.
Havíen de fer els escalfaments i provar els instruments en passadissos i saletes petites i fosques.
Jo li explicava que es tracta de la Casa de l’Orfeó Català, entitat privada, però que rebia diners públics dels nostres impostos, de l’Ajuntament, Generalitat i govern de l’estat, per poder mantenir aquesta joia d’edifici. Es diu qui paga mana … però en aquest cas es veu que poc manàven els que omplíen la caixa de diners per poder continuar les activitats. Fins i tot l’Ajuntament, és a dir nosaltres els barcelonins/es, pagava un lloguer elevadíssim per poder tirar endavant el programa de tres concerts setmanals de l’Orquestra al llarg de la tardor i hivern, fins el mes de maig.
S’han fet unes reformes magnífiques. El Palau va ser construït per un Orfeó, i qui no recorda escoltar sorollets constantment mentres l’Orquestra Ciutat de Barcelona començava a interpretar la sisena de Beethoven !! L’espai de l’escenari era petit per les grans orquestres simfòniques. I jo em moria d’enveja quan amics de València, Madrid, Sevilla em deien el que havíen pagat per una entrada d’un concert de la Filarmònica de Berlin, quasi un 50% menys que ací. Rebíen subvencions per abaratir les entrades. Ací no. Jo no podia permetre’m escoltar i anar als concerts de les grans orquestres o solistes. Però sí podia pagar un abonament al segon pis del Palau i gaudir molt dels concerts de divendres vespre de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (fundada per el mestre Pau Casals) i més tard amb el nom canviat d’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya.
Vaig estar contenta quan es va inaugurar l’Auditori. Ampli, bona acústica, còmode. Una mica lluny del centre, però aquest no era problema.
Ara ha sortit tot a la llum. I per vergonya nostra el senyor Millet, net del fundador, ha malbaratat, per el seu propi benefici, uns diners de tots, d’una manera absolutament miserable. M’he perdut en els milions d’euros ……
El Palau i l’Orfeó Català és patrimoni del poble, i hem de saber i conèixer la veritat d’aquests fets que se’ns amaguen i van sortint a la llum quasi clandestinament, sense fer soroll, sense editorials, sense una mínima expresió del ‘mea culpa’ i unes paraules demanant perdó a tota la gent d’aquest poble que no es mereix aquests sotracs de persones que diuen … ‘tot ho hem fet per el país’ …..
No s’han de fer judicis, cert, però els fets són ja tan evidents que la rauxa està per sobre el seny.
Por de la veritat ….. com va dir en George Orwell, i no em cansaré de repetir-ho :
In the time of universal deceit, telling the true is a revolutionary act.
Si la persona al capdavant de la Junta del Palau hagués estat honesta i responsable,
les entrades als grans concerts s’haguéssin posat a la venda a preus assequibles ?
De ben segur que sí.
