El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ocupat un edifici
allà on anirà un Apple Store,
avui hi ha gent que fa Vaga
i d’altres que potser no.

Ahir es moria en Sagarra,
gran dramaturg en català,
i davant la seu de l’Òpera
veiem sortir el ramat.

Al Liceu hi fan la Carmen
i en Bieito altre cop
engega la polèmica
amb un fons molt espanyol.

Diuen que es xiulava a Platea
tant o més que avui als carrers.
I és que entre la Vaga i la Vogue
aquest món grinyola molt més.

Això si, quina diada,
la que ahir vam passar,
celebrant amb la Vega
que ja fa 35 anys.  

D’aquestes ratlles curtes
en trec una conclusió:
quan les coses van a l’engròs
tots acabem tocant el dos.

Però si ens ho mirem a la menuda,
a l’àmbit més personal,
les relacions es fan bones
i els problemes tenen final.

“Dins un mot, quanta gent que hi viu”
(Vicent Andrés Estellés, Primer llibre de les odes)

Demà és la Diada,
i avui en comencen els actes,
com al barri de Poblenou,
que per Festa Major ja es mou.

Alguns sortirem al carrer,
d’altres, farem merder.
N’hi haurà que anirem a la platja
i d’altres a un vernissatge.

Amb mocador de mussolina
sortirà la dona fina
I, si en sap i es pentina,
al Poblenou baixarà.

Una dona en biquini
rodejada d’altre gent,
segur que aprofitarà el moment,
per anar a la platja corrent.

I, posant-me les bermudes,
tot prenent un aràbic xerès,
acabaré aquestes ratlles
amb el RodaMots com a pretext.

A finals de juliol,
un servidor aixeca el vol.

S’en va a buscar mugarris
més enllà dels nostres barris:
s’envola vers ponent,
cap a un país de poca gent.

Gent ferrenya i de bona taula,
bona taula i millor pasta,
que pels amics tot s’ho gasta,
si l’amic ho sap fer bé.

M’enfilo, txapela i bastó,
per a pasar-m’ho molt millor.
I espero tornar farcit
de vivències en l’esperit.

De vivències i alguna experiència
que m’hagi lluït a mi.

Nota per qualsevol lector que no sia el propi autor:
La poesía d’amor onírica (pao, per tal d’estar a la moda dels acrònims) neix en aquell punt climàtic on el raonament conscient, marida amb l’intangible sentiment.

La pao, doncs, és filla de dos móns aparentment contradictoris, i d’aquí que, al final de la lectura, no l’entengui ni el mateix autor.

Com a filla, doncs, dels humits somnis i les mullades vigílies, cal entendre, tant la cita inicial a un desconegut –si més no per l’autor, que el coneix de resquitllentes tafaneres-, com el contingut del poema -si se’m permet l’ús d’aquest mot per a referir-me a quatre ratlles curtes de dubtosa qualitat-.

Oi més quan, el cavaller, el navegant i el pelegrí, són referents literaris molt antics i suprautilitzats en el món de la literatura i els somnis, mentre que els personatges reals d’aquesta historia – a saber, un xicot i una mossa que s’estimen-, no apareixen explícitament en l’enfilall de ratlles curtes, i sense sentit, que un servidor vol disculpar-se per haver-vos-les deixat aquí.

Apa!

I, per postres…

… un regal:

Surts per la porta i
miro per la finestra.
Les teves passes,
tot allunyant-se,
m’endrecen el menut
món.

Planxant la roba
em trec les arrugues,
i poso la ràdio, per
allunyar-te del meu
cor.

La música em transporta
a temps molt reculats, i
escric quatre ratlles
per a tenir-te al
costat.

Quatre ratlles       que et recorden
quatre mots          que m’enamoren
quatre paraules    que et parlen
d’un home sol i     planxat.

Ara que voltem el solstici
i surts de correfoc,
recordo amb enyorança
aquells anys d’esperança
en què em veía gegantot.

Ara que som a l’estiu
i voldria sentir-me viu,
volo com una perdiu
a l’encalç d’una il·lusió.

La il·lusió de veure’t serena,
i sense presses, triomfant.
Gaudint de les teves coses
i somiant a ser molt gran.

Tant gran, com la vida et permeti,
Tant gran, com la meva il·lusió.
Tant gran, com la protagonista
d’una obra que fa afició.

I, quan voltem el solstici,
i rememoris el correfoc,
recorda amb enyorança,
aquells anys d’esperança
en què jo et veia tan geganta.

Matí previ a la Marxa,
el neguit ja m’amenaça.
És el neguit de sortir
a trobar el meu destí.

Bona dormida,
però no massa.
Bon esmorzar,
per carregar.

Repàs de la bossa,
no ens deixessim qualque cosa
Revisió dels mapes,
per memoritzar les passes.

Assegut versejo un xic
i espero un dinar ric.
Per què… collons, quin matí!
Hom no para de patir!!!

Una xixa a la masia,
la masia del Montcau:
Cingleres escarpades
i boscos sensacionals.

Una xixa a la masia,
i tres homenatjats.
Tres paios ben diversos,
però units per l’amistat.

Una xixa a la masia,
i una nit per recordar.
Per recordar en imatges
allò que ja ha passat.

Una xixa a la masia,
pipades per rubricar.
Per rubricar els llaços
que’ns faran avançar.

Una xixa a la masia,
pipades d’amistat,
pipades amb alguna beguda
i un munt de gent com cal.

Una xixa a la masia,
i un diumenge variat.
Fins i tot una guineu,
a la festa s’ha sumat.

Una xixa a la masia,
per un paio com cal.
42 anys a l’esquena
i inquietuds de bon sagal.

No em queden versos per rimar
No em queden besos per donar
No em queda aire per respirar 

Només resta el record

El record d’un vers ben rimat
El record d’un bes ben donat
El record de l’are respirat

M’assec en una terrassa. Glaciar. Sóc a la plaça reial. Uns músics toquen un tango. Mil veus al meu voltant.

Prenc el llibre i llegeixo un instant. Conte breu, concís, precís. Relat d’un peruà sobre els aires de Paris. Nits de bohèmia i un poeta espanyol. Regal d’aniversari d’una peruana vital com el sol.

Faig un glop a la Montseny i admiro els nens que juguen al voltant d’una palmera, que juguen voltats de coloms, que juguen distretament.

Bicicletes aparcades i un barret de maquisard. Detalls d’una balada: la balada d’una vesprada a la ciutat dels contes universals.

Universals com la jove mare i el seu nadó plorant. La mare a un banc s’asseu i treu una mamella, per a donar-li de menjar. El nadó s’hi arrapa amb força, la gana el feia rabiar.

L’anglès i l’holandès es barregen amb el bangalí, que no molesta als veïns de taula que parlen clar i castellà. Un xic enllà, una parella es llança floretes, ho fa en el poètic llemosí, la llengua que llegeixes aquí.

Darreres pipades, últims escrits, pel cap hi circula el record de la merda que segueix existint:

Dedicat a l’última estracanada d’un “Estat democràtic”

Un dimecres qualsevol
em costa aixecar el vol.

Els llençols se m’enganxen
i em recargolo per fondrem
amb el cos que m’acompanya
en aquest llit massa gran.

Un dimecres qualsevol
veloç haig d’aixecar el vol.

Car arribo tard a la feina
i em fa por perdre l’eina
que m’ajuda a comprar el pa.

Un dimecres qualsevol
en sortir de la feina, dono un vol.

Ho faig per tornar al pis,
un palauet ben graciós,
d’on em costa tocar el dos,
i m’hi quedo per fer l’ós.

Un dimecres qualsevol,
el magí aixeca el vol.

I la neurona, que no es distreu,
pareix ratlles en baixa veu.

Passejant anem per Triana,
amb un xic de son i un poc de gana.
Som en aquelles hores primeres
d’un migdia de suaus primaveres.

Entrem en dues llibreries
i cerquem alguna rosa,
car és dia de Sant Jordi:
El jorn on l’amor s’hi posa.

De cop, una trucada em desvetlla:
És el Juanjo, esperit del Centre,
que m’emociona en anunciar-me
que un Premi jo he guanyat.

Envolat pel reconeixement
que els dels 100cims em regalen,
volo per la bella Triana,
com ocell estarrufat.

Ma dolça xicota m’acompanya,
i en rialles també esclata,
fent del Sant Jordi a Sevilla,
un jorn joliu i immortal.

Avui volia escriure quatre notes sobre el Hodh, però encara no hi he arribat, i només podria tirar de la veta de la il·lusió, aquest dolç engany que ens ajuda a crear móns sempre bells i ben animats. Per això, ho deixo estar, deixo les il·lusions d’un futur proper, i torno a la ratlla curta, pobre, inanimada de l’aprenent de ploma i lletra.

Vull escriure’t una cançó
que em surti del fons del cor
i t’ompli l’ànima d’amor.

Vull escriure’t quatre versos
que no siguin gens perversos
però se’t clavin dins del cor.

Vull escriure’t una història
que et resti en la memòria
i et mostri el meu amor.

Vull dibuixar-te quatre besos
que, essent tendres i dolços,
es destil·lin al teu cor.

Vull esculpir-te de tendres carícies,
que alleugin les injustícies
i et portin vera pau d’amor.

L’amor cortès no demana resposta,
l’amor cortès és a canvi de res
car, quan l’amor és veritable,
il·lumina en la foscor
per entendrir la ruda ànima
de qui estima de debò.

L’amor poruc demana resposta,
l’amor poruc vol foc constant
car, quan l’amor naix de la por,
no és pas amor de debò.
Neix de l’ànima enfosquida
de qui té por a estar sol.

Me la miro i m’agrada.
No sé si és la costum de viure-la des de menut,
no sé si és ocult record d’un nadó que obre els ulls per primera vegada.
No sé si és l’atracció de saber-la en mi, de saber-la aquí,
de bategar-la en constant batucada. Però…
… me la miro i m’agrada.

Me la miro i m’agrada.
M’agrada veure-la humida per les ones de la mar.
M’agrada veure-la creativa per l’influx de la gentada.
M’agrada sentir-la amb la duresa de l’asfalt.
M’agrada notar-ne el calor en una nit de batalla. I, per això…
… me la miro i m’agrada.

Me la miro i m’agrada.
Cassoleta que és port per a fer-hi llarga estada.
Port de mariners perduts, que en ella hi trobem casa.
Port d’indomables sirenes que, vora l’aigua, hi fan niada.
Port, també, d’il·lusions esperançades. Potser és per això que …
… me la miro i m’agrada.

Me la miro i m’agrada.
I pujo dalt d’un turó i em perdo per estrets carrerons,
i corro per avingudes i entro en un bar per
badoquejar vora el mar i admirar el resum d’un
 munt d’ànimes tronades. Perquè, essent-ne una, …
… me la miro i m’agrada.

Me la miro i m’agrada.
M’agrada com la mare, bressolant-me nadó, a la seva dolça falda.
M’agrada com una mare que, en fer-se gran el fill, potser, al respecte, li falta.
M’agrada i l’odio, l’odio a vegades, enlluernat per la bellesa de la mare
venerada. I és llavors quan, entendrit pel record …
… me la miro i m’agrada.

Me la miro i m’agrada, car
si el Pirineu és mon pare,
Barcelona és ma mare.