El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 05b. Ratlles curtes

Un dia. Falta un dia i s’ha acabat!!!!

Deixa un comentari

– pensa en posar els peus a l’edifici d’oficines de per llà la Diagonal.

El nostre manso porta una setmana lluny del grup habitual. La feina li ha demanat un canvi d’aires i ell, mesell, si ha adaptat sense problemes. Li agrada fer la feina, organitzar-se-la i, de tant en tant, canviar d’aires i recórre l’empresa.

En entrar avui a la Central ha fet, però, el pensament suara esmentat i ha seguit cabdellant el fil

– Aquesta tarda, anirem a voltar per Barcelona…

passa la tarja per la pascualina

– … després anirem a sopar …

Popom Popom Popom …

les passes avancen cap a les escales.

– … Demà ens estassarem en llit urbà i, potser, anem fins al solarium per descansar …

Puja les escales d’una en una, fins la primera planta.

– … a la tarda, un xic de rugbi a la Marbella i, au!, cap a assaig al local…

Avança per les desertes oficines i saluda el personal de la neteja. Sempre se’l troba treballant. Arriba massa d’hora a la feina… i és que sempre li ha agradat anar per davant de les hores.

– … diumenge baixàrem tot xino-xano a Mercat del Ram. Actuació de luju, calçotada ben trempada i una pipa per rematar.

Assegut a la taula, engega l’ordinador i, sense prestar-hi atenció, canta una cançó:

Nota: si la vols cantar, la musiqueta pot ser de l’estil del corrido mejicano)

En el bar de la chinita
me tomo una cervecita
para ir a trabajaaaaar!

Ai! Ai! Ai Aiiiii!

Tras lo cual y con esmero
al curro llego el primero
y comienzo a bostezaaaaaar!

Ai! Ai! Aiiiiiii!

Y es que’l PC no se abre
yo me cago en su madre
así no puedo ni empezaaaaar!

Sin remisión
Sin remisión
al currar no le cogeré afición

Sin remisión
Sin remisión
al currar no le cogeré afición

Sin saber su paradero
me dedico con esmero
al arte de bostezaaaaaar!

Ai! Ai! Ai Aiiiii!

Pero aquí llega ya el jefe
y me dice que lo deje
y me vaya a descansaaaaaar!

Ai! Ai! Aiiiiiii!

Que en el bar de la chinita
sirvo una cervecita
al que se va a trabajaaaaar!

Sin remisión
Sin remisión
¡al currar le cogeré afición!

Sin remisión
Sin remisión
¡al currar le cogeré afición!

Aquesta entrada s'ha publicat en 05b. Ratlles curtes el 3 d'abril de 2009 per Lluís Mauri Sellés

The night is young. The bottle is full. So why don’t you begin?

Deixa un comentari

Un nàufrag de la vida
entra en un bar sense eixida
per fer copa farcida
que l’ajudi a oblidar

El tauló que el sustenta
té l’orella ben atenta
i donant-li una empenta
en cavall el fa tornar

El got, que’s torna a omplir,
fa que’s comenci a deprimir

La baixada el fa bramar
la plorera, recordar
i en ase es va tornar
el nostre malaurat taujà

Però la botella, amb domini
li fa prendre un determini

Inflat per efluvis divins
el gos cerca consol
i cerca, inconscient, el dol
en baralles amb pixapins

El dement segueix bevent
i un tel de son se li fa present

Perdut en ciutat deserta
el gos esdevé ós
que manyac i capritxos
s’adorm a la descoberta

El mal de cap el fa llevar
i comença a vagarejar

Amb les mans a la paret
i el cap cot i poc dret
com porc en la menjadora
acaba traient-ho tot fóra

 

Dedicat a Vikas Swarup, novel·lista i servidor públic, capaç de mostrar la màgia del bon ser en l’impetuós oceà de les humanes misèries.Taradell, biblioteca, 20 de març de 2009

Aquesta entrada s'ha publicat en 05b. Ratlles curtes el 27 de març de 2009 per Lluís Mauri Sellés

De Tísner a Clara-Simó en metro i Rodalies

Deixa un comentari


Paraules d’Opotón el Vell

em fan fer els trajectes més bells

El metro,
cuc subterrani de llefiscosa brillantor
repta sota terra, canoa de l’avior

El comboi,
revellit i malmenat, estossega capficat
per les arcaiques pendents, avui parracs

Un xiquet que marraneja,
un xicot que baladreja,
un jai que somieja
el gust amarg de la cervesa

L4 (als budells de Barcelona), 6 de març de 2009

 

“Y, no obstante, siempre caminamos al encuentro de …
¿de qué iba al encuentro?”
Octavio Paz (1974) El mono gramático

Paraules d’Opotón el Vell d’en Tísner és un tractat, un irònic tractat de les persones i de les quimeres que aixequem en l’aire més elevat dels nostres pensaments. De les quimeres i dels viatges a la recerca d’un objectiu que es dóna per segur, però que la pràctica demostra inexistent. Això sí, en el camí hi ha l’aprenentatge. El terrissaire Opotón, l’autor del text, sap treure suc del seu caràcter mesell i mesurat per circular per l’escala de comandament d’aquest llarg viatge.

Paraules d’Opotón el Vell és una documentada sàtira. Una sàtira que capgira les intencions dels llunyans Tantomontamontatanto i les barques d’en Colom, i que acaba amb un lector avesat a circular pel país de les Sususes, els Pedropérez, les tribus amb noms que no volen dir res i les temibles Companyies que ho empastifen tot.

Una sàtira on el misteri de la vida pren inusitada força en una mar de dubtes i grans projectes.

Una obra mestra?

No ho sé. Ho deixo en mans dels savis Tantomontamontatantos contemporanis.
Jo, en la intimitat del meu Cau, l’he posat en el prestatge dels llibres totals.
Aquell ocult racó on hi tinc la Ronda Naval d’en Calders, el Món d’en Jordana i la Incerta Glòria d’en Sales.
Llibres tots que, tot i permetre una lectura lleugera, serven la llavor obscura de la saviesa més humana.

Aquesta entrada s'ha publicat en 05b. Ratlles curtes el 20 de març de 2009 per Lluís Mauri Sellés

Versionant Maria Àngels Anglada…

Deixa un comentari

… amb el cor en un puny que no es tanca

Tampoc sé jugar amb màscares, amiga
Estimo massa la nostrada lletra i
amb dits de cendra, crit i flama
no sé teclejar subtils disfresses
d’uns pocs pensaments clars.
Ni parir, en nius de misteri,
pollets de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la tecla retruny!
També he escollit, en l’espera de l’alba,
els dards de la veritat, o el dur silenci.

[Camí de Balenyà en un tren de Rodalies, 11 de març de 2009]

Aquesta entrada s'ha publicat en 05b. Ratlles curtes el 11 de març de 2009 per Lluís Mauri Sellés

Per què m’atrau la vida?

Deixa un comentari

Per què m’atrau la vida
si quan visc, vull morir
i, en finir, vida,
no em vull deixar fugir.

M’atures! Rampell de vida!
I m’ajaço a reposar.

La mort, rondant la vida,
se’m fa present de seguida.
I la fi, un xic sentida,
oh Déu, em fa estremir.

(Lluís de Taradell, Diagonal-Pere IV, març de 2009)

Modestament dedicada a un savi “galaico-catalán”:

 

El tren

Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa.

Es curioso ver
como la vida se desliza
limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.

Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños…

Así es la cosa.
Así de semple.

Un día, no lejano
habrá que comenzar
ha hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera

(Pepe Rubianes, Etiopia, Junio 2006)

Aquesta entrada s'ha publicat en 05b. Ratlles curtes el 6 de març de 2009 per Lluís Mauri Sellés