El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per a la Confraria Gastronòmica del Cargol

Et convidaré a una cargolada
de les que fan afició.
Prendrem una ampolla de cava
i, de cargols, el bo i millor.

Anirem a Can Soteras,
com ho feien els traginers,
i gaudirem d’una cuina
que els sap fer d’allò més bé.

En menjarem de totes menes
i amb religiosa devoció:
d’espinacs i també amb pebre,
al curri i amb bacó.

I, per si no té prou de màgia
aquest programa excels,
de la lluna a la llauna sencera
compartirem cargols i més.

Que Mossèn Cinto salivi
des del cim del seu piló,
que gaudint de bona taula
compartirem plats de debò.

A Can Soteras, 11 de març de 2011

A redós del Salòria,
i d’un afluent,
la comunitat de devotes
admiren l’ermita
i l’esvelt campanar.

Fugint del brogit,
les cases cristianes,
defugen l’infern
de fondes mundanes,
que passen setmanes
acollint viatgers.

Muntanyes altives,
boscos ben verds.
Obagues farcides
de clapes de neu.

Una francesa’mb el seu portuguès
ens dóna aixopluc
per uns quants diners.

I, a resguard del fred,
d’un paisatge d’hivern,
fondes afraus,
i una borda antiga,
prenyada d’històries
i rajos de sol.

Muntanyes altives,
boscos ben verds.
Obagues farcides
de clapes de neu.

La pista de Tor
se’ns tanca al davant
i desfent el camí
tornem a ciutat.

On, un nin de sobretaula
en dia de nadal,
deixa aquesta cantarella
un pic celestial.

Disfressem-nos de parella
en aquesta nit de disbauxa.

Disfressem-nos de parella
que s’estimi de debò

Disfressem-nos de parella
i caiguem en dolç plaer
com si fóssim dues bèsties
afamades de debò

I, quan arribi l’albada,
i la vetlla hagi fugit
oblidem que som parella
i deixem ben buit el llit.

Què és el Dijous Gras o Dijous Llarder? El primer dia de Carnaval.

A quién del mundo huye, raras veces la vida le perdona
Jaime Gil de Biedma

Aristócrata y poeta, absurdo mendigo
de una realidad que aborreces.
Quisiste ser obrero, pero no puedes.
Y te enroscas en un fino velo
de alcohol y otros placeres.

Poeta industrial, trovador social,
amante sin igual y amigo casi
leal. Arduo cosmopolita que
fumando en Filipinas
descubriste un mundo brutal.

Simulaste tu suicidio y, sabiéndote
muerto, huiste de tu depresión
a tus quehaceres. Y
fumando en Filipinas
descubriste un mundo brutal.

Poeta añorado, reconocido maestro,
tu supina inteligencia, tu don de
palabras y de gentes, te ha hecho
orgulloso y soberbio:
¡Tu puedes!

Y, desde la distancia del tiempo,
desde la ciudad de tus placeres,
yo, humilde payaso, te mando
este garabato para que me odies:
¡Tu puedes!

Aquesta introducció és sobrera, però és que jo no sóc capaç de condensar la bellesa, d’apropar-me a la perfecció del relat que motiva el poema que pretenc introduir de forma sobrera.

Seda és l’obra perfecte de què us parlava en la introducció a l’apunt del calçot. L’obra de les mil lectures: relat d’amor? haiku filosòfic dels temps que corren? Bagul de preguntes sense resposta? La versió narrativa de Los bárbaros, però essent nosaltres els bàrbars temuts? … Quantes lectures es poden fer d’una obra que té la fragilitat de la seda i la contundència d’un baobab.

Acabo la introducció, i et deixo amb el poema que vaig pronunciar tot just acabada la sedosa lectura.

Com una peça invisible
minúcia llançada al vol
un haiku parit a Itàlia
i que de França
se’n va al
Japó

No és conte
no és novel·la
tant sols un relat
del món

Un món condensat
en lletra
que 
com l’ocell
aixeca el vol

Per fi l’he trobada!

Després de quaranta anys de llegir, he trobat l’obra perfecta, el relat absolut, el llibre que ho condensa tot i no li sobra ni un gram de lletra. 

Sublim!

Però tinc por. Tinc por perquè n’he llegit una traducció. N’he llegit una versió i em fa veritable paüra, tocar-ne l’original.

Ara bé, aquest apunt és més mundà, més casolà, menys perfecte que el relat esmentat. I és que avui et parlo de la tendresa del calçot, del primer calçot cuinat per les inexpertes mans de l’autor d’aquest bloc.

Quina paraula més curta,
que fàcil de pronunciar,
però, per a donar-li vida,
amb carinyo l’has de tractar.

Agafes llenya menuda
i fàcil de cremar,
prens quelcom inflamable,
i, un llumí, hi has d’acostar.

Per a què ells s’estimin,
l’aire ha de rutllar:
La flama corre, que corre,
i no s’ha pas d’apagar.

Per a què la flama perduri
llenya grossa hi has de tirar.
Ull però, que no s’apagui!
Aire, aire, i ha cremar!

Llavors, el calçot
escapces,
com un jueu de debò.
i el poses a les grielles
on ja pots sentir la cançó.

La cançó d’aquell que’s crema,
però no pas ben dins del cor,
car, quan del foc el treguis,
sempre el trobaràs ben tou.

Pelant el calçot et trobo
i se me’n va la raó,
quan sucant-lo en ta salsa;
et trobem d’allò més bo.

Eps!
I no et pensis que parlo de la carn que vol carn, que, per això, ja tenim al …

Avui, per fi, és divendres
i, els que som afortunats,
deixem d’anar a la feina
i ens posem a descansar.

Trencarem doncs les rutines
de la setmana laboral,
per seguir les més benignes
d’un cap de setmana especial.

D’aquests dies en destaco
els garrotweets tan ben piulats
per gent sense complexes
i amb ganes de jugar.

També m’ha agradat la paüra
que pel RodaMots circulava:
Quina angoixa! Quin esglai!
Que poruc que m’he trobat!

Però ara venen aniversaris:
De l’Andrea i en Luis Miguel,
d’en Jaume i de l’Araceli,
i d’una fillola fidel.

I per posar-hi misteri,
m’he enginya’t algun regal
que, tot faltan a la modèstia,
jo trobo ben genial.

Que corri doncs la incertesa!
entre els afortunats,
i preparem-nos per les festes
que aquests dies vindran.

Un astrònom de Minnesotta
em diu que sóc un idiota
per fixar-me en l’horòscop
que ens han venut fins avui.

Tot mirant les estrelles,
un nou signe ha trobat,
i ens diu que els Babilonis,
ens el van ben amagar.

El signe és Serpenteri
i la seva imatge: farmacèutica,
car els nascuts aquestos dies
són notables guaridors.

Quin esglai! Quin gran horror!
El signe és ben poderós.
Sembla tret del Harry Potter
o d’un món, s’hi cap, més fosc.

Com il·lustres guerrers,
ancorats en ports afables,

s’alcen en joc
d’encendre un foc
joliu.

El vi encara corre a balquena,
però les conquestes ja han finit.

Acompanyats de belles dames,
els vencedors de les mil nits,

recorden els companys que van caure
i que no han arribat fins aquí.

Brillen els ulls en narrar fets memorables.
Mil anècdotes contades sense fi.

Tots les coneixen,
però què importa!

Repetint-les,
el vell guerrer
reviu.

Premià de Dalt,
gener de 2011

Porto uns dies al 2011:
he vençut el 2010!
No m’ha donat les absoltes
i segueixo donant voltes
dins la panxa del déu Temps.

Temps que roden
i s’engreixen.

Temps que es viuen
a pleret.

Car els astres i la lluna
m’han donat un bon destí,
on seguir remant la vida,
si més no a partir d’aquí.

Vivim en temps molt líquids,
que alguns volen solidificar,
però la força de les aigües
és difícil d’aturar.

Per molts talussos que hi posin,
no podran pas solidificar
la força més pregona,
la força de les persones
que, per amor, van avançant.

Ara que arriben les festes,
les festes del Nadal,
jo us voldria contar una història,
potser breu, però un xic genial.

Diuen que, en la nit més llarga,
la llum va arribar al nostre món.
Qui es creient hi veu un nen,
qui no ho és, el pare sol.

Siguem creients o pagans,
tinguem fé o vulguem proves,
el que si que està demostrat
és que el món gira i roda.

En nit tan assenyalada,
a casa nostra és Nadal,
però la gent de l’altre hemisferi
hi celebra Sant Joan.

Amb fogueres a les platges,
i revetlles als carrers,
al Brasil, el Perú i l’Argentina,
no deixen de tirar coets.

I és que la nostra nit més llarga
és la més curta pels d’allà baix.
I ajuntant-nos en la nit més màgica,
saber del món, ens fa més germans.

Bones festes… i un cant com a regal

Enyoro la boira al matí.
Enyoro el mantell
qu’adorm el paisatge
i també m’adorm a mi.

I el cim del campanar
que sura sobre el no-res.
I aquells arbres primers
que apareixen quan hom hi va.

La llum ben blanquinosa
i el sol que,
somort,
ja s’hi posa.

I, potser, si s’hi fixa
em veu
des del més
enllà.

La boira és calma
i pau
que anuncia un dia
clar.

Caminem a les palpentes
com al ventre d’una mare
que és a punt d’infantar.

I la boira és el que em tempta
quan defujo urbanitats,
i m’espolso les cabòries
de vellot enamorat.

Quan bufa el vent,
que tot ho neteja,
l’Aleix s’asseu,
al terrat.

I ho fa amb
la pipa
encesa.

El fred que li pren el cor
li arrapa al jec,
els dits.

Dits farcits de bonys
en mans gravades
per feina.

La feina de tota
una vida, viscuda
a voltes cansat,
i d’altres alegre.

I l’aire, que ho tomba tot,
li fa volar els records
els records per una vida
que, pel pas del temps,
escasseja.

Una vida que vol creure
que ha estat ben rica
 i plena.

Rica i plena de records,
de records i
coneixences.

De coneixences i lliçons
que han farcit son ànima
verge.

I ara que l’Aleix ja és vell,
se li fa present aquell dia
en què, amb sis mesos,
s’obria i
al món, la mesura,
prenia.

A Barcelona, un 20 d’octubre de 2010

2 de 8 poètic
a llaor dels
fautors del 2 de 8 net i
descarregat per primera vegada.

Diada de Tots Sants.
Plaça de la Vila
Vilafranca del Penedès
– 1 de novembre de 2010 –

N’hi ha que parlen d’impossibles,
i se’ls creuen com si res.

N’hi ha que ho fan amb la boca petita,
però que hi somnien i treballen a pes.

Treballen per utopies, que realitzen
amb l’esforç del bon casteller.

L’esforç de la constància
de qui assaja: dia sí. I l’altre, també.

La paciència de qui no defalleix
i es manté viu com el que més.

Deien que la bèstia era indomable,
però ha trobat bons domadors.

De verd tenen la camisa,
i de castellers, tot el cor.

Castellers de vella nissaga
que fan créixer el món casteller.

Avui bufa tramuntana
i s’emporta les cabòries
d’un avi amb experiència
que llegeix de cara al
sol.

La mar, dançant ben brava,
es vesteix de blanc i sol,
el sol que l’escalfa i la daura,
i el blanc que porten les ones
gronxades pel vent.

Una barca que no voga,
car navega amb vela inflada.
Una vela que ja dansa,
i al llaüt, a la costa atansa,
impulsat pel fort vent.

Els pins alegres ballen
la música de les ones,
que, juganeres i bones,
a les roques acaronen
amb reflux indecent.

Avui bufa tramuntana
i s’envolen els records
d’una parella novella,
que gaudeix del dolç
amor.

Matí
Terrasseta del 228
Parador d’Aiguablava
Un diumenge de tardor