El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui tenia pensat d’escriure sobre un cap de setmana de comiats i celebracions.

Un cap de setmana on un se’n va de Barcelona a la recerca del seu futur, mentre una altra es mira espectant l’esdevenir de la joventut que abraça tot just ara, amb setze anys i un somriure a la cara.

Aquest cap de setmana va començar un dijous a mitja tarda. Ho va fer entre quatre parets. Ho va fer en horetes de feina amiga, per a esculpir el millor present. Un present bastit d’experiències, experiències i sensacions, sensacions que són parides de l’amistat que supura pels racons.

Aquest cap de setmana va seguir amb l’enginy d’un joc de 4×4 per una
altra d’aquestes persones que saben gaudir del visible, però també de
l’invisible. I de la fantasia en fan un art, sense fugir del tot del món real.

Aquest cap de setmana va viure una sessió de Michael Collins sense
rugbi, però amb cervesa i companyia. Un xic de tristor esblaimada el rostre dels presents, car s’acomiadava un reietó que, de la lletra i la recerca, n’havia fet devoció.

Aquest cap de setmana es va nodrir d’exquisits fideus mariners i bona vedella d’os buscat. Ho feia en taula ben parada i, en família, congregada.

Aquest cap de setmana, tot jugant – jugant, vaig tornar a veure l’obra mestre d’una escultura molt destra, una deessa imperfecta que, potser amb la meua modesta ajuda, ella sola es va modelant.

Deliciosa escultura,
aquí tens les meves mans.

Les mans potser inexpertes
del teu més tendre amant.

Les mans pures i verges
de qui has fet reviure un instant.

Les mans que, amb la teva ajuda,
de carícies, t’ompliran.

Aquest cap de setmana, entre Granada i Calafell, he respirat aires de Gràcia i glopades de foc ardent.

Vaig voler tocar la guitarra, però no tenia els dits prou hàbils.
Vaig voler ser cantant, però no em sortia la veu dels llavis.
Per això, m’agrada escriure, car els dits poden ser lents
i la veu resta encastada en un grapat de fulls de paper.

Fulls que surten volant pels aires,
aires humits d’un cru hivern que s’allargassa,
i cauen en la mar més brava, aquella que viu en binari.
Aquella que es diu Internet. Potser ara és un vers amable,
potser demà, un relat més llarg, potser va ser tant sols una alenada,
potser el part d’un cor obert i que, a voltes, es vol sincer.

La sinceritat d’una veu encastada en un grapat de fulls de paper,
d’una veu que vol escriure, un ofici de dits prou lents.
D’una veu que ja no canta, encara que surti a flor de pell.
D’una veu que no toca guitarra, perquè acarona un ésser més bell.

Caic
Cansat
Estic fart
Bona cara per tothom!
N’estic fins al capdamunt de vida social
Avui ja no hi sóc. Ja no faré més plans
Si el món ha de seguir, que ho faci sense mi.
N’estic fins al capdamunt de vida social
Bona cara per tothom!
Estic fart
Cansat
Caic

recita un barbut rodamón estintolat en una cantonada obscura prop del Teatreneu de Gràcia. Ella se’l mira i somriu. Li fa gràcia la botella buida que rodola per terra, el seu jersei vell i ratat i aquells pantalons de pana que ara ja no es fan i que porta lligats amb un cordill de cànem negre.

Ella és molt pagada d’ella mateixa. Es creu una estrella i va a teatre alternatiu, queda xic i està de moda. La vida sempre l’ha somriguda i es creu eterna. Encara no sap que avui la faran fora de la feina, que, en arribar a casa, descobrirà que el seu marit ha fugit amb una de més jove, i que, fins i tot, el seu fill estimat, potser no l’estima tant com es pensava i que, dies a venir, ella també serà estintolada en una cantonada obscura prop del Teatreneu de Gràcia recitant un vell poema:

Caigo
Cansada
Estoy harta
¡Buena cara para todos!
Hasta la raja de vida social
Hoy ya no estoy. Ya no haré más planes
Si el mundo tiene que seguir, que lo haga sin mi.
Hasta la raja de vida social
¡Buena cara para todos!
Estoy harta
Cansada
Caigo

El ejecutivo la mira y sonríe. Le da risa la botella vacía que corre por los suelos, el jersey viejo y raído, y aquella falda de pana que ahora ya no se lleva y que le cae un pelín, porqué es más grande que su famélico cuerpo. Todavía no sabe que sus acciones en bolsa se han desplomado, que su mujer, siempre tan atenta, lo ha dejado y que su hijo, su estimado hijo, es quién a ayudado al desplome de sus acciones con el único objetivo de arruinarle y desviar sus capitales al redil de sus propios negocios. Mañana, también tendrá la botella en la mano y al apurar el último trago, agazapado a las puertas del Teatreneu de Gràcia, empezará su famélica y quejosa canción:

Fall
Tired
I’m full
Good face for everyone!
I’m sick of social life
Today I’m closed. No more plans to do.
If the world has to follow, do it without me.
I’m sick of social life
Good face for everyone!
I’m full
Tired
Fall

Diuen que fou a Sevilla. Potser un xic enllà del seu riu. 

Diuen que fou en el barri on encara es lloa Astarté.

Diuen que era fill d’Hèrcules, de ciutats gran fundador.

Diuen que n’era poeta, i cantava aquesta cançó:

Sevilla roja de vino
Sevilla blanca señora
Sevilla és un requiebro
del alma que en ella mora.

Una alma que vive i esculpe,
una alma que, dulce, enamora.

El encanto de una Sevilla
que, por sus aguas, a veces llora.

Sevilla húmeda y viva,
Sevilla humilde y trianera.
Sevilla tiene en sus gentes,
un tesoro que la honora.

Quan el fred omple les llars de l’Occident civilitzat,
la calor es fa més present al cor del asilvestrat.

El silenci d’un paisatge nevat,
ajuda a farcir els cors de bondat,
tot i que només sia, de l’any, una mesada,
la gent s’apropa més a la persona estimada.

Fins i tot, el món sembla fer-se xic,
i és quan el pobre pot entaular-se amb el ric.

El brogit d’una ciutat de llums engalanada,
ajuda a farcir els cors de bondat,
tot i que només sia, de l’any, una mesada,
la gent s’apropa més a la persona estimada.

Fins i tot, als indrets càlids, on les distàncies s’allarguen,
el ric s’apropa al pobre per, del pensament, fer-ne obra.

Sigui llum o sigui tenebra,
sigui la terra plana o rodona,
cal celebrar, encara que sia una estona,
aquesta màgica comunió de devocions i pessebre.

Una veu reconeguda
me n’ha contat una de nova
i és que a la meva casa tova
el dolç reietó ha aterrat.

Amb aquesta regular facècia,
aquesta bèstia m’indica que,
als estimats cims de la contrada
el fred ja hi ha nïat.

I és que, quan el reietó, baixa a vila,
tot cercant l’escalfor de la llar,
és que fuig de la muntanya
per a no morir glaçat.

Should I stay or should I go now?
et planteges, tot sovint,
voltada de tapes i mam,
en aquesta urbana nit.

Should I stay or should I go now?
somiqueges, tot seguit,
en aquesta raconada
del barri que t’ha bastit.

Should I stay or should I go now?
riem, aliens a l’entorn,
en un vespre que’m fet nostre,
mirant-nos un sol segon.

De comiat, són les promeses,
de records prenyades i enceses,
flairant picants dolceses
ens aixequem valents i ferms.

La nit és per les gallines,
les gallines i els galls fers,
qu’encenen farcides fogueres,
de la ciutat no en queda res.

Should I stay or should I go now?
et planteges en tornar,
amb el rostre ben ardent
i sense apaivagar la carn.

Ets tant bella quan t’enfades!
I, en tons braços, ens embolcalles,
tot baixant de les muntanyes, i
endinsant-te en ciutats i viles.

S’esgarrinya pell i entranyes
qui s’ompla de temença
per ta raó altiva i
immensa!

oh! boira densa,
densa, flonja i
demencial!

El vespre m’atrapa a la dutxa, l’aigua em llisca cos avall,
per a fugir-me de la vista, pel forat que la deixa al mar.

Avui és nit d’anomenada, avui és nit de Sant Joan.
Sant Joan sense foguera, en un Parc de la capital.

I és que, a ciutat, en aquests dies, ja no es crema el passat.
S’ofega en cava i coca, i petards espaterrants.

Al voltant de llarga taula, espurnes d’amistat hi nien.
És el caliu d’una flama que, el temps, no apaga mai.

I, en aquella sobretaula, mentre el ball es va engrescant,
s’encenen records de revetlles que acabàvem vora el mar.

Navegant mil-i-una batalles ens menjàvem la curta nit
i, a la platja llavors oblidada, ens banyàvem al dematí.

Eren anys de focs i fogueres, i de xapar molts bars de nit.
El sol sempre ens atrapava, gronxats en ones de dolç brogit.

Al voltant de llarga taula, cada nit un xic més grans,
parlem d’aquells anys joves, en què ens sentíem gegants.

Oblidem feina i escoles, hipoteques i panyals,
tot ofegant en coca i cava les exèquies, per Sant Joan.

Sant Joan sense foguera, en un Parc de la capital.
Avui és nit d’anomenada, avui és nit de Sant Joan.

I jo camino per l’avinguda, l’avinguda d’un bon passat.

Si divendres a s’hora baixa,
la pluja em remulla
entre companys d’Osonosfera.
Dissabte, torno a Can Costa
per un acte, d’igual trempera.

Quarts de deu, cuino menjar…
i me’l guardo per dinar!
I és que avui,
haig de gaudir
d’un jorn per ben fruir.

El migdia ja m’agafa
fullejant llibre genial,
que, pacient, el magí esguarda
per un Solstici, al pis de dalt.

Una veu que ja em retorna
al món que es viu avall.
És la lectura que presenta
el Solstici anual.

Avui es lliuren els premis
als que escriuen i són genis,
en un acte que amenitza
un tercet festiu i estival.

La música que destil·len,
els ulls em fan tancar:
Ara Escòcia, ara Bretanya,
passen així pel davant.

Amb una presentació sòbria
i d’acte tradicional,
la literatura que es lloa
és escrita en català.

El sofà pelut, la banyera,
reincident, arrós per a un funeral,
amb tots els camins van a Roma
són els títols guardonats.

Amb un quantiós piscolàbis,
l’acte, que es fa a migdia,
es clausura em bonhomia
per tal de seguir avançant.

————————————-

Baixat, doncs, a Barcelona,
em preparo per pujar
a l’Estadi Lluís Companys
amb un tren funicular.

Funicular
 curull de banderes i
càntics nord-catalans.
Preludi d’una vetllada,
esportiva i esclatant.

En arribar a Montjuïc,
em mimetitzo d’afeccionat,
vestint samarra groga
i, de palla, barret regalat.

Dins l’Estadi assegut,
xalo amb una Selecció, que 
als que han vingut de Txèquia,
fan dançar un ball rodó.

La velocitat del rugbi lliga
em captiva en aquest partit.
Joc d’impacte, un espectacle,
que em sedueix de seguit.

El partit s’acaba amb victòria!
52 a 10 pels catalans,
que, a Montjuïc, guanyen la glòria
com en les vetllades d’antany!

Tot seguit, els castellers,
del Riberal arribats,
alcen torres a la gespa
i, també, algun pilar.

Els records d’aquelles terres,
i dels partits a Baó, em
porten cap a Sant Jaume
on hi actúa l’altra afició.

Castellers de Barcelona,
tarda fosca, però de llaor:
40 anys són molta vida
per qualsevol associació!

Retornat de nou a l’Estadi,
s’alça la flama del Canigó!
Rodejada de torxes enceses
i d’infants vinguts del nord.

S’alcen veus tendres i joves,
tot cantant Els Segadors,
himne dels Dragons de casa
enfrontats a nòrdics Llops.

El partit acaba en derrota
dels nostres Catalans,
però el vespre ha fet història
amb sabor professional.

Fent el got a l’irlandés,
surten dubtes i raons,
salten arguments i espurnes
d’un grupet gens peresós!

Vigilem els que governen,
i no deixem de somiar,
perquè entre somnis i feina,
guanyarem normalitat!

————————————

Arriba llavors el diumenge:
Ronda, Costes i Calafell!
Quilòmetres de carretera
per viure en una altra pell.

La pell del teatre jove
que a Vilanova es congria,
recorden Brossa i Golding,
i a les mosques, amb senyoria.

Amb una nissaga tant bona
com la d’aquest grup de teatre,
el país segur que funciona
amb caràcter i bon guiatge!

Fruit profètic, de cocktail genètic!
Producte herètic, de país divinal!

Cara ample, de nadiu,
color fosc, de fugitiu,
hereu d’ hispà altiu,
et fan icona mundial.

Cap de sol equatorial,
cos d’andinista demencial,
cabell d’amazona senyorial,
i ritme de costeny per Carnaval.

Quin compendi d’humanitat
en qui s’asseu al meu costat!

Retrato al natural con un punto de poético extrañamiento

Fruta profética, de cocktail genètico.
Producto herético, de país divinal.

Cara ancha de nativo,
color oscuro de fugitivo,
heredero de hispano altivo,
te hacen icono mundial.

Cabeza de sol ecuatorial,
cuerpo de andinista demencial,
cabello de amazona señorial,
y ritmo de costeño en carnaval.

¡Qué compendio de humanidá
para quién viaja de verdá!

No hi hauria a València dos equips com nosaltres.

Feroçment ens jugarem els 90 minuts del partit.
Tot ho pense mentre vas cap a Mestalla.
Falten minuts, molts minuts; han de passar moltes coses.
De sobte, però, em pren aquell aire de futbol
i rodolem per terra entre xuts i regatejos.
No comprenem el futbol com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i peles
 (i que ens perdone el cast senyor Borbó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjaria, a voltes, un futbol educat
i en marxa el crit de l’afeccionat, negligentment jugant-te,
ara un joc de saló i després un gol d’aupa.
El nostre futbol és un futbol brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre xuts i topades.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
No ignorem en Pep, però si, moltes coses.
Les Jugades d’en Samitier i els Gols de Zarra.
Després, estassats a la grada de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi hauria a València dos equips com nosaltres,
car d’equips com nosaltres en son parits ben pocs.

Demane disculpes an Vicent i a l’Ovidi per fortar-los les rimes,
Demane disculpes, també, a xes, granotes i la resta de clubs de futbol de la nostrada, del Túria, capital.

La nostrada biblioteca, ens recull en dolços braços,
per agraïr-nos i regraciar-nos el recull de bells teixits.

Entre cava i xocolata, pasta de full i ametllada,
la conversa s’allargassa i la paraula se’ns abraça,
quan el micro ve a rodar:

Ja n’hi ha un que se’ns embala,
i, si ningú, l’atabala,
recita amb veu de faidit,
allò parit per l’esperit.

Rere seu ja se n’envola,
un altre de menys atrevit!
I, com gotes de mar pregona,
les poesies van sortint.

El micròfon ja s’apaga,
doncs vint veus ja han recitat.
Cant coral que ja s’amaga, anunciant l’amarg final.

La biblioteca, sempre atenta, reforça l’agraïment
i ens anuncia, amb alegria, un present molt avinent.

Metro de Barcelona,
06 de maig de 2009,
tot recordant la clausura
del taradellenc Abril Poètic

La pregunta:

La resposta…:

Personatges de la resposta: (accedeix a aquest enllaç)

>> Monako, derivat de monachus, que, en grec antic, vol dir solitari, separat
 
>> Politiko, derivat de politikós que, en grec antic, significa ciutadà, integrat socialment.
 
>> Faetó, representa, des de temps molt reculats, l’ànsia lliure de saber.
 
>> Pítia de Delfos, representa, des de temps antics, la font d’inspiració primordial.

>> Isis, la gran divinitat egípcia, representa la saviesa.

>> Horus, també anomenat, entre d’altres, Sigalió, Harpòcrates, el déu-nen o el fill d’Isis, represente el silenci.

>> Déu és al cristianisme el què Isis fou a la religió dels egipcis i, com en la majoria de religions o espiritualitats, representa la saviesa en estat pur.

>> Jesús, el fill de Déu és al cristianisme el què Horus fou a la religió dels egipcis. Representa, doncs, el silenci o el camí per arribar a la saviesa en estat pur.

>> Diògenes, el Gos és el representant més conegut de l’Escola Cínica, una de les escoles de pensament de la Grècia clàssica de més actualitat avui en dia i que, sovint, s’ha relacionat amb els origens ideològics del cristianisme, el comunisme, l’anarquisme i la majoria d’ideologies anomenades d’esquerres o revolucionàries. Bevent del gimnosofisme babilònic i oriental, aquesta filosofia és ben present en la figura del potolisme ben present en les cases abandonades de les grans ciutats o, de manera més o menys estètica, en el punk, el grunge, el hardcore i els seus derivats. En aquest enfilall històric, Diògenes, el Gos representaria el pòtol místic d’en Kerouac, per exemple.

¿Has mastegat mai
un llibre lletra a lletra?

¿L’has assaborit
gustosament
amb la calma
evident
del plaer més
contundent?

Jo ho he fet,
recentment
en topar-me una
lectura
que s’adiu al meu
present

És la 556 Brigada Mixta,
d’en Tísner, el gran autor,
que cridant-me amb ironia,
m’hi he capbussat de debó.

Capbussat
Desmembrat
Esmicolat
Desintegrat

No puc sortir del
cercle!
No puc deixar-lo
estar!

Això és una obsessió!
No puc ni respirar!

Llegeixo
i rellegeixo
i, encara, torno a llegir!

No tinc aturador
he perdut la raó

I és que, en cada nova lectura,
m’esclata un bri de cultura
que’m fa viure, sens paüra,
com soldat sense amargura!

— Dedicat an Tísner, l’autor…

… i al Dia de l’emprenedor,
que em fa treure suor
Eps!
Però Sense perdre la raó
i amb força devoció!