El pelegrí
Deixa un comentari
“Aire! Aire!
On són les meves muntanyes?
Aquí només veig parets i m’afogo”
Ramon Vila Capdevila, caracremada
Cavalcant són brau corser
fendeix l’aire, el cavaller.
La seva nau, manant
avança el navegant.
Absort i sense destí,
camina un pelegrí.
Un pelegrí que se sent lliure
i que té ganes de somriure,
tot i perdre els cims més alts
que estima des d’aquests plans.
Florida, la disbauxa,
dins son cor viu i calent,
gaudeix d’un bell amor,
que l’ompla de gaubança.
Conscient i amb destí,
avança el pelegrí.
La seva nau, virant
fa perdre al navegant.
Descavalcant són brau corser
cau en terra, el cavaller.
Nota per qualsevol lector que no sia el propi autor:
La poesía d’amor onírica (pao, per tal d’estar a la moda dels acrònims) neix en aquell punt climàtic on el raonament conscient, marida amb l’intangible sentiment.
La pao, doncs, és filla de dos móns aparentment contradictoris, i d’aquí que, al final de la lectura, no l’entengui ni el mateix autor.
Com a filla, doncs, dels humits somnis i les mullades vigílies, cal entendre, tant la cita inicial a un desconegut –si més no per l’autor, que el coneix de resquitllentes tafaneres-, com el contingut del poema -si se’m permet l’ús d’aquest mot per a referir-me a quatre ratlles curtes de dubtosa qualitat-.
Oi més quan, el cavaller, el navegant i el pelegrí, són referents literaris molt antics i suprautilitzats en el món de la literatura i els somnis, mentre que els personatges reals d’aquesta historia – a saber, un xicot i una mossa que s’estimen-, no apareixen explícitament en l’enfilall de ratlles curtes, i sense sentit, que un servidor vol disculpar-se per haver-vos-les deixat aquí.
Apa!
I, per postres…
… un regal: