El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els plats buits sobre la taula
i la copa que es va buidant,
acompanyen la pipa encesa
i un diàleg sincer i
frapant.

Sopars d’entre setmana,
amics de conversa brillant.
Comencem ben lluny de casa
i en l’anima anem
penetrant.

De la pau i dels valors,
de referents universals,
ja caiem tots dintre l’ànima:
L’ànima fresca de
l’amistat.

I parlant passen les hores
com bòlids esperitats.
Les petites ens atrapen
despullats d’esperit
sencer.

L’esperit ens surt per la boca
i pels ulls, les intimitats.
Les intimitats més salvatges
d’uns temps incerts, però
exitants.

Inspirat en un agraït sopar amb en Carles i la Susana, dos esperits que volen en paraules sinceres sobre els seus mons i els de qui els envolten

Fa dies que estic cansat
i la vida s’em fa llarga.
La feixuguesa del cos
m’empresona dins una gàbia.
Miro enlaire i hi veig ocells.
Ocells que són paraules.
Paraules que s’emporta el vent,
paraules que, fent estol,
fugen ben lluny de casa. 

Com un cuc farcit de pors,
m’arrossego per fangars,
per fangars curulls i
insodables.

I quan trec el capciró,
somnio en ser crisàlide.
Crisàlide,
temple d’or,
on estendre mes tendres
ales.

Bones vacances us desitja
aquest bloc engrescador
que es deixa de cabòries
per a viure el mes d’agost.

Deixem les portes obertes
per si, de vacances, podem piular.
Però segur que s’espigolen
els apunts aquí aplegats.

Tornarem cap al setembre
amb la marxa habitual, que
s’apropa el Tocasons
i ben bé que hi haurem d’anar.

Potser em surti una cançó,
potser ratlles mal escrites,
però aquest divendres de juliol,
tanca una setmana proscrita.

I és que l’amor, a voltes tendre,
es torna ben dolorós,
quan veus que l’altre pateix
i tu dols perquè vols.

A l’esquerra, les il·lusions,
que, en ser ben compartides,
fan el tot més agradós,
que la individualitat mesquina.

A la dreta, les tempestes,
que, en ser ben compartides,
fan el tot més enutjós
car esdevenen més terribles.

Comparteixes il·lusions,
patiments i
molta vida.

Allò que feies tot sol,
ara és trist borrissol
de memòria ben pansida.

L’amor és un verí dolç,
una metzina que encisa.

Quan el núvol passa gros,
el cor perd la seva mida.

Encara que potser …

Avui, diada de Sant Pere,
i de Sant Pau també,
no tinc ganes d’escriure i, com
un petard que fa llufa,
deixo quatre ratlles sense
interès.

El cos em demana
vacances
i la ment vol
no fer res,

però encara resten uns dies
per a conèixer el país ugandès.

Volia escriure sobre
democràcia líquida.
però em falten lectures per fer
la critica
d’un concepte que
m’agrada,
però que em fa
arrufar el nas.

Per això, tanco els ulls i
em deixo portar pels bugandesos
que donen nom al país
on conviuen

amb noyros i munyankoles, 
batooros i basoga
i unes 36 maneres més
de percebre el món en ugandès.

Cal fusionar les idees
de la més diversa gent
per a parir bon projectes
que millorin tot l’ambient.

El futur és d’optimisme!
– tots ho sabem prou bé,
car s’emprèn des de les places
i des dels nostres carrers.

La democràcia ja agonitza
per tenir el càncer instal·lat
d’un pacte amb la Dictadura
que no ens hem sabut treure del pap.

Refundem la transició
i acabem-la d’una vegada.
Jutgem ja els dictadors
i tornem la veu al poble.

Indignats i emprenedors,
una ètica es desmarca:
la de col·laborar amb passió
per refundar la democràcia.

Som a les portes de Wembley
i això ens omple d’emoció.
Però també som pels carrers
d’unes quantes ciutats del món.

La política ja ha fet figa,
però els polítics van treballant
com si la ciutadania…
els seguis considerant.

El futbol si que funciona
i la gent ja va pensant
on mirarà l’espectacle
del futbol professional.

Però els indignats es revolten
i els desencisats s’han ajuntat
amb els que tant se’ls en dóna
qui mana o manarà.

Els valors empebrotats
del Barça de la UNICEF
s’enfronten a la City de Londres
amb els diables vermells.

I diables son aquells
que volen arreglar el món,
per això en algunes teles
els titllen de lladregots.

Els futbolistes fan la feina
carregats tots de milions,
mentre els polítics no escolten
i segueixen fent-se el sord.

Per això avui netegen
tot pensant en el futbol
que dissabte ens ompli de joia
i ens faci oblidar aquest món.

I a mi tan se me’n dóna
car jo sóc ben normal
i ja tinc cervesa i patates
per veure un partit com cal.

I si em retallen i no arribo
mentre ells es van enriquint,
seguiré baixant pel Freser
tot dient que tot em va bé.

Dinou mesos té aquesta roella
que vam plantar entre tos dos
en aquella raconada tant bella,
en aquell racó tant preciós.

D’aquell instant en recordo
el llit de fulles seques,
el saltironeig de la font
i aquelles mans tan fredes
que t’escalfaven el cor.

D’aquell jorn en recordo
que volàvem com ocells
i la dolçor d’un petó
que servo ara dins les pells.

Dinou mesos té aquesta roella
que vam plantar entre tots dos
i és la cosa més tendre i bella
que copartim a cor que vols.

La Antorcha es buena caseta
de sabias luces prendida.

Con manjares exquisitos
y un duende que no se olvida.

La Antorcha alimenta el alma
de sabios consejos y razones
pues sus humildes paredes
ofrecen sentencias escogidas.

La Antorcha, mi rinconcito
en una Feria muy viva,
despierta mis sentidos
y me trata como a un amigo.

Humanidad tienen sus gentes
que, con cajón y palillo,
ofrecen sus sevillanas en
el más puro de los estilos.

A voz pelada y sentida
cantan y no se olvida.

La Antorcha es buena caseta
de sabias luces prendida.

Un catre i una taula vella,
amb una llar de foc imperfecta
són les belles riqueses
d’un cau antic i a mig fer.

La ràdio em fa companyia
amb unes veus que ressonen
en les parets d’un vell mas ruïnós.

La felicitat m’atrapa i m’eleva
per damunt del meu sac ratat
i, dins d’aquesta closca meva,
m’enamoro i vaig més enllà.

Quan les flors baden llurs sedes
a la cerca del bon sol, a Taradell
despunten rimes i lletres
en sa dolça llar de vilatge bell.

I és que les acurades jardineres,
que cuiden la cultura de Taradell,
reguen son formós jardí
amb els versos d’unes ànimes
que, al seu redós, volem dir.

Gaudeix doncs de les lectures
que en mosaic resplendent
nien entre els bons llibres
de la Biblioteca de Taradell.

— Abril Poètic –
Exposició oberta i gratuïta
fins al 28 d’abril de 2011
de dilluns a divendres,
de 15.30 a 20.30h.
Dissabtes de 10-13h

Biblioteca Antoni Pladevall i Font
Taradell
Com arribar-hi

Tenia previst un cap de setmana d’aquells que fan patxoca: celebracions i retrobaments amb amistats d’aquelles que no es perden i, com a colofó, una agradosa nit de disbauxada urbanitat, d’aquelles en què es recuperen espais en entorns ja oblidats.

Però dimecres, el dimoni se’m va fixar dins la sang. Abatut vaig acabar ben tapat. Dimecres, dijous i divendres encara vaig tenir esma per a fer vida, més o menys, normal, però el divendres per la tarda era un tros de moble, un esperit desballestat.

Tot el cap de setmana ha estat exactament igual: Llit i suor, suor i somnis, somnis i malsons, malsons i vigílies, vigílies i termòmetres, termòmetres i medecines, medecines i l’atenta cura d’una bona companya que em deu estimar massa.

Però tota malaltia té una cara positiva. En aquest cas, és un recull de poesies. Un recull de sensacions que he volgut anomenar Líbia 04.11

Espero que en gaudeixis i que t’hi reconeguis quan estàs com jo.

Libia 04.11 – Recull de poemes d’un cap de setmana de llit

Sentado está el cachondo,
en su señorial sofá. Sus manos
ya no escriben, y su su corazón
sólo admite la más pura
soledad

Mirando su teléfono, apura
minutos y horas, pero la
espera ya no tiene ningún
final. Y es que los viejos
amores ya nunca
volverán

La soledad es tu destino
Tu corazón no escribe
más. Tu cama está
vacía y, el pasado, no la
llenará

Jaime Gil de Biedma, trplement rebel

i ara ens està mostrant la
cívica simplicitat del
sol naixent

Una glopada em puja del cor: La mateixa
del Pacífic i el seu tsunami
ben natural. Llàgrimes d’elefant, salvant-se la vida
per ser animals, la gent però es moria en resorts
occidentals.

Una navalla m’esquinça l’esperit: La mateixa
d’Haiti i un terratrèmol
brutal. Les cases caigudes i molts morts
de fam, mentre l’Occident s’ho mira
astorat.

Una punxada em baixa del cap: un bonsai,
un haiku i una geisha molt culta
que no han sucumbit, car resten ocultes
sota el vel de dubtes d?un món
comercial.

Ocult el bonsai,
el haiku i
la geisha oriental,

el miracle
econòmic enlluerna
els mercats.

Kaisen, negocis i
naus industrials, rateres immundes,
un vel irreal.

I avui la natura, com en temps passats,
la illa inunda en caos criminal. Jo vull que
nosaltres, que els hi vam portar, paguem
amb saviesa el bàrbar final.

Allibereu-vos geishes, haikus i bonsais!
Torna Japó ha mostrar-nos humilitat.
La humilitat que necessitem al món avançat,
sortit ja de mare per jugar a ser
immortals.

Lluny del sol naixent, 16 de març de 2011

en motiu del dia de la poesia en català

Els anys existeixen
i no passen en va
com les gotes que cauen
damunt de
l’asfalt

Els ulls se m’emboiren
després d’arrossar,
el vi corre a balquena
i cerveses als
bars

La fosca m’envolta
tenyida de sang
la sang dels semàfors
que venen i
van

Les gotes s’esllavissen
ben bé al meu davant
i cremant-me la vida
m’estintolo al
local

Com vaixell dins de l’aigua,
la punta ja corre
i amb ella, jo fujo
llambordes
enllà

Lliscant sobre l’aigua,
m’escolo en l’embornal
com aquell soldadet
de quan era
sagal

Nit de dissabte,
disbauxa animal,
l’aigua que corre
em fa entrar al
local

Electric bar, 12 de març de 2011