El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No em queden versos per rimar
No em queden besos per donar
No em queda aire per respirar 

Només resta el record

El record d’un vers ben rimat
El record d’un bes ben donat
El record de l’are respirat

M’assec en una terrassa. Glaciar. Sóc a la plaça reial. Uns músics toquen un tango. Mil veus al meu voltant.

Prenc el llibre i llegeixo un instant. Conte breu, concís, precís. Relat d’un peruà sobre els aires de Paris. Nits de bohèmia i un poeta espanyol. Regal d’aniversari d’una peruana vital com el sol.

Faig un glop a la Montseny i admiro els nens que juguen al voltant d’una palmera, que juguen voltats de coloms, que juguen distretament.

Bicicletes aparcades i un barret de maquisard. Detalls d’una balada: la balada d’una vesprada a la ciutat dels contes universals.

Universals com la jove mare i el seu nadó plorant. La mare a un banc s’asseu i treu una mamella, per a donar-li de menjar. El nadó s’hi arrapa amb força, la gana el feia rabiar.

L’anglès i l’holandès es barregen amb el bangalí, que no molesta als veïns de taula que parlen clar i castellà. Un xic enllà, una parella es llança floretes, ho fa en el poètic llemosí, la llengua que llegeixes aquí.

Darreres pipades, últims escrits, pel cap hi circula el record de la merda que segueix existint:

Dedicat a l’última estracanada d’un “Estat democràtic”