El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No sap ben bé com ha passat, però Heinrich Von a Mussa, cap de llancers i conseller particular de l’arquebisbe de Colònia, sent un fort dolor al cap i no acaba d’acostumar-se al soroll i la duresa d’aquest indret on s’ha vist transportat de manera incomprensible fins i tot per nosaltres, els post-moderns.

Avui és 28 de maig de 2011 i, en Heinrich, es troba rodejat pels nombrosos aficionats que no han pogut anar a l’estadi de Wembley per veure la pacífica confrontació entre els armats de blau-grana i els que ho fan de vermell llampant. Van en armadura massa fina i, en nombre d’11 per banda -i un capità que s’ho mira tot des de les vores del camp de batalla – persegueixen una mena de pedra rodona que colpegen amb el peu per fer-la córrer per damunt d’una gespa extremadament bonica i treballada.

En Heinrich no surt de la seva sorpresa. Li costa entendre la paràlisi de les persones enfront d’una finestra on les imatges s’allunyen i s’apropen per alguna raó que, per ell, és ben màgica.

Quan acaba el partit, veu com un maurus – possiblement mercenari de l’exèrcit blaugrana-, aixeca el brillant trofeu, tot provocant l’eufòria de la gent que, per la finestra, s’ho mira en aquestes fosques hores de la vesprada. Al seu voltant, tothom s’abraça i crida i aplaudeix i ho celebra com si fos una d’aquelles justes que a ell tant li agrada de veure davant la Seu de l’Arquebisbat de la Colònia que l’acull dins les seves muralles.

Vist tot l’espectacle, Heinrich Von a Musa s’asseu a les escales de Santa Maria del Mar –l’indret on millor es troba, car li recorda, el seu lloc d’origen, la seva pàtria abandonada -. Allà, es treu un papir de l’infern de la seva capa, prèn una ploma, la suca en la bosseta de tinta que porta lligada a la cintura i, amb una lletra ben clara, escriu:

“En aquestes terres, on la providència m’ha portat per algun estrany procediment que, a la meva ment, se li escapa, els boscos han desaparegut, la natura hi és escassa i la gent sobreviu entre muntanyes immenses de pedra, entre palaus i residències pròpies de grans reis i arquebisbes notables.

La seva gent professa el culte a la natura, i ho fa d’una manera ben curiosa i estranya. Es reuneixen en coliseus com aquell que encara sobreviu a la ciutat de Roma, però, enlloc d’arena hi tenen una gespa molt ben cuidada. El culte a la gespa el realitzen a través d’una finestra que té la capacitat d’apropar-se i allunyar-se i saltar d’un lloc a un altre amb la velocitat del més ràpid dels carruatges. Damunt la gespa, dos exèrcits, formats per 11 guerrers cadascun, es disputen la possessió d’una pedra rodona que, crec que ha de ser molt lleugera, ja que la colpegen amb els peus, amb el cap i, fins i tot, n’hi ha un per banda que l’agafa amb les mans o li dóna cops de puny, tot estirant-se.

Donat que, ambdós exercits, fan la guerra damunt d’una gespa que és inexistent en aquest món, crec sincerament que tot ha de tenir un sentit religiós i de culte a la natura. L’expectació no pot tenir una altra explicació que aquesta: la confrontació entre dos grups de contrincants per la possessió del major espai verd possible.

Signat,

Heinrich Von a Mussa, cap de llancers i conseller personal de l’Arquebisbe de Colònia.