El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La cua ja s’ha dissolt, les bosses ja són als compartiments i les hostesses ja els han tancat. Assegut al seient de l’avió, la son pot més que les instruccions de seguretat del vol. Són les vuit del matí i m’adormo amb el seu rinxolat capciró ben reposat en la meva masculina espatlla.

M’endinso llavors en el bell Palau d’obra vista, balconades treballades i un pati interior que fa les delícies de qualsevol cor. Una catifa vermella s’escola entre els peus dels convidats i avança, mansoia, entre quatre files de cadires cobertes per teles senyorials, confonent-se finalment amb la cua blanca del vestit de la núvia que, en girar-se, mostra el somriure radiant i encisador que es barreja amb l’expressió del on jan que l’acompanya. Boda breu, poesia suau que emociona a la núvia, a la sogra i als femenins cossos de luxosos vestits que omplen l’espai.

L’arrós i dues detonacions de confetti certifiquen l’esperat desenllaç. Corbates blaves i roses, vestits foscos i la quitxalla de calça curta que corre i s’empaita per tot el Palau.

Prats verds, quatre cavalls, un tractor que rumieja al fons de la vall. A ponent, un hort solar ens indica els temps on som somniant. I, allà, al fons, una Finca senyorial en la que, en aquestos dies, ja no s’hi arriba a cavall. Un munt de vehicles omplen l’immensa era del casal.

Taula de formatges, dos escanciadors de vi dolç i mançanilla, cervesa a dojo i cambrers fent la dansa de les plates entre els alegres convidats. En un racó, una calessa. Tot és verd i senyorial.

La sala és gran, les taules són parades. Un plat, coberts de peix, però no pas de carn. Gerres de cervesa, algun vi negre i algun de blanc. A la taula, presentacions. Arriba el pernil i comença l’àpat frugal. Gambes i llagostins, sorbet de poma verda amb cava. Delícies de converses al voltant d’un bacallà. A la taula dels nuvis, tot és joia i pau, els cambrers que dansen i dansen i ja se’ns emporten coberts i plats.

Pous de saviesa que m’envolten enllacen raonaments, mentre ens serveixen la carn. Solomillo a la Almendra con guarnición de Patatas a lo Pobre. Ells són Filets empolsinats d’ametlla i jo la pobre patata innocent. Em llepo les mans, les copes s’omplen i seguim navegant. Navegant entre converses, converses entre germans.

– ¡Que se besen! ¡Que se besen! – criden des d’algun costat.

La núvia besa el nuvi, els pares també ho fan.

Aplec de fumadors entre els cafès i el ball. De nou, s’argumenta i s’estira la llengua, la llengua del contrincant. Contrincant que no és enemic, sinó digne rival. Capaç d’omplir de saviesa una conversa distesa i frugal.

Ballem i ballem, ballem i brindem. Els nuvis animen la festa, i també ho fan els germans. Que la nit no s’acabi. Que la disbauxa vagi avançant. Després ja prendrem al cotxe per tornar a la capital.

Encisat per la disbauxa
d’amics, pares i germans,
ballem una sevillana
que m’omple de felicitat.

Uns sotracs em desperten i mig adormit giro el cap, per tornar-me a la pubilla que encara dorm al meu costat.

Que siguin feliços els nuvis!
I que visquin per molts anys!
Que la barca de la vida
els hi porti molts de guanys.