El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Benvinguts a l’accelerador de partícules de l’Ós Quàntic de Taradell. Aquest apunt no té ni cap ni peus, però tot el què s’hi explica es fruit de la percepció d’una realitat que, vist en la distància, supera qualsevol ficció imaginable. I tot, sense sortir de la Barcelona musical, indignada i futbolística del passat cap de setmana. La Barcelona del Primavera Sound, l’acampada de Plaça Catalunya i la Champions de Wembley, però viscuda al centre d’una ciutat que vivia entre el Big Bang i el Big Crunch d’un món líquid i acordiònic com l’actual.

Som-hi!

Tot comença amb una disminució dels mocs de divendres. Disminució
inversament proporcional a la baixada del xup-xup meteorològic de la
ciutat comtal. Aquest estat, em permet transportar-me fins a la terrassa
d’un desconegut Horiginal del Raval que,
poetes absents, és ocupat per una cambrera encaboriada i mancada de
qualsevol principi poètic, sensual, típic d’aquest local. Com si el món
s’hi hagués girat d’esquena, ens serveix amb grunys animals i males
maneres. Però nosaltres anem al a nostra, i, algunes cerveses, tapes i
converses més tard, encara seguim rient en amistat. Arriba una de les
primaveres que vam conèixer l’any passat. Enguany, la seva aventura per
venir a Barcelona, mereixeria un article a part, però ho deixo dins la
memòria tancat a pany i forrellat.

Com en els relats en espiral, sens ajunten dues mosses més mentre ens
apropem a la Plaça més comtal d’aquesta ciutat que es belluga en
galàctica espiral. Som asseguts a la plaça on un camperol a un rei volia
matar. I, allà, en una raconada, una terrassa ens acull, ben guardada
per dues velles amigues i dos nous madrilenys que engreixen el grup de
primaveres d’enguany. Un cambrer ens demostra que, si primer hem de ser
els de casa, ens falta equilibri i dots de gent. El cambrer d’aquest bar
és l’antítesi de la cambrera de l’Horiginal: Poeta i equilibrista,
pallasso i mag de la pista, ens porta les copes damunt d’una plata que
aguanta damunt del cap, com si d’un personatge de llibre, en fos el
resultat. Uns mojitos més tard – diuen que són els millors de la
ciutat-, els primaveres se senten cridats per la PJ Harvey i nosaltres
ens sentim atrets per veure una final on, l’equip que porta el nom de la
ciutat, és cridat a obtenir el guardó més preuat, gràcies al seu joc
farcit d’aprenentatge, exploració i curiositat.

Baixant pel carrer Argenteria, tronem el primer local amb pantalles.
És un d’aquests locals amb la barra plena de pinxos i un ambient tan
asèptic que sembla una nau espacial. I, com si d’una pel·lícula de
ciència-ficció es tractés, els forasters que s’hi apleguen, es miren les
imatges com si hi fossin endollats. Silenci. Sentim un gol d’un altre
bar. Després es veu en la nostra pantalla i, els forasters, gairebé ni
es belluguen a l’hora de celebrar el gol d’un canari que vola pel camp,
perseguit pels seus companys.

Acabada la primera part, fugim d’aquest indret i aterrem en un nou
bar. Un d’aquells de tota la vida, el que fa cantonada amb la Catedral
del Mar. Allà si que els estrangers hi fan sorollosa missa: Converses a
les taules, ais i uis i os a cada instant i… algun que altre que
navega curull de beuratges propis dels bars. A la barra, una mossa
balandreja disfressada de Piqué i ja topa amb una de la colla i, de la
topada, en surt la matèria d’una conversa que es fa gran. La mossa, ai
la òstia, que és de Donostia, té un xicot ben palestí. És de l’Arsenal i
broker borsari i de Messi s’ha vestit. Si ella és extrema rauxa, ell és
el seny més educat. Un sagal de mirada sincera i de conversa
sensacional. Les cerveses se succeeixen i també quelcom per menjar, car
és hora de materialitzar-se per a poder seguir rodant. El Barça més
quàntic guanya i ningú en pot dubtar. Per celebrar-ho unes bales –
costum de palestí britanitzat – i, quan sortim d’aquesta casa, els
carrers ja estan dansant. Ballen la dansa del Barça, un equip
descomunal, un equip que ha fet ben fàcil això de guanyar la final.
Barcelona és ben farcida de forasters blaugranitzats. Éssers màgics que
pul·lulen pels carrers amb urbanitat. En girar-nos a ponent, veiem un
màstil ben parat, sembla una nau que no voga al ritme de les ones
d’aquesta mar. Les converses ens el mostren com espectre descomunal.
L’ésser va néixer a Suïssa i, fotògraf de professió, viu la vida sense
pressa ni lligams amb aquest món. De paraules ben sinceres, sembla un
ésser superior, mantenir-hi una conversa omple d’elixir el nostre cor.

Quan ens deixa el fantasma, ens trobem enmig del Born. I, com en un
conte de fades, ens apareix una ànima bona, una amiga que ens ve de nou.
Què hi fa aquesta mossa, si no hi era fa un instant? Quan ens n’adonem
som entre joves allà a l’Arc més triomfal. La celebració per la victòria
s’acaba en aquell instant i el pensament ja ens transporta al sobre per
descansar.