El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els fets que us vaig a relatar prenen el tast d’una novel•la, però com totes les obres fictícies té un rerefons de pregona i, potser vergonyosa, realitat.

Els fets, com no podria ser d’una altra manera -o potser sí- se succeeixen en aquest món paral·lel que se’n diu Rodalies de Barcelona i que té com un dels seus exponents més reeixits els quatre ferregots que diuen que conformen la línia Barcelona – La Tor de Querol.

Situem-nos doncs a Barcelona. Avui és dilluns 28 d’abril de 2008. Capvespre.

N’Andal, un noi com cal, ha tingut un dia dolent a la feina. Bé, dolent no. Pèssim. Ell ja s’ho veia venir: Tot podia anar malament i, mancat com és de la sort dels altres, tot ha anat de mal borràs fins la ratlla de la desesperació.

N’Andal arrossega els peus per terra camí de l’estació. Són quarts de set de la tarda i el cel està més rúfol que el jorn que el nostre heroi ha hagut de viure avui. Plou.

N’Andal només pensa en arribar a casa amb els deu minuts de retard que han pres per norma els trens que circulen per aquesta via que l’acull un parell de cops al dia per deixar-lo vora la feina i tornar-lo a pujar a la llar del bon repòs. Com la resta de companys de passatge, exceptuant alguns irreductibles gals, ja ha assumit aquest retard i s’ha acostumat a llevar-se més d’hora per no fer tard a la feina. La feina que, com ja hem vist, s’acoloreix de jornades grises i monòtones dins d’una ciutat aplomada i bruta que el rebutja i que l’atrau.

A l’andana, N’Andal esguarda l’arribada del tren.

Els llums surten del túnel. S’atura. S’obren les portes. Decanta la gent, en recull de nova. Entra N’Andal. Ha tingut sort. El farciment humà no és tan atapeït com d’altres vegades i pot encabir el seu cos entre un jugador de rugbi i un lluitador de sumo. Encaixonat en tan dolça companyia, tanca els ulls i es deixa gronxar pels garranyics – garranyecs de la capça del comboi.

Les estacions se succeeixen en l’ordre tradicional: Torre Baró… Montcada Bifurcació … Montcada Ripollet… Santa Perpètua… La gent que baixa, la gent que puja. N’Andal capcineja i s’enfila per la fina línia que separa el son de la vigília. Es descobreix lleuger i ampla en un tren de passa fina, assegut en un seient blau d’aquests que tenen els trens que surten dia sí i dia també a les noticies. Dolçament, els seus llavis dibuixen un somriure quan una masegada el torna al món real. És el lluitador de sumo qui li xafa les cames tot anant cap a la plataforma.

El pas del temps porta el relat Congost endins. A l’estació del Figaró no baixa ningú. Es tanquen les portes i poc a poc com una mula el tren comença a avançar. No acaba d’agafar el ritme, però, i de cop: s’atura.

Els passatgers intercanvien mirades incrèdules i resignades. N’Andal mira el carrer. Plou. El conductor passa corrent vagó enllà. Un cop sec a la porta, i el tren torna a avançar.

De nou al Figaró, el tren obra les portes. La gent es mira i no sap que fer: Ens esperem? Baixem? Marxem? Cridem? Riem?

Surt el revisor de la cabina i, sense massa explicacions, els fa baixar del tren. Els mòbils treuen fum. L’aire s’omple de paraules carregades de sarcasme i mots grollers. Alguns, s’apropen al personal de servei, fan enquestes i lideren el procés: Es que el tren no té prou empenta per pujar la lleu pendent que hi ha entre el Figaró i Sant Martí i que, si tot va bé i convencen els del primer tren que vingui de Vic, canviarem de passatge per seguir el recorregut.

N’Andal nota com li puja una bafarada de bilis a la boca: Com pot ser què passi això? Com pot ser que quatre gotes provoquin un daltabaix? Dia negre, nefast. N’Andal es resigna, ja no vol liderar res. S’anonimitza entre la massa i deixa que voli el temps.

Arriba el tren de Vic. Passatgers que baixen, afectats que pugen. El tren accelera i accelera i vola per les vies. Un trajecte de mitja hora es fa en dotze minuts. Ens prenen el pèl cada dia? es pregunta de nou N’Andal. Com és que d’habitual triga el doble per fer el mateix recorregut.

Per la nit, n’Andal mira les noticies. Espera algun comentari sobre el fet desagradable, però per la tele tant sols surt la inauguració d’un nou servei de la companyia que malgoverna aquest vial de Rodalies. Davant el caos, anuncis. N’Andal prem el botó i rebufa amb resignació.

Caic al tren quan la veu metal·litzada anuncia l’estació de Mollet Santa Rosa. Hi caic des de les alçades d’una lectura sublim i vulgar, maniquea i plural, laica i religiosa, local i universal… Immortal!

Quin plaer endinsar-se en el caleidoscòpic món d’una lectura que destil·la mil-i-una essències d’eternitat! Oh! Déu! Quina manera de narrar humanitats! Quina manera de mostrar la incerta glòria d’una generació sense joventut possible!

Com es pot mantenir la tensió d’un relat que, filat en 764 pàgines, t’enxampa ben fort i no et deixa de petja fins que, al final, després de tanta lletra que se’t fa breu, caus en un tren per mirar els veïns de vagó amb uns altres ulls, amb els ulls de qui torna de l’essència de l’home!

Ells, com tu, com tots, som en aquesta immensa vall entre dues cingleres: L’obscè i el macabre, el macabre i l’obscè! Incerta glòria la dels malalts de lletra que desperten al món dels vius després d’atravessar un toc de divina saviesa!

I jo que, a vegades, em crec escriptor! Pobre babau! També haurien de crucificar-me per voler esdevenir part d’aquests eterns gegants, d’aquesta raça d’escriptors que pouen en la immensitat de les misèries humanes per mostrar-nos el sublim i el vulgar, l’obscè i el macabre, el diví i el mundà. Com se m’havia escapat un llibre com aquest? Com no havia estat capaç de franquejar les portes obertes per l’enyorat Benguerel? I és que aquesta obra total, aquest obús parit per esmicolar la fràgil ànima d’un aprenent de lletraferit, és obra d’un company d’aventures tardanes del cronista del Poblenou.

Com pot ser que tinguem un cant coral, una obra mestra de producció catalana, un crit distint, una veu singular, una visió universal sobre una temàtica tan i tan crua com la que tracta, i que encara no hagi esdevingut un èxit de vendes absolut. Malauradament, l’autor tant sols va finir al 1983 i l’obra, la definitiva, no es va donar per tancada fins al 1971. Poc temps per a valorar les obres mestres, molt poc temps.

I és que és tant real i proper Mossèn Cruells! I és que és tan fantasmagòric i genial en Soleràs! I és que són tant patètics els triomfadors i tant propers els vençuts! Esmaperdut lluco la imponent silueta del Montseny per la finestra del vagó i em pregunto: on és el límit entre la genialitat i la bogeria? On és la frontera entre l’obscè i el macabre? Hi ha bons? Hi ha dolents?

El llibre, si més no a un servidor, li ha reforçat un dels seus principis més interioritzats davant de tot conflicte: “No destrueixis l’enemic; destrueix l’enemistat”.

Els esforçats matiners esguarden l?arribada del comboi a l?estació de Balenyà. Un altra matinada, un altre jorn de feina, les hores petites engoleixen aquells que, cada cop més nombrosos, baixen al cap i casal. Són obrers. Són manobres. Són persones.

En aquest viatge, la gent, que farceix de vida el tren, és
adormida. Les més agosarades, tan sols pesen figues. Un servidor
tecleja quatre mots al cabirol volador, una oriental parla per telèfon
a crits, una mossa de Sant Martí mata els minuts tot escoltant unes
músiques que tant sols s?entaforen a les seves dolces orelles
jovenívoles.

El revisor trenca la plàcida calma del tren demanant bitllets.

A mida que el comboi s?endinsa a la taca d?oli del progrés veloç i
malaltís, el tren s?omple de palades d?esforçats pencaires que, a les
tasques suara esmentades, hi afegeixen la lectura ? sovint de llibres
d?autoajuda, publicitats volums literaris de valor qüestionable o
novel·les d?aventures romàntiques que els menen a vides confrontades a
la seva realitat quotidiana -. També comencen a sentir-se noves veus i
les primeres llums del sol tenyeixen el cel de colors ataronjats que
confronten llur rostre al blau fosc de la nit. La gent, mig adormida,
es desperta deseguida. Comencen a sentir-se mots de feina. Alguna cara
llarga. Llucades al rellotge. Comiats romàntics en arribar a les
estacions. La feina separa els amants. La llar els tornarà a juntar.
Dones amb aspiracions es preparen una imaginaria jornada laboral.
Somnis de pre-directius. Comença el jorn dels miserables.

*****

Ja torna a pondre?s el sol. Sota el ventre de la ciutat, els esforçats
viatgers aguarden el comboi de ferro plastificat. Ulls brillants. Molts
seuen, d?altres passegen. El guirigall de pujades i baixades i trens
que passen s?adolla els sentits dels curiosos. Arriba el desitjat tren.

Ell s?encabeix com pot en aquella munió de cossos. Un quart d?hora més
tard, podrà seure i treure el llibre de costum. Dóna una ullada al tren
i veu aquell grups de dones que fan punta de coixí en la raconada de
sempre, aquells que parlen de com els ha anat el dia i aquell parell
que ordinador sobre la falda teclejent paraules que els ajuden a passar
l?estona. El temps s?allargassa com un rellotge dalinià. Pobres,
estalviadors i somiatruites previsors són els únics éssers que es
prenen la vida des de la distància suficient com per prendre el tren
dia a dia, sabent-se usuaris d?un mitjà imprescindible per qui no té
diners, però s?ha de desplaçar.

Baixar des dels Nou Barris a l’Arenal de Sant Andreu són unes quantes passes i, com diu en Josep M. Espinàs, es camina amb el cap. És d’aquesta manera que tot movent els peus, mous les neurones i comences a somiar en aquella novel·la inèdita que, sense saber-ho ni voler-ho, va fent-se un lloc al magí.

La primera bafarada literària que puja al cap és la d’aquell
inacabat material desat fa temps en un calaix de casa. Recuperés el
regust dels personatges, de les ubicacions, de la documentació
acumulada, fas retornar el record de l’estada al Palau de Cardona, a la
visita a les mines d’aquesta població, a la figura de l’advocat
barceloní, del joves idealistes, de? però ràpidament t’assalten els
dubtes, els dubtes i la por, la por d’intentar recuperar una història
que, en part, vas enterrar fa temps. És vàlid retornar la vida un
cadàver? No es pot generar un nou Frankenstein tòlit i babau? Un
producte recuperat de les catacumbes de la delirant imaginació d’un noi
de calça curta i ràbia social pot ser prou interessant per ser llegida
en temps de presses i corredisses? Val la pena l’esforç?

Bandejant aquesta idea just damunt la sang invisible d’en Facerias,
comencen a sortir nous projectes. Per què no parlar de la mort d’aquest
llibertari mort de gana dels 60 i reflexionar sobre les idees i les
pedres?

En arribar a l’estació de tren de la Meridiana, treus la llibreta
que sempre portes en una butxaca o altra i anotes algunes de les idees
que t’han voltat el magí durant el recorregut d’enllaç entre la feina i
el nou mitjà de locomoció. Més endavant, els donaras una volta i les
deixaras estar, et semblaran, com sempre, mancades d’interès i no prou
bones com per estirar el fil que en elles hi ha contingut.

La línia de Vic és genial pels reposats viatgers que no saben parar
el seu cervell. La veu monòtona i repetitiva de sempre anuncia el
proper tren a Canovelles. Canovelles? Però no és Granollers –
Canovelles? Quin nom més insuls per una estació de tren. No seria
millor una pagesívola Granovelles? El joc ja és fet!

Amb aquesta idea t’enfiles al tren que et deixarà a la capital del
Vallès Oriental per esperar el que et permeti seguir viatge fins a
l’Estació de Balenyà.

Torariudiona, Montcació, Montpollet, Santetoda, Mollarosa, Parellès.
Penses en quina gent viuria en ciutats o països que tinguessin aquests
noms tant musicals i intentes escatir-ne les pulsions dels seus
habitants a través dels rostres d’aquells que pugen o baixen del comboi
a l’estació que t’ha permès fer l’exercici lingüístic.

A Granollers reflexiones sobre la possibilitat de fer un atles
imaginari d’aquests indrets amb mapes dels seus carrers i tot. Rondant
i caminant, esperes el proper comboi que, indefectiblement, arriba per
la via 1 que, curiosament, és la que hi ha entre les vies 2 i 3 en
aquesta estació vallesana.

Seguint camí, segueixes també la infantil juguesca: Franconella, Larriga, Sartelles, Balelets i, finalment, Baloneva.

Ai! Baloneva! Baloneva! La fita final del recorregut vuitcentista
per les
valls del Congost – Besòs. Quin nom més bonic i evocador! De
reminiscències eslaves et dibuixa una baronessa de la cort dels tsars
viatjant en el Transiberià camí de les costes del Pacífic o exiliada en
l’abrupta i cantonal Suïssa… Et mostra una periodista fugitiva en
temps de
comunistes o a una activista combativa contra les màfies del gegant
euroasiàtic… Fins i tot, les dolces i rítmiques passes d’una
ballarina o, qui sap si és el cognom de l’emigrant enganyada que perd
il·lusions i joventut a les vores d’una transitada carretera occidental.

Tardes de tren, tardes de música i vagareig, de soledats i companyies.
Estones perdudes o guanyades a la cursa moderna per la simple vivència.

Passant pel Circuit de Catalunya, el só dels potents motors s’escola dins del tren i desperta la bella companya de viatge que, ulls mig clucs encara, lluca manyagament en direcció l’impenetrable circ modern. La música de la luxosa ferralla ja no ens abandona fins l’estació d’un Granollers septentrional, obrer i ponentí.

El tren es buida.

Toca esperar.

Esperar en companyia del somort zumzeig del bestiari post-modern. El bel d’un xai esporuguit respon la continuada monotonia de l’eixordador eixam que, de lluny encara, destorba la clàssica parsimònia dels combois
vuitcentistes, llurs andanes i vials i la gent que els vetlla.

Per fi ho he entès! Els càlculs de capacitat i confortabilitat dels trens de la RENFE de la línia de Vic estan fets un dia de Pont! Suposo que la resta de l’any van tant enfeinats en millorar el servei que tan sols van poder visitar-nos en un dia laborable que, per la majoria de gent, pot ser festiu. I, de fet, ho és.

A què ve aquesta reflexió, em preguntes?

Doncs al fet que, quan el tren de quarts de set del matí ha arribat
a les primeres estacions de Barcelona, els seients del vagó eren tots
ocupats i no hi havia una sola persona de peu. Tot un miracle! Viatjar
amb tren com Déu mana i no com un garrí camí de l’escorxador! L’emoció
de la troballa ha estat tanta que no he sabut estar-me’n de tenir
visions místiques i totalment impossibles:

He vist trens circulant a les hores punta amb quatre o cinc vagons enlloc dels tres habituals!
He vist tota la gent asseguda, amb un llibre a les mans, xerrant educadament, treballant al portàtil, fent punt de creu!
Els he vist somrient i tot!

Malauradament
ha estat un somni: Una al·lucinació sorgida de la malaltissa ment d’un
usuari habitual dels ferrocarrils. I és que sé que dilluns el tren
tornarà a encabir-nos com bèsties i que hauré de tornar a escolar-me
com un peix entre gent de cares grises i emprenyades per la incomoditat
i el tracte totalment inmerescut que la RENFE ens dispensa matí rere
matí a aquells que, amb militància inaudita, prenem el tren per baixar
a ciutat.

Un vell record dels vuitanta

El duro rock del norte 1ª Parte:Mira el video aquí
El duro rock del norte 2ª Parte:
Mira el video aquí
El duro rock del notre 3ª Parte: Mira el video aquí

Fills de la ràbia, se’ls va acusar d’allò que si ho fan d’altres no és pecat. I amb la taca al damunt, se’ls van
voler carregar per promocionar propostes comercials i amnèsiques
com l’Orella del pintor. Puaj!

Sort n’hi ha d’aquells que han sabut guardar imatges i farcir-ne el
seu espai al YouTube. Imatges d’alt valor històric com el guardonat
video d’una de les peces que van marcar tota una generació de joves de
la pell de brau:
http://www.youtube.com/watch?v=EIFvE9lDBlM

I és que, allà, hi havia poesia de carrer

És menuda i eixerida, de cabell ros i curt. Amb la cara colrada de sol i alegria, llueix un punt brillant a la galta dreta, ben a prop d’una agradosa boqueta de llavis humits i vermells. Els ulls són negres com una nit sense estels i m’observen des de la distància del passadís del tren. Jo, assegut amb el llibre a les mans i la finestra a tocar, no la miro encara perdut en la lectura. La boca dibuixa un somriure quan aixeco els ulls i li ressegueixo la figura. El seu rostre dibuixa l’expressió fidedigna del seu reialme corporal. Se sap guapa i, ara, se sent admirada.

Vesteix una brusa de ratlles horitzontals blanques i verdes
que em recorda la samarra dels Celtics de Glasgow. Els ulls se’m
tenyeixen del verd dels HIghlands escocesos i em sento volant damunt
d’aquelles costes i comprant marisc als pescadors d’alguna d’aquelles
solitàries cales. Cales, muntanyes, cims i valls, ratlles verdes i
blanques horitzontals, transparències d’un bikini rosat. Els seus pits,
menuts i juganers, em retornen al tren de Barcelona. Quina calor!
Ventre pla, cuixes joves i ben dibuixades per un texà ajustat. Calça
mallorquines. Com jo. La desconeguda és fresca com l’aigua regalada i
quan li miro les mans, les veig escrivint apunts en clara lletra en
alguna aula d’Universitat.

No l’he vista pujar al tren i me l’he
trobada, de cop, allà, omplint de llum el llefiscós vagó de cada dia.
Plantada al passadís i rodejada de gent que, més enllà de Granollers,
ja no troba lloc per seure. Deixo els somnis d’en Rick Deckart a banda
i tant sols deixo les notes del saxo de l’ocell de Kansas
sonant al meu 1024. Em mira, la miro. Somriem, però no ens diem res.
Desvio els ulls vers la finestra. Les cases de Ciutat Meridiana
desapareixen en la foscor d’un túnel immens. El ventre de Barcelona,
penso, i miro el ventre pla de la musa del dia. Sant Andreu Arenal.
M’aixeco i passo a frec del seu net perfum angelical. Ella aprofita per
seure al seient que deixo lliure. Abans de sortir la miro i els seus
llavis semblen voler dir alguna cosa, però no se’n surten. La recordo
d’altres viatges i penso que el temps potser trenqui les darreres gotes
de glaç d’aquesta primera nevada de sentiments amagats. És amor? És
luxúria?

L’olor de benzina em retorna als carrers de la ciutat.
La gent corre capmoixa perseguint obligacions. Un autobús de línia
claxoneja un cotxe novell que li barra el pas. Prenc el 1024 i canvio
de música. Deixo les voladisses notes del saxofonista americà i cerco
una melodia adient per accelerar les passes. És dilluns de feina. El
tren ha arribat tard. Haurem de córrer i deixo que sigui el
martellejant metall rítmic de la Dama de Ferro qui guiï les meves passes cap a la feina. Runnig free, yeha, oh running free Pujo
pels carrers de Porta de nord. Me’ls sé de cada dia. Corro cap a les
esparracades vores desconegudes de la capital de la imatge i el
disseny.

Ni rafting, ni trekking, ni kayaking, ni… l’esport d’aventura més bèstia i trencador que es pot practicar en l’actualitat és el renfing! Si, senyor: El RENFING.

El renfing és un esport d’aventura que presenta dues modalitats d’exercici que, de ben segur, no et decebran pas:

– El renfing temporal és una modalitat consistent en arribar a l’estació amb temps sobrer per no fer tard a la feina, prendre un cafetonet i xerrar una estoneta amb el cantiner i la resta de passatgers del diabòlic artefacte. Ara bé, quan arriba l’hora de passar el tren, aquest no arriba. Lògicament, ni tan sols el xicot de l’estació en sap els motius. Per què n’hauria d’estar informat? El cost d’una trucada disminuiria la rendibilitat de la línia. No pas, per Déu! No pas! Finalment, i quan ja passen uns minuts de l’hora conviguda, la veu metalitzada de vès a saber qui t’indica que el tren arriba amb retard. Aquesta si que és bona! No és més sensat dir-t’ho quan la informació és avinent i no quan ja saps que el tren passa tard! Bé. Si tens sort, pots viure la variant més escandalosa d’aquest esport: l’eliminació d’un dels combois. Guau! Que guai! Quan aixó passa, l’adrenalina despresa pel teu cos pot arribar a nivells increibles i començar a bramar com un condemnat en pena o un viatger de qualsevol muntanya russa del món. Somina com et sents, saps que arribaràs tard a la feina. És igual! Amb el que gaudeixes fent renfing, qui pensa en la feina? Malgrat tot, puges al tren perquè et saccegi com si fossis un sac de patates muntat a les olles giratòries del latigo. Lògicament, el vehicle ha de guanyar temps per fer els creuaments adequats en via única. Si tens sort, fins i tot aquí podria fallar. Però aquesta variant si que és menys habitual. Per sort!

– El renfing social, l’altra modalitat, sol ser molt més habitual. Trens plens de gom a gom, sentors de carn humana rebullida pel calor d’una calefacció disfuncional o glaçonets de gel estosegant per una refrigeració pròpia del Pol Nord. L’eròtica de la Renfe en la seva màxima esplendor! Algun xavalet que brama -a vegades, la quitxalla és molt més intel·ligent que els grans-. El renfing social és una barreja de comboi de bestiar camí de l’escorxador i de pulsions olfactives primàries. Aquestes s’incrementen si tens sort que la iaia pressumida del costat s’hagi farcit d’algun perfum infecte que t’omple els narius i, a vegades, et fa vomitar.

Sol ser una variant de curta volada que sol ser consecutiva i/o simultània al renfing temporal i que acaba de fer més agradable el viatge amb els trens que et porten al futur. Ai carai! Quin tros de futur!

En definitiva, s’ha de tenir militància de sant per seguir prenen el tren dia sí i dia també en aquesta diabòlica línia de Puigcerdà. La línia que, com totes les de la Ret Nasional de Ferrocarriles Españoles, ens mena a l’esplendorós futur que anuncia la companyia dins i fora dels vagons. Vinga, home, no t’ho pots perdre! Vine a gaudir del plaer del risc: Vamus al futuru! que ens diuen els amics de les aus de llarga volada. Iupiiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Després d’unes més que reparadores vacances laborals esmerzades en gestionar la llar, reconèixer nous camins boscans, aixecar castells vermells i repassar part de la meva filmografia personal, tornem a ser dalt del tren, camí de ciutat, camí de la feina.

Són quarts de vuit del matí i el comboi de rodalies ja ha deixat enrera l’estació de Centelles. Feia temps que no prenia el tren els dilluns! Fins poc abans de vacances, els dilluns eren dies de cotxe i de nits urbanes. Ara, amb les noves hores de llum, els vespres de dilluns tornaran a ser rurals i taradellencs. Qui pot negar-se al concert d’ocells del capvespre i a les postes de sol des de la balconada de casa?

Dalt del tren que esquinza la Plana de Vic per penetrar en les entranyes empobrides d’un Congost espectacular i sortir perbocats a les poblades valls vallesanes dellà La Garriga, escric en el meu dòcil Cabirol. Més endavant, Barcelona. La ciutat. La feina. Enguany, amb la lliçó apresa, m’he avançat als aconteixements i ja he passat unes hores de descompresió a la meva obrera barriada. Hi vaig ser dissabte. Hi vaig ser per assajar castells, per retrobar vells amics i per retrobar les càlides nits barcelonines. Com es pot viure en aquest forn urbà? Com vaig poder-hi viure tant de temps?

Barcelona no em desagrada del tot. No sóc barceloní, tot i que les circumstàncies de la història em van fer veure les primeres llums d’aquest món en aquesta ciutat. Sóc osonenc per tradició i per vocació. Ho sóc malgrat la porcada que ha anat ocupant una plana tant pagesa com menestral. És possible una plana sostenible?

Sant Jordi ja ha passat. En l’invent de l’Avui, aquest de regalar llibres sorpresa als compradors del diari, m’ha tocat un llibre d’articles d’un monjo de Poblet. Ironies de la vida pel típic conco solitari que no ha sabut o no ha pogut trobar l’altra sabatilla i que camina a peu coix per la vida. O ja no cal la parella per viure en societat?

En d’altres temps me n’havia fet mala sang i interpratava la soledat amb el romanticisme ferit de Baudelaire, Lovercarft o Edgar Allan Poe. Sempre trist, vestit del negre més fosc, fent-me mala sang de la meva disort. Perseguia somnis impossibles des de la timidesa d’una neofita i mal portada adolescència. Cercava un amor platònic, d’aquells que arriben massa d’hora i se’n van tal i com han vingut. No n’hem tingut tots algun d’aquests amors d’infantesa?

Ara les coses són força diferents. He anat assumint que en aquesta vida moderna i ràpida la soledat pot ser una virtut, una oportunitat i que les sabatilles desaparellades podem anar botant a peu coix per camins diversos, amb una laxitud d’horaris impossible de tenir per algú que estigui aparellat i que s’hagi donat al manteniment de l’espècie. Podria treballar a Barcelona i viure a Taradell si tingués parella i canalla esperant a casa?

Suposo que els desaparellats som com aquelles branques que s’han quedat esquifides i que prenen energia i aliment a l’arbre de la vida. Som com branques bordes d’aquest increible arbre més que mil·lenari i farcit d’individualitats i formes tant diferents d’existència. Uffff! Aquest paràgraf és filosofia barata. Per què parlar d’arbres quan la nostra dèria és tallar-los per fer calaixeres? No serem més aviat com una casa de materials prefabricats a partir de petroli? Com un cotxe potser?

Res, tu! Preguntes buides que clouen a Les Franqueses del Vallès, allà on l’ambient és més dens, allà on comença la metròpoli farcida de consumidors I consumidores, allà on tinc la feina i on, que coi!, m’agrada baixar a cercar el pa.

Remuntant el Congost de nou amb una nova jornada feta, el jornaler de Barcelona Activa escolta Django Reinhardt i combina un llibre d’un radical ecologista amb el d’un monjo benedictí. Veus de tren. Déu n’hi dó de la feina que em tenien reservada! He apagat alguns focs menors, he enfilat l’agulla d’alguns serrells pendents de tancar, he començat a programar allò que encara cal començar. El dia se m’ha fet curt -com sempre que la feina no et deixa veure les hores-, curt i intens, intens i força interessant i tot. La feina segueix al seu lloc i novament he comprovat que el món es mou encara que jo no hi sigui. Santa ignocència la meva. Sant Martí de Centelles. Tres estacions fins a casa. Arribaré a temps d’escoltar l’alat concert del capvespre?

Ja sóc al balcó. Apunt per admirar la posta de sol. Apunt per escoltar el concert. Els músics afilen llurs becs, fan les darreres voleiades, es dirigeixen als seus caus. Amb la posta de sol, arriba el darrer concert del dia.

No és costum, ni m’havia plantejat mai, d’escriure diàriament en aquest cau obert a la xarxa. Però, a vegades, la vida permet un encadenament de successos prou dignes com per ser presentats en públic. I el d’avui és un d’aquells casos que val la pena deixar escrits en aquest espai, si més no per ser poc habituals i prou edificants. Es tracta de quelcom que m’ha passat avui tot pujant de Barcelona amb el tren de quarts de sis de la tarda. Ho vols conéixer?

Avui els vagons anaven plens a vessar de gent quan el comboi ha arribat a l’estació de Sant Andreu Arenal i no he pogut prendre lloc fins més enllà de Montcada-Ripollet.

En el seient on m’han fet lloc, tenia davant per davant a un subsaharià -és tal com en diuen ara als negres, oi?- llegint una biblia (les tapes blaves i les vores daurades dels fulls són típics de les biblies en anglès que utilitzen arreu del món) i al seu costat hi viatjava un home alt i cepat que parlava per telèfon amb una llengua que m’ha semblat eslava.

Com és de costum, he tret la llibreta per anotar quatre coses, queixar-me de quatre coses més i repassar el triangle de la felicitat. Com? Què no el coneixes? Doncs diuen que és aquell format pel coneixement (o la seva recerca), el compromís (amb els veïns, amb l’entorn humà, allò que avui s’anomena vida cívica i que sempre s’ha conegut com política) i el plaer (que dóna el lleure, la natura, el sexe, …). Bé.

Doncs, estava jo amb aquestes reflexions després d’un llarg dia de feina quan ha passat el revisor, aquell personatge que, amb un correcte castellà (dificilment en català, suposo que no dèu ser obligatori el seu ús a Catalunya), et demana el bitllet i li dóna una repassada. Ai làs, però, ha resultat que el senyor revisor no entenia ni un borrall d’anglès i un servidor ha hagut d’explicar-li que el veí d’enfront, el de la biblia, venia de l’aeroport i allà no havia trobat el lloc on validar la targeta de tren que duia. El revisor, molt turbat i envermellit de rostre, no ha tingut cap problema en cobrar-li el bitllet senzill. Però , ves per on, això ha donat peu a l’agraïment del veï de camisa negra, americana de mal gust i pell bruna. El tercer veí de trajecte, l’home cepat, ha resultat ser un búlgar amb passaport grec que treballa en una fàbrica d’embutits de Vic.

Aquest bon home, ha decidit entrar en la conversa i preguntar-li l’origen al company de la biblia. Aquest ha resultat ser un fervent cristià animista italià. I la conversa ha acabat derivant sobre l’existència de Déu i la necessitat de l’home en creure en ell i la vida després de la mort per tal de viure i desenvolupar-se en llibertat en aquesta vida mundana.

Curiosa coincidència la del tren:

– Un grec d’adopció que les ha passat de tots colors i que ha renascut d’un periode de carrer que l’ha ensenyat a viure sense res i ha valdre’s per si mateix. Una ànima solitària que ha après a creure en ell mateix com a única persona capaç de superar-se en l’adversitat de la vida.

– Un cristià animista italià que defensa Déu con a Ànima Suprema i Creadora i en els homes, àngels, difunts i diables com a ànimes a la recerca del Paradís, del Regne de Déu.

Quin estira-i-arronsa més ben argumentat i bell entre dues maneres de superar les penúries! Quina conversa més rica, raonada, intel·ligent, excelsa! Quina diferència amb aquells que tanquen la porta als nassos de qui no pensa com ells! Quina lliçó de democràcia per part de dues persones de bé, d’origens diversos, que les han passat de tots colors i ara són a casa nostra, treballant com el que més!

La veritat és que, quan he hagut de baixar a l’Estació de Balenyà, m’ha sabut greu deixar-los a mitja conversa. Ells anaven a Vic, a treballar, com ho voldrien fer tants i tants d’altres que no tenen la sort que tenen ells i s’enclasten una i altra vegada a les muralles que bastim després de vendre’ls les excel·lències d’Occident i l’economia de mercat que ens diu que produïm, consumïm i callem, produïm, consumïm i callem, produim… en un cercle infernal on oblidem que el món és gran i que hi ha gent que es mor de fam mentres d’altres viatgen a l’espai.

A voltes m’ha semblat està immers en qualsevol conte de l’enyorat Pere Calders. Més encara quan tot això m’ha passat a la sortida d’una jornada on es parlava de diners, de beneficis, de plusvàlues, d’inversions, de …. Que riques que són les plusvàlues d’aquells que han après a no necessitar pràcticament de res! Com el company grec, com el company italià!.

I, per reblar el clau, en engegar la ràdio del cotxe, ja a la carretera de Taradell, m’han contat l’origen del nostre comiat més apreciat. Sabieu que l’origen etimològic del "Passi-ho bé" és Pacis et benne (Pau i bé)?

Quina expressió més bella, no? Això de desitjar la pau i el bé quan t’acomiades! Aquesta expressió tant nostrada, tant com l’elevada conversa d’un grec d’origen búlgar, un cristià animista afro-europeu i un badoc poca-solta de Taradell com jo.

Passi-ho bé, benvolgut lector. Passi-ho bé, benvolguda lectora. I moltes gràcies a la ignorància idiomàtica d’un revisor castellà que m’ha permès gaudir de la inesperada companyia d’aquest viatge. Només em queda escatir qui ha propiciat aquest encontre: Haurà estat la juganera ànima d’en Francesc Pujols? Potser ha estat cosa del màgic Calders? O haurà estat l’excels Dalí? No ho sé, però en qualsevol cas, passi-ho bé

Dilluns vaig llevar-me a les 6 del matí i em vaig despertar cap a les 7 del vespre. Acostumat a seguir els dictats del cos i ha deixar-lo en plena llibertat durant les vacances d’estiu, el retorn a les rutines no ha estat gens fàcil.

Avui, però, no se m’han enganxat els llençols, els ulls s’han obert gairebé a la mateixa hora que els peus tocàven el terra de l’habitació, i he estat una micona més despert que no pas ahir.

De fet, el cafè del matí a l’Estació de Balenyà, m’ha permès veure una novetat que no recordava. I és que en Joan, l’amic de les matinades que em rep dia sí i dia també des de darrera el taulell de la Cantina, ha aprofitat una lleixa del local per farcir-la de llibres i un cartell que diu que es poden agafar, sempre que es retornin o que se’n deixi algun a canvi.

Quina bona idea, no? I és que, en una línia tant macarrònica com la de Puigcerdà, detalls d’aquesta mena s’agraeixen i, encara que avui no he près cap llibre perquè ja el portava de casa, la iniciativa d’en Joan m’ha semblat un bon antídot per l’hora llarga que dura el trajecte de Balenyà a Barcelona. Un antídot que, de ben segur, aprofitaré d’ara endavant.

Una iniciativa que se suma a la col·lecció de fotogràfies històriques de l’estació de Balenyà que té penjades en aquest mateix tros de Cantina i a l’àlbum de fotos de locomotores antigues que hi ha a l’estació i que, a més a més de donar fe de la història del ferrocarril, permet passar d’una forma més agradosa l’espera habitual i rutinària del tren de quarts de set del matí en la línia on el temps segueix les rutines d’èpoques passades.

Podria ser el temps d’un viatge entre dues poblacions situades a seixanta quilòmetres de distància en algún lloc del planeta: A l’Àfrica? A l’Amèrica Llatina? No, no a l’Europa occidental hiperdesenvolupada.. I és que aquest fou el temps que vaig esmerçar en el fer l’agradable trajecte entre Nou Barris (a Barcelona) i Taradell una agradable tarda d’estiu en tornar de la feina i gaudir de les maravelles de la línia Barcelona-Puigcerdà dels trens espanyols. Vols acompanyar-m’hi?

La calma que dóna el fet de saber que tens una hora fins al proper tren a Sant Miquel de Balenyà fa que et decideixis per dinar a Barcelona cada dia. És la millor manera de passar els seixanta minuts que separen les tres de les quatre de la tarda. I, com cada dia, aquell 29 de juny de 2005 vaig fer el mateix, dinar prop de la feina. Per sort, ho vaig fer amb bona i agradable companyia.

A les tardes d’estiu es fa dificil caminar fins a Sant Andreu Arenal a buscar el tren i, tarda si i tarda també, em decideixo per apropar-me fins a la Torre del Baró en metro, un viatge més agradable i ventilat. Aquell 29 de juny vam fer-ho així.

Tot i arribar un pèl tard, vam cometre la gosedia de donar les gràcies a la companyia ferroviària pel retard que portava el comboi vigatà. Error. No diguis mai blat si no és al sac i ben lligat. Perquè és aquí, és en pujar al tren dels bruixots on comença el regne de Kafka i de les pel·lícules d’art i assaig de novells directors llatinoamericans.

Quarts de cinc a Montcada-Ripollet. Una veu metàl·lica ens diu que hi ha una averia a la línia i que estarem una estona parats en aquesta estació. Alguna gent rabia, d’altres esbufeguen. La noïa que m’acompanya acota el cap per dormir, però no se’n surt gaire. Alguns obren les portes, d’altres surten del tren. Molta gent pregunta al revissor que passa i….

…Són prop de les cinc quan ens diuen que el tren acabarà viatge a Mollet-Santa Rosa. Allà ens diran com seguir viatge fins a les nostres destinacions i el tren, mandrós, avança dues parades fins a la primera de les grans poblacions vallesanes del camí.

A Mollet, la persona que hi ha, assetjada pels viatgers del tren de Granollers que porten una bona estona d’espera, no sap com sortir-se de la pressió del passatge dels dos trens. Amenaça en trucar a la Guàrdia Civil i tot! La gent està nerviosa, alguns criden, d’altres xiulen, aquells busquen algun auto que els pugi més amunt, aquells altres reclamen el retorn de l’import del bitllet. Allà n’hi ha que truquen pel mòbil a la recerca d’algun familiar que els vingui a buscar. I entre ells, la meva companya de viatge que truca la parentel·la perquè la vingui a buscar, però és debades.

Veient que la cosa va per llarg i que, com a mínim, de Mollet hi ha d’haver auto de línia fins a Granollers, decidim d’anar a buscar la parada dels Sagalés. És un quart de sis quan hi arribem i el proper auto no passa fins a les sis de la tarda. Un cafè en gel i un aigua més tard, pugem a l’autobús que ens porta de visita turística per Mollet, Parets i Granollers on arribem cap a tres quarts de sis de la tarda. Entre tu i jo, vint minuts més tard del que marcava a la parada de Mollet.

Per Granollers passa la línia de busos de Vic. Ara ja està coll avall això! Doncs no, el proper bus cap a Vic surt a les vuit del vespre. Barcelona i Vic estan comunicats cada dues hores per autobús i cada hora amb La Garriga. M’acosto doncs a La Garriga per acompanyar la mossa de la feina i penso que ja esperaré l’autobús allà o que ja agafaré un tren -si s’ha recuperat el trànsit i han solucionat el problema de les vies-.

A quarts de vuit arribem a la segona de les parades de La Garriga i baixem per desfer camí fins a casa seva. I, després d’una estoneta de visita turística per la població senyera del modernisme de muntanya, m’apropo fins a l’estació on sembla que els trens ja circulen. Amb un bon retard, això sí, però circulen. I després d’uns minutets puc prendre un semi-directe fins a Vic. Qui sap si passarà un "borreguero" abans de les nou? I m’apropo una mica més a casa. Si més no, veig passar l’estació de Balenyà amb el meu cotxe aturat allà i el baixador de Mont-rodón, l’estació de Taradell, inexistent ja i coberta de pintades fetes per les mans de canalla que han sabut trobar un ús artístic a un dels baixadors més efímers de Catalunya.

A Vic, un quart d’hora d’auto de líinia em separa de Taradell i deu minuts de tren de l’Estació de Balenyà. Però per sort tinc parents a casa i un curt trajecte en cotxe m’acosta a l’aparcament de l’Estació on recupero En Pastures que, com cada dia, però amb retard, em retorno a la meva llar. Són les nou del vespre i només queden deu minutets de carretera coneguda per arribar-hi.

El món dels transports públics és així i possiblement amb una mica més de calma, ens haguesim esperat a la parada de Mollet-Santa Rosa aguantant l’intercanvi d’insults i la mala llet que si respirava i haguesim arribat abans a casa. Però l’experiència m’ha permés explicar-te el món del viatge en auto de línia entre Mollet i Taradell, dos pobles separats per una trentena llarga de quilòmetres i quatre canvis de vehicle de Transports Públics de Catalunya.

Els somnis són com són i venen com venen. Aixó sí, sempre conserven aquell afinat fil que els uneix amb la realitat quotidiana. Crec que pots coneixer ja que un dels mitjans més habituals per moure’m pel món és el tren. Doncs bé. Aquí pots llegir-hi un d’aquests curiosos somnis que de tant en tant tenim i que, sense una motivació aparent, en llevar-nos mantenim fermament aferrats en la memòria. Vols coneixer els camins de Vilajoliu?

Un senyor uniformat em desperta al tren estant, darrera seu i parlant amb d’altres passatgers n’hi ha un parell més que demanen els bitllets. Un control rutinari és el meu primer pensament. Trec la cartera, el targeter dels castellers i el meu abonament m’apareix entre els dits.

– On aneu, mestre?
– A l’Estació de Balenyà.
– Us heu equivocat de tren, doncs, haureu de baixar a la propera estació i desfer el camí vers Barcelona.

Casun…. ja l’he feta bona, amb les ganes que tinc d’arribar a casa!

L’estació que s’acosta és espaiosa, tot i que el poble que l’enmarca és petit i acollidor, amb cases de pedra antiga i una esglèsia que Déu n’hi dó. Baixo a l’andana i alço els ulls per mirar quina és aqueixa contrada. "Vilajoliu" diu el cartell. La desconec, però el nom m`agrada i m’endinso al bar de l’Estació on veig que es tracta de la parada immediatament anterior a Vilafranca -la del Penedès, és clar- de seguit vindrà Terrassa i més enllà precedida per una corrua de poblacions, la ciutat de Manresa….

Tot prenent un suc de lletra, els altaveus anuncien el pas del proper tren. Un tren experimental fill de l’enginy català, un comboi que circula a uns mil·límetres de la via i que revolucionarà els transports ferroviaris a casa nostra. Empès doncs per la curiositat surto a l’andana deserta. Tinc la sensació que fins i tot la vila ha crescut una mica, com si l’orgull de tastar el vehicle aixampli la terra propera. De la direcció de Manresa, doncs, arriba un gegantí autobús de dos pisos a l’estil anglès que sura damunt la via en silenci. De cop, una desconeguda gernació aplaudeix i vitoreja el maquinista que del comboi estant saluda animadament l’estació buida.

Si la setmana laboral ha estat profitosa, els divendres intento fer el salt a la fosca i em llevo amb les primeres clarors del matí. És en aquest moment del dia, l’instant ideal en el que gaudeixo a balquena amb l’aeri concert dels ocells que, tot just alçats del niu, saluden el nou jorn des de les taulades veïnes i la propera boscúria.

La llum, que la resta de dies m’és prohibida fins més enllà de Granollers, dóna una nova dimensió a aquest bocí de matutina existència i pels carrers de la vila circulen ja alguns cotxes de treballadors camí del bescanvi de temps i coneixements per diners. Quina diferència més profunda amb les matinades en que la vila encara és adormida i jo soc l’únic passerell que circula pels carrers!

L’Estació de Balenyà te la mida justa. La mida justa i un bar acollidor. Un bar acollidor amb personal disposat a fer més passadores les matinades i donar-te conversa… si en vols.

El tren, reducte d’incomunicació passatgera, salta de poble en poble sense cap consideració pels camps que de ben a prop se’l miren. Té presa i amb un glop s’ensorra sota el ventre de Barcelona.

Gent, gent i més gent s’intercanvien els lloc entre l’andana i el tren.

Com un estol de colomins afamats damunt els bocins de pà llançats per una iaia, els barcelonins s’agombolen damunt del jovincell distribuïdor de mentides. Mentides, exageracions, carn fresca per ments necessitades de paura. Ferèstega i rústega paura que els mantingui mesells mentres els furten el futur de forma gratuïta. Si tinguéssim consciència?

La feina m’engoleix per unes hores i fon el temps de camí en recursos per emprenedors en cerca de llur ideal.

És matí, i l’albada del divendres ja s’ha fos fins la propera setmana…

"Avui a Barcelona….", la veu de l’Informatiu de les sis -sempre la mateixa veu, a la mateixa hora, en el mateix lloc de l’habitació- comença les noticies en el que sembla ser l’únic lloc del planeta terra on passen coses, Barcelona.

Bé, potser tens raó, no sempre comença amb Barcelona. A vegades, ho fa parlant del fred que carda a les pistes d’esquí o als llocs on els barcelonins i les barcelonines passen el cap de setmana. Una manera força agradable d’informar-los que el millor que poden fer és anar a treballar perquè allà on s’ho passen millor fa un fred de mil dimonis. Per cert, una bonica expressió catòlica (però no diuen que a l’infern hi fa molta calor???). Avui el tema no és pas aquest, però. Avui el viatge és el de cada dia, el viatge d’anar a pencar. Vols saber com m’ho faig?

Suposo que dec ser un perill al volant a aquelles hores de la matinada, perquè els meus records son com un passi de diapositives: L’aigua glaçada al rostre, la porta del balconet, la lluna i els estels en un cel net com una patena, les escales que menen de l’altell al pati, la farragosa porta de ferro del garatge, la gràcil porta de la cleda, el camp pelat i de tant en tant glaçat de l’altra banda del carrer, l’inútil semàfor del poble que sempre es posa vermell quan un cotxe s’acosta i verd quan no en passa cap, el cartell de sortir del poble, els revolts de Vilacís, l’olor del Gurri glaçat, el cementiri de Balenyà, els llums taronges del poble, el gir a l’esquerra, el fred de l’aparcament i….

…l’escalfor de la Cantina!!!!!

Quin plaer suposa creuar la màgica porta de la cantina de l’Estació en un dia fred d’hivern! Un cop validat el bitllet, ja sens la veu d’en Joan: "Un cafè?". Com no! Aquest primer cafè a l’Estació de Balenyà et fa pensar en la gent que s’està esperant a l’Estació de la Pulmonia i el Refradat, monument fet per un Ministre xirigotero per tal de carregar-se als vigatans. Quin cervell va enginyar-se una estació a cel obert, sense bar ni sala d’espera calenta en mig de la plana ausetana? I jo, mentres tant, celebrant l’encert de la gent que ha fet de la Cantina el "Sancta Sanctorum" dels "currantillus" que hem de prendre el tren a quarts de set del matí.

A fora és fosc encara. Sovint, la boira cobreix de quietud màgica l’entorn. Però dins la Cantina, amb el diari del dia anterior o El 9 Nou vigent entre els dits i un cafetó escalfanr la gola, l’espera es fa més senzilla, més agradosa.

Les cares son sempre les mateixes i, si en manca alguna, ja et preguntes que li pot haver passat. Segurament l’endemà o al cap d’uns dies sabràs que ha fet festa, que estava engripat (suposo que en llenguatge políticament correcte hauria de dir engripat o engripada, però vès per on em costa molt entrar en aquest joc dels "is" i els "os" bisexuals), que s’ha près uns dies de vacances, que aquell dia li ha vagat de baixar en cotxe,….

I és que les matinades a la Cantina son un d’aquells moments que, si algun dia deixo el maravellós món de la RENFE, crec que trobaré a faltar o, si més no, ocuparan una part indestriable en la meva personalitat futura… o en la meva memòria… o… Va! Mate’m-ho!

A vegades, tot prenent el cafè a l’Estació de Balenyà he intentat reproduir la imatge d’un sagal de mig metro amb calça curta escolant-se pel darrera de la Guàrdia Civil franquista per robar els sacs dels estraperlistes i tornar-los als seus "legítims" amos: Entre ells, és clar, el tap de bassa que es tirava de la finestra del lavabo amb el tren en marxa un cop ben assegurada la carrega que donaria de menjar als barcelonins i les barcelonines morts de gana per una guerra injusta iniciada per la colla de brètols de l’"unagrandylibre" o del "vivaspaña", que encara avui ho diuen així, entrebancant-se amb les paraules com les bales d’un piquet d’execució assassinant demòcrates de debó en patis de castells atrotinats en molts casos ja desapareguts sota pedres de modernitat cultural. Ufffff! Ja em torno a embrancar en fils de mala memòria!

I és que aquell sagal de calça curta ho feia per una trista moneda que li permetia comprar-se alguns caramels a l’estanc (que es veu que en aquells temps ja estava allà mateix, davant per davant de les vies del tren) i fardar davant dels companys que no en tenien ni per pipes….

Quantes vegades m’ha explicat aquest record d’infància mon pare?

La veritat és que no ho sé. Però sempre acaba amb un record per l’àvia, aquella massovera que vigila des del darrera la corrua de vaques que baixen cap a la bassa, en una fotografia que conserven en una paret de la Cooperativa de Balenyà….

…Records, instants, moments, estones agradables que es repeteixen dia sí dia també, mentres esperes un tren que setmana si, setmana també es veu afectat per les reclamacions potser legítimes, però sempre desconegudes, d’algun antic funcionari del monopoli de les vies de rodalies d’Espanya.

I és que què fariem sense en Joan i el seu cafetó a quarts de set de la matinada, quan encara és fosc a la Plana i el fred i la boira converteixen Balenyà en un infern? Infern! Per cert, una bonica expressió catòlica (però no diuen que a l’infern hi fa molta calor???). Avui el tema no és pas aquest, però. Avui el viatge és el de cada dia, el viatge d’anar a pencar. Vols saber com m’ho faig?

Suposo que dec ser un perill al volant…