L’Estació de Balenyà
Deixa un comentari"Avui a Barcelona….", la veu de l’Informatiu de les sis -sempre la mateixa veu, a la mateixa hora, en el mateix lloc de l’habitació- comença les noticies en el que sembla ser l’únic lloc del planeta terra on passen coses, Barcelona.
Bé, potser tens raó, no sempre comença amb Barcelona. A vegades, ho fa parlant del fred que carda a les pistes d’esquí o als llocs on els barcelonins i les barcelonines passen el cap de setmana. Una manera força agradable d’informar-los que el millor que poden fer és anar a treballar perquè allà on s’ho passen millor fa un fred de mil dimonis. Per cert, una bonica expressió catòlica (però no diuen que a l’infern hi fa molta calor???). Avui el tema no és pas aquest, però. Avui el viatge és el de cada dia, el viatge d’anar a pencar. Vols saber com m’ho faig?
Suposo que dec ser un perill al volant a aquelles hores de la matinada, perquè els meus records son com un passi de diapositives: L’aigua glaçada al rostre, la porta del balconet, la lluna i els estels en un cel net com una patena, les escales que menen de l’altell al pati, la farragosa porta de ferro del garatge, la gràcil porta de la cleda, el camp pelat i de tant en tant glaçat de l’altra banda del carrer, l’inútil semàfor del poble que sempre es posa vermell quan un cotxe s’acosta i verd quan no en passa cap, el cartell de sortir del poble, els revolts de Vilacís, l’olor del Gurri glaçat, el cementiri de Balenyà, els llums taronges del poble, el gir a l’esquerra, el fred de l’aparcament i….
…l’escalfor de la Cantina!!!!!
Quin plaer suposa creuar la màgica porta de la cantina de l’Estació en un dia fred d’hivern! Un cop validat el bitllet, ja sens la veu d’en Joan: "Un cafè?". Com no! Aquest primer cafè a l’Estació de Balenyà et fa pensar en la gent que s’està esperant a l’Estació de la Pulmonia i el Refradat, monument fet per un Ministre xirigotero per tal de carregar-se als vigatans. Quin cervell va enginyar-se una estació a cel obert, sense bar ni sala d’espera calenta en mig de la plana ausetana? I jo, mentres tant, celebrant l’encert de la gent que ha fet de la Cantina el "Sancta Sanctorum" dels "currantillus" que hem de prendre el tren a quarts de set del matí.
A fora és fosc encara. Sovint, la boira cobreix de quietud màgica l’entorn. Però dins la Cantina, amb el diari del dia anterior o El 9 Nou vigent entre els dits i un cafetó escalfanr la gola, l’espera es fa més senzilla, més agradosa.
Les cares son sempre les mateixes i, si en manca alguna, ja et preguntes que li pot haver passat. Segurament l’endemà o al cap d’uns dies sabràs que ha fet festa, que estava engripat (suposo que en llenguatge políticament correcte hauria de dir engripat o engripada, però vès per on em costa molt entrar en aquest joc dels "is" i els "os" bisexuals), que s’ha près uns dies de vacances, que aquell dia li ha vagat de baixar en cotxe,….
I és que les matinades a la Cantina son un d’aquells moments que, si algun dia deixo el maravellós món de la RENFE, crec que trobaré a faltar o, si més no, ocuparan una part indestriable en la meva personalitat futura… o en la meva memòria… o… Va! Mate’m-ho!
A vegades, tot prenent el cafè a l’Estació de Balenyà he intentat reproduir la imatge d’un sagal de mig metro amb calça curta escolant-se pel darrera de la Guàrdia Civil franquista per robar els sacs dels estraperlistes i tornar-los als seus "legítims" amos: Entre ells, és clar, el tap de bassa que es tirava de la finestra del lavabo amb el tren en marxa un cop ben assegurada la carrega que donaria de menjar als barcelonins i les barcelonines morts de gana per una guerra injusta iniciada per la colla de brètols de l’"unagrandylibre" o del "vivaspaña", que encara avui ho diuen així, entrebancant-se amb les paraules com les bales d’un piquet d’execució assassinant demòcrates de debó en patis de castells atrotinats en molts casos ja desapareguts sota pedres de modernitat cultural. Ufffff! Ja em torno a embrancar en fils de mala memòria!
I és que aquell sagal de calça curta ho feia per una trista moneda que li permetia comprar-se alguns caramels a l’estanc (que es veu que en aquells temps ja estava allà mateix, davant per davant de les vies del tren) i fardar davant dels companys que no en tenien ni per pipes….
Quantes vegades m’ha explicat aquest record d’infància mon pare?
La veritat és que no ho sé. Però sempre acaba amb un record per l’àvia, aquella massovera que vigila des del darrera la corrua de vaques que baixen cap a la bassa, en una fotografia que conserven en una paret de la Cooperativa de Balenyà….
…Records, instants, moments, estones agradables que es repeteixen dia sí dia també, mentres esperes un tren que setmana si, setmana també es veu afectat per les reclamacions potser legítimes, però sempre desconegudes, d’algun antic funcionari del monopoli de les vies de rodalies d’Espanya.
I és que què fariem sense en Joan i el seu cafetó a quarts de set de la matinada, quan encara és fosc a la Plana i el fred i la boira converteixen Balenyà en un infern? Infern! Per cert, una bonica expressió catòlica (però no diuen que a l’infern hi fa molta calor???). Avui el tema no és pas aquest, però. Avui el viatge és el de cada dia, el viatge d’anar a pencar. Vols saber com m’ho faig?
Suposo que dec ser un perill al volant…