El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els esforçats matiners esguarden l?arribada del comboi a l?estació de Balenyà. Un altra matinada, un altre jorn de feina, les hores petites engoleixen aquells que, cada cop més nombrosos, baixen al cap i casal. Són obrers. Són manobres. Són persones.

En aquest viatge, la gent, que farceix de vida el tren, és
adormida. Les més agosarades, tan sols pesen figues. Un servidor
tecleja quatre mots al cabirol volador, una oriental parla per telèfon
a crits, una mossa de Sant Martí mata els minuts tot escoltant unes
músiques que tant sols s?entaforen a les seves dolces orelles
jovenívoles.

El revisor trenca la plàcida calma del tren demanant bitllets.

A mida que el comboi s?endinsa a la taca d?oli del progrés veloç i
malaltís, el tren s?omple de palades d?esforçats pencaires que, a les
tasques suara esmentades, hi afegeixen la lectura ? sovint de llibres
d?autoajuda, publicitats volums literaris de valor qüestionable o
novel·les d?aventures romàntiques que els menen a vides confrontades a
la seva realitat quotidiana -. També comencen a sentir-se noves veus i
les primeres llums del sol tenyeixen el cel de colors ataronjats que
confronten llur rostre al blau fosc de la nit. La gent, mig adormida,
es desperta deseguida. Comencen a sentir-se mots de feina. Alguna cara
llarga. Llucades al rellotge. Comiats romàntics en arribar a les
estacions. La feina separa els amants. La llar els tornarà a juntar.
Dones amb aspiracions es preparen una imaginaria jornada laboral.
Somnis de pre-directius. Comença el jorn dels miserables.

*****

Ja torna a pondre?s el sol. Sota el ventre de la ciutat, els esforçats
viatgers aguarden el comboi de ferro plastificat. Ulls brillants. Molts
seuen, d?altres passegen. El guirigall de pujades i baixades i trens
que passen s?adolla els sentits dels curiosos. Arriba el desitjat tren.

Ell s?encabeix com pot en aquella munió de cossos. Un quart d?hora més
tard, podrà seure i treure el llibre de costum. Dóna una ullada al tren
i veu aquell grups de dones que fan punta de coixí en la raconada de
sempre, aquells que parlen de com els ha anat el dia i aquell parell
que ordinador sobre la falda teclejent paraules que els ajuden a passar
l?estona. El temps s?allargassa com un rellotge dalinià. Pobres,
estalviadors i somiatruites previsors són els únics éssers que es
prenen la vida des de la distància suficient com per prendre el tren
dia a dia, sabent-se usuaris d?un mitjà imprescindible per qui no té
diners, però s?ha de desplaçar.