El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Baixar des dels Nou Barris a l’Arenal de Sant Andreu són unes quantes passes i, com diu en Josep M. Espinàs, es camina amb el cap. És d’aquesta manera que tot movent els peus, mous les neurones i comences a somiar en aquella novel·la inèdita que, sense saber-ho ni voler-ho, va fent-se un lloc al magí.

La primera bafarada literària que puja al cap és la d’aquell
inacabat material desat fa temps en un calaix de casa. Recuperés el
regust dels personatges, de les ubicacions, de la documentació
acumulada, fas retornar el record de l’estada al Palau de Cardona, a la
visita a les mines d’aquesta població, a la figura de l’advocat
barceloní, del joves idealistes, de? però ràpidament t’assalten els
dubtes, els dubtes i la por, la por d’intentar recuperar una història
que, en part, vas enterrar fa temps. És vàlid retornar la vida un
cadàver? No es pot generar un nou Frankenstein tòlit i babau? Un
producte recuperat de les catacumbes de la delirant imaginació d’un noi
de calça curta i ràbia social pot ser prou interessant per ser llegida
en temps de presses i corredisses? Val la pena l’esforç?

Bandejant aquesta idea just damunt la sang invisible d’en Facerias,
comencen a sortir nous projectes. Per què no parlar de la mort d’aquest
llibertari mort de gana dels 60 i reflexionar sobre les idees i les
pedres?

En arribar a l’estació de tren de la Meridiana, treus la llibreta
que sempre portes en una butxaca o altra i anotes algunes de les idees
que t’han voltat el magí durant el recorregut d’enllaç entre la feina i
el nou mitjà de locomoció. Més endavant, els donaras una volta i les
deixaras estar, et semblaran, com sempre, mancades d’interès i no prou
bones com per estirar el fil que en elles hi ha contingut.

La línia de Vic és genial pels reposats viatgers que no saben parar
el seu cervell. La veu monòtona i repetitiva de sempre anuncia el
proper tren a Canovelles. Canovelles? Però no és Granollers –
Canovelles? Quin nom més insuls per una estació de tren. No seria
millor una pagesívola Granovelles? El joc ja és fet!

Amb aquesta idea t’enfiles al tren que et deixarà a la capital del
Vallès Oriental per esperar el que et permeti seguir viatge fins a
l’Estació de Balenyà.

Torariudiona, Montcació, Montpollet, Santetoda, Mollarosa, Parellès.
Penses en quina gent viuria en ciutats o països que tinguessin aquests
noms tant musicals i intentes escatir-ne les pulsions dels seus
habitants a través dels rostres d’aquells que pugen o baixen del comboi
a l’estació que t’ha permès fer l’exercici lingüístic.

A Granollers reflexiones sobre la possibilitat de fer un atles
imaginari d’aquests indrets amb mapes dels seus carrers i tot. Rondant
i caminant, esperes el proper comboi que, indefectiblement, arriba per
la via 1 que, curiosament, és la que hi ha entre les vies 2 i 3 en
aquesta estació vallesana.

Seguint camí, segueixes també la infantil juguesca: Franconella, Larriga, Sartelles, Balelets i, finalment, Baloneva.

Ai! Baloneva! Baloneva! La fita final del recorregut vuitcentista
per les
valls del Congost – Besòs. Quin nom més bonic i evocador! De
reminiscències eslaves et dibuixa una baronessa de la cort dels tsars
viatjant en el Transiberià camí de les costes del Pacífic o exiliada en
l’abrupta i cantonal Suïssa… Et mostra una periodista fugitiva en
temps de
comunistes o a una activista combativa contra les màfies del gegant
euroasiàtic… Fins i tot, les dolces i rítmiques passes d’una
ballarina o, qui sap si és el cognom de l’emigrant enganyada que perd
il·lusions i joventut a les vores d’una transitada carretera occidental.

Tardes de tren, tardes de música i vagareig, de soledats i companyies.
Estones perdudes o guanyades a la cursa moderna per la simple vivència.