El Cau de l'Ós Bru de Taradell

És menuda i eixerida, de cabell ros i curt. Amb la cara colrada de sol i alegria, llueix un punt brillant a la galta dreta, ben a prop d’una agradosa boqueta de llavis humits i vermells. Els ulls són negres com una nit sense estels i m’observen des de la distància del passadís del tren. Jo, assegut amb el llibre a les mans i la finestra a tocar, no la miro encara perdut en la lectura. La boca dibuixa un somriure quan aixeco els ulls i li ressegueixo la figura. El seu rostre dibuixa l’expressió fidedigna del seu reialme corporal. Se sap guapa i, ara, se sent admirada.

Vesteix una brusa de ratlles horitzontals blanques i verdes
que em recorda la samarra dels Celtics de Glasgow. Els ulls se’m
tenyeixen del verd dels HIghlands escocesos i em sento volant damunt
d’aquelles costes i comprant marisc als pescadors d’alguna d’aquelles
solitàries cales. Cales, muntanyes, cims i valls, ratlles verdes i
blanques horitzontals, transparències d’un bikini rosat. Els seus pits,
menuts i juganers, em retornen al tren de Barcelona. Quina calor!
Ventre pla, cuixes joves i ben dibuixades per un texà ajustat. Calça
mallorquines. Com jo. La desconeguda és fresca com l’aigua regalada i
quan li miro les mans, les veig escrivint apunts en clara lletra en
alguna aula d’Universitat.

No l’he vista pujar al tren i me l’he
trobada, de cop, allà, omplint de llum el llefiscós vagó de cada dia.
Plantada al passadís i rodejada de gent que, més enllà de Granollers,
ja no troba lloc per seure. Deixo els somnis d’en Rick Deckart a banda
i tant sols deixo les notes del saxo de l’ocell de Kansas
sonant al meu 1024. Em mira, la miro. Somriem, però no ens diem res.
Desvio els ulls vers la finestra. Les cases de Ciutat Meridiana
desapareixen en la foscor d’un túnel immens. El ventre de Barcelona,
penso, i miro el ventre pla de la musa del dia. Sant Andreu Arenal.
M’aixeco i passo a frec del seu net perfum angelical. Ella aprofita per
seure al seient que deixo lliure. Abans de sortir la miro i els seus
llavis semblen voler dir alguna cosa, però no se’n surten. La recordo
d’altres viatges i penso que el temps potser trenqui les darreres gotes
de glaç d’aquesta primera nevada de sentiments amagats. És amor? És
luxúria?

L’olor de benzina em retorna als carrers de la ciutat.
La gent corre capmoixa perseguint obligacions. Un autobús de línia
claxoneja un cotxe novell que li barra el pas. Prenc el 1024 i canvio
de música. Deixo les voladisses notes del saxofonista americà i cerco
una melodia adient per accelerar les passes. És dilluns de feina. El
tren ha arribat tard. Haurem de córrer i deixo que sigui el
martellejant metall rítmic de la Dama de Ferro qui guiï les meves passes cap a la feina. Runnig free, yeha, oh running free Pujo
pels carrers de Porta de nord. Me’ls sé de cada dia. Corro cap a les
esparracades vores desconegudes de la capital de la imatge i el
disseny.