El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Caic al tren quan la veu metal·litzada anuncia l’estació de Mollet Santa Rosa. Hi caic des de les alçades d’una lectura sublim i vulgar, maniquea i plural, laica i religiosa, local i universal… Immortal!

Quin plaer endinsar-se en el caleidoscòpic món d’una lectura que destil·la mil-i-una essències d’eternitat! Oh! Déu! Quina manera de narrar humanitats! Quina manera de mostrar la incerta glòria d’una generació sense joventut possible!

Com es pot mantenir la tensió d’un relat que, filat en 764 pàgines, t’enxampa ben fort i no et deixa de petja fins que, al final, després de tanta lletra que se’t fa breu, caus en un tren per mirar els veïns de vagó amb uns altres ulls, amb els ulls de qui torna de l’essència de l’home!

Ells, com tu, com tots, som en aquesta immensa vall entre dues cingleres: L’obscè i el macabre, el macabre i l’obscè! Incerta glòria la dels malalts de lletra que desperten al món dels vius després d’atravessar un toc de divina saviesa!

I jo que, a vegades, em crec escriptor! Pobre babau! També haurien de crucificar-me per voler esdevenir part d’aquests eterns gegants, d’aquesta raça d’escriptors que pouen en la immensitat de les misèries humanes per mostrar-nos el sublim i el vulgar, l’obscè i el macabre, el diví i el mundà. Com se m’havia escapat un llibre com aquest? Com no havia estat capaç de franquejar les portes obertes per l’enyorat Benguerel? I és que aquesta obra total, aquest obús parit per esmicolar la fràgil ànima d’un aprenent de lletraferit, és obra d’un company d’aventures tardanes del cronista del Poblenou.

Com pot ser que tinguem un cant coral, una obra mestra de producció catalana, un crit distint, una veu singular, una visió universal sobre una temàtica tan i tan crua com la que tracta, i que encara no hagi esdevingut un èxit de vendes absolut. Malauradament, l’autor tant sols va finir al 1983 i l’obra, la definitiva, no es va donar per tancada fins al 1971. Poc temps per a valorar les obres mestres, molt poc temps.

I és que és tant real i proper Mossèn Cruells! I és que és tan fantasmagòric i genial en Soleràs! I és que són tant patètics els triomfadors i tant propers els vençuts! Esmaperdut lluco la imponent silueta del Montseny per la finestra del vagó i em pregunto: on és el límit entre la genialitat i la bogeria? On és la frontera entre l’obscè i el macabre? Hi ha bons? Hi ha dolents?

El llibre, si més no a un servidor, li ha reforçat un dels seus principis més interioritzats davant de tot conflicte: “No destrueixis l’enemic; destrueix l’enemistat”.