En veure despuntar
Deixa un comentariSom a les petites i el fred és intens fora del sac de dormir que encara m’embolcalla dins d’aquesta remenuda i acollidora cabana. Un resguard que, avui, m’acull entre muntanyes gegants.
Sóc sol. M’agrada enfilar-me sol per aquests cims i perdre’m entre les esfilagarsades boires tan típiques dels estius alçats.
Pel finestró de la cabaneta percebo la màgica transició que fa de la negra nit una esmorteida matinada. La boira ho ompla tot de misteriós silenci i jo salto del sac, encenc el fogonet i m’escalfo un xic d’aigua.
Cafè de sobre que prenc extasiat pel món de transició que m’envolta tot jugant a posar llum a les ombres.
Tot ho recordo darrera la porta de l’allotjament de Village Le Lac, dins la bella vall de Chamonix.
Els cims, amb llurs llençols de boira, descansen com la baldufona que s’escalfa entre els meus braços, arrapada al meu pit. Un malson l’ha fet plorar i jo l’he presa dolçament per a llevar-li el neguit d’una nit intensa.
Com llavors, percebo la màgica transició que fa de la negra nit una esmorteida matinada. La percebo acompanyat de la dona que dorm, del tendre plançó que nia en llurs entranyes i d’aquesta baldufona bufona que se m’arrapa fermament amb la força dels instints.
Han passat els anys, han canviat moltes coses, però es manté la màgia de les matinades suaus, dolces i tendres. De les matinades que ho fan tot etern i poderós.
Per què la màgia de la muntanya no desapareix mai, tot ens hi fa tornar sempre.