El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El Sant Jordi d’enguany em va llegar un imperdible per a xirucaires lletraferits com jo. Una herculea tasca, pròpia d’esbojerrats titans a la caça del rastre d’un semidéu, una obra que, des dels ulls d’aquest remenut ós, supera, i amb escreix, la genial bogeria de l’Stevenson, en Poe i el mateix Lovercraft, si puc esmentar-los sense que el món trontolli.

El seu escenari: biblioteques, museus, valls, muntanyes, llamps, aiguats i tempestes.

El seu temps: un segle llarg de rastres d’espardenya en llibretes velles i racons del Pirineu.

Des que l’he llegit, s’ha incrementat, i amb notable escreix, l’admiració pel verdegarià Bernat Gasull. Amb qui, des del desconeixement mutu, trepitjem carrers comuns.

Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto no és un llibre sobre literatura verdagueriana ni una crònica de l’ascensió del poeta al cim suara esmentat. Qui hi busqui només això, en sortirà escaldat i perdut en alguna fonda afrau del massís que ens va parir.

El Maleïda d’en Gasull és una aprofundida recerca sobre el Pirineu que, prenent forma literària, guanya en força i riquesa fins al punt de no deixar indiferent al lector que entra en el joc.

Ara, que un servidor, és lluny de la muntanya, el Maleïda esdevé una benedicció que m’omple d’imatges d’un Pirineu, de molts Pirineus que ha anat fent l’home amb llur traça.

Acabat el llibre, i amb la bronquitis cantant absoltes, em sento com el poeta a Comillas, i, en mirar els gratacels de Barcelona, veig els cims del Pirineu i sento Gentil i Flordeneu com hi passen: La Sagrada Família és l’Aneto, la Torre Agbar, la Pica, les de la Vila Olímpica, el Costabona i el Canigó!

I, endemig de tots ells, gegants i capgrossos ballant la dansa més bella de les que es fan i es desfan, aquella que, saltironant riu avall, baixa dels cims més preuats per qui subscriu aquestes ratlles.

Escrit a rengle seguit des d’una taula del bar dels Lluïsos de Gràcia,
12 de maig de 2016