El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un cap de setmana viatger, em fa fer un alto en el camí, per mostrar com es pot viure en tres ciutats diferents sense sortir de Barcelona.

Tot va començar divendres al vespre, quan París se’ns va despullar amorosament al cor mateix de la Vila de Gràcia. El Salambó
té un aire afrancesat i, un cop t’hi has endinsat, et dóna la sensació
de ser al cor mateix de la ciutat de les llums. L’aire literari
d’aquest restaurant li dóna una tonada romàntica quant hi vas en
parella; revolucionària, si hi vas en grup; exquisida, si et sents un
burgoise que enyora el passat. Oi més, quan el local, hereu de Flaubert, és el preludi de l’experiència d’una mitjanit a París
farcida d’herois literaris, artístics, de la flor-i-nata de la cultura
occidental de fa un segle. I tot, amb els ulls d’un turmentat escriptor
que se’m mostra com un alter ego personal que, a París, troba aquell
camí vocacional que va deixar per guanyar-se les garrofes en una feina
que tant li fa. Midnight in Paris torna a ser Woody Allen en essència:
Màgia, conflictes, dubtes, malentesos, connivències, confidències,
il·lusions i misteri. El misteri de les dotze de la nit al Montmartre
que qualsevol lletraferit sempre ha enyorat.

Sortim de Paris, i tornem a la nocturnitat de Barcelona per unes
hores. Dissabte, però, a quarts d’onze del matí, fugim cap a Dublín.
Auckland queda massa lluny i Dublín prop de casa. Una Magners i un bon partit de rugbi, ens fan xalar amb la victòria seamaróg sobre la potent Austràlia. El local és una festa, la campana no para de sonar i, fins i tot, els quatre wallabies
i el seu cangur inflable, es mostren contents i alegres, i comparteixen
converses i beguda en un tercer temps excepcional. I és que, el Michael Collins, és un bocinet de James Joyce al cor de la Barcelona turística i, viure-hi un partit del XV del trèvol, és un plaer difícil d’igualar.

Però potser encara és més sorprenent el salt de la Gràcia nocturna
al cor de La Habana més balladora i festiva. Espai multiracial,
cosmopolita, divers i vital, només el Barça a les pantalles del local,
trenca el miratge de ser en qualsevol garito de la Cuba més castrista o
del Miami més batistista. El Sabor Cubano
de Franciscu Giner et fa suar, suar amb la salsa i el son, el sol i un
bon mojito. Un bon mojito i un temps que corre a la velocitat del
pensament. El pensament de les experiències que et permeten viatjar
arreu del món sense sortir de la ciutat dels prodigis, de la Barcelona
que m’enamora.

Quan el gran Woody va fer el pamflet publicitari de la Beautiful Barcelona amb “Vicky Cristina Barcelona” molts vam tornar a veure la impostura de la ciutat d’en Vargas Llosa, en Garcia Márquez i els grans artistes divins d’uns temps convulsos i famèlics per a molts. Una bonica pintura, si senyor!, la de la Gauche Divine però: on era l’altra cara de la ciutat?

El cosmopolitisme de Barcelona és el d’en Woody, però també el d’aquesta hibridació entre la cultura mexicana (cultura de la mort) i la catalana (cultura de la creació) que dibuixa un director d’aquells que no deixa indiferent. La pel·lícula parla de la vida i de la mort, de la mort i la misèria, de la misèria i de l’emprenedoria de la fam. Qui s’aprofita de qui? Per què es pot pensar que un s’aprofita d’un altre? Quines són les realitats de la Barcelona multiracial i polifònica?

La pel·lícula et deixa un nus a la boca de l’estòmac, però un nus que no és tan àcid com sembla. Les realitats són com són, i aquesta, la de la misèria, genera curioses aliances. Podria posar-ne exemples, però val la pena d’anar-la a veure i captar un producte ben tancat i organitzat. Per això, no entraré a desvetllar l’argument d’un film que pendula entre el realisme social més punyent i el surrealisme més candent, però si que vull dir que m’agrada com s’expliquen els fets que succeeixen als barris de la meva Barcelona, la Barcelona que voreja Jean Genet, la Barcelona dels budells del sistema, la Barcelona dels tallers il·legals, del top manta, de les infravivendes, de la gent amb problemes greus de salut -potser si fossin rics se salvarien en una clínica privada, però no ho són i han de patir els seus càncers o els seus problemes bipolars a les vores del sistema-.

El relat podria venir d’ una novel·la d els enfants terribles de la Guache Divine (com en Vázquez Montalbán o del mateix Eduardo Mendoza, per citar dos autors que beuen de les mateixes fonts que en González Iñárritu –buf! Com costa!- ). De fet, s’hi presenten els escenaris i els personatges de la Biutiful Sity. Una ciutat crua, grisa, dura, però carregada d’il·lusions i esperances. Una ciutat on neixen infants a cada instant. I cada infant és una flor que pot descobrir els brots verds que s’amaguen rere les boires de les xemeneies de la misèria universal.

La esbojarrada lectura de La misteriosa flama de la Reina Loanaem té transportat al més profund de la ment d’un home que viu dins d’un coma profund i irreversible. Umberto Eco, l’autor de la cosa, mostra de nou el seu domini de les paraules, de les paraules i de la construcció de realitats. La lectura supera, i amb escreix, allò que és humanament possible. Aquest home és un geni, un savi, un …

Una cantarella s’escola en la lectura. Paro l’orella sense treure els ulls del llibre. La lectura em té absorbit, però la veu, com aquelles mosques que t’emprenyen quan fa xafogor, s’ha escolat dins del meu món i em distreu una estona. Aixeco els ulls, no sé veure’n l’origen. Deu ser a l’altra banda del balcó.

La meva veïna llegia aquesta novel·la negre que omple les planes dels diaris i també ha alçat el cap, cridada per una veu que ens divideix l’atenció entre l’apoteosi dels nostres móns, i la incertesa de la melodiosa veu que, com el cant d’una sirena, crida l’endormiscat navegant en subsòl urbà.

Torno a la lectura i intento captar-ne tot el suc, però la maternal veu que omple els vagons del metro, no em deixa concentrar-me en l’escrit que em tenia ben atrapat . I és que, amb la musicalitat d’una jota aragonesa, la veu va improvisant una curiosa lletra.

No tengo dinerooo,
pero si mes das,
cantaré con esmero,
por tu buena voluntaad

Desarmat, deixo la lectura i, com un Boabdil davant els reis de les espanyes, em deixo captivar per la dolça veu d’una possible mare:

Dame una perra xicaaaa
pá poder compra
un platillo bueno
que me pueda alimentaaá

Arribem a l’estació de les Glòries i, en aixecar-me del seient, la veig un instant: La iaia és cega. Porta un bastó de fusta que, servint-li d’ulls, li permet captar els entrebancs que el món li posa al davant. Al cap, un mocador lligat. Jerseiet de llana i trets eslaus. Potser una gitana? Potser romanesa? Què importa l’origen quan la dona, tot cantant, ha innovat prou com per captar la nostra caritat?

Ahir, vaig anar a la feina en bicicleta.

L’anada des de la plaça de la Vila de Gràcia és suau i en baixada. Amb dues pedalades, hom ja és rodant per la Diagonal i, quan se n’adona, ja és inventant-se camins per a superar la plaça de les Glòries.

En sortir de la feina, torno a prendre la bicicleta, però enlloc de tornar cap a Gràcia, m’acosto a la Biblioteca de Poblenou. De nou, la Diagonal és el camí i, tot seguint, el carrer Bilbao, arribo al destí sense cap entrebanc. Aixó sí, a manca de costum, m’hi fa arribar un xic abans que obrin les portes de la llar construïda a llaor d’en Manuel Arranz.

Aixecant els ulls de la lectura del llibre d’en  Ferran Aisa, que em transporta als temps on la gent passava gana, però tenia il·lusions; observo les rates de biblioteca que es van congregant al meu voltant. S’obren les portes, anem a treballar. 

La Biblioteca és gran i ben condicionada. Endollo el portátil i vaig donant forma a un relat que, entossudit, vol sortir del meu magí, sense encallar-s’hi gaire.

Després, de nou damunt la bicicleta, prenc Llull i Mariano Aguiló, per a deixar-la ben fermada a les portes d’aquest indret que, en els meus temps en dèiem Catex, però en temps d’en Benguerel se’n deia Can Felipe, i ara, suposo que documentats d’alguna manera, en diuen Can Felipa.

Allà, la postmodernitat artística del barri hi té una cita: La gent de La Escocesa ha convidat als veïns, nascuts o emparentats amb el barri, ha deixar-hi les seves inquietuds artístiques. Així és com pujo amb l’obra sota el braç i, arribat a la tercera planta, em veig els artistes del Col·lectiu poblenoví muntant una exposició complerteta d’obres post-modernes i, més o menys, d’avantguarda.

Jo hi deixo la modèstia de la lletra que, disfrassat d’equilibrista lingüístic, en dic hi un dels meus miralls. En aquest cas, confronto la lletra d’en Benguerel sobre el Poblenou del 1905 amb la versió d’un servidor sobre el Poblenou del 2010.

Fa patxoca veure un retall de textos rodejat de tants de colors i formes modernes. Fa patxoca, però, a l’hora, veig com tremola la meva obra, voltada de les tenebres creatives dels pintors d’avui en dia.

A mi, la lletra -entremig de monstres- se’m rebel·la com una escopinada ben llançada. Una escopinada que, a més a més, la veig insolent i m’agrada.

Diuen que ho inauguren l’11 de setembre al vespre i que tanquen la història el 2 d’octubre al vespre, també. No ho sé, però, si et fa gràcia visitar l’invent, pots agafar la bicicleta, aparcar a la porta de Catex i dir-me que et sembla l’estirabot del mirall i quines són les tres realitats que, en el mirall, queden denunciades.

Avui és dilluns. I la bimba laboral comença a rodar de nou. Ho fa pel terreny de joc d’un partit habitual: Guanyar-se el pa de cada dia amb la suor dels dits que teclegen l’ordinador.

Divendres, però, en acabar la feina, el cotxe se’n va anar cap a Taradell. Ho va fer per a deixar-nos gaudir d’un sopar a la fresca. Un sopar d’aquells on, l’animada conversa amb els pares, es gronxa de la fresca d’una de les darreres vesprades d’estiu. Després que el sol, així fet el rogenc espectacle.

Dissabte, però, va començar una triatló.

Una triatló que, lluny del record a Vicent Andrés, tampoc em va apropar al nou pas per construir veritable democràcia.

Una triatló que començar per un camí que podria fer amb els ulls tancats, i repetir-lo una i altra vegada. Feia calor, molta calor, car les converses de nit fa que un s’enganxi als llençols i li costi surti de casa.

Faig el camí, però, amb els ulls ben oberts. I és que ella, encara no ha vist el Pi Gros cremat, ni les vistes des del Coll de Taradell, ni les baumes del castell, ni el mateix castell de Can Boix, encimbellat com és, damunt del seu setial de roca d’aparença inestable.

Malauradament, les vistes no eren tan llargues com en dies clars d’hivern: un xic d’humitat amagava el Canigó, Montserrat i els cims de Núria. Però poc que en tenia d’importància, perquè el millor del passeig eren els seus ulls i la seva cara: Li va agradar l’indret. Li va agradar el que s’hi veia, i, malgrat els imponderables de la vellesa, va gaudir de la bauma que diluïa les maltempsades en temps de soledat.

Al vespre, i un cop arranjats els imponderables de la sàvia vellesa, érem a ciutat.

Un xic adormits, en un bar del Born, celebràvem l’aniversari d’una amiga que, vinguda de lluny, s’ha fet un espai en la ciutat dels prodigis abastables. Inèdits amb glaçonera i converses de llocs d’estiueig i d’altres passatges. Quina pena, viure-ho tot amb ulls clucs!

Per això, per això… Com podíem llevar-nos abans de les 12? Per què fer-ho, si l’Hora del Jazz era al pic del migdia? Diari i cadireta, i dos concerts de bon jazz novell, abans de dinar i seguir amb la triatló.

La bicicleta és el transport que ens baixa de Gràcia a la platja de Sant Sebastià. Ho fem per Pau Claris, Via Laietana i el Passeig d’en Joan sense corona. Qui m’ho hauria dit a mi, quan, de menut, vaig deixar la cara en l’asfalt de la Palma de Cervelló! Qui m’ho hauria dit fa tant sols un any, quan vencia les fronteres del dolor, i feia les primeres rodades prop de casa?

La triatló, però, no inclou encara la bici. Car és el bany, la segona de les proves del triatleta. Ens suquem en les aigües netes i polides de la platja de Sant Sebastià. I que bé que s’està dins la mar del Natació Barcelona! L’antiga platja nudista, s’ha textilitzat. Avui per avui, nudistes i tèxtils, hi convivim en harmonia i el bany em senta d’allò més bé.

Però la triatló té tres proves i, com deia, el descens des de Gràcia només ha estat l’aperitiu ciclístic del ziga-zaga pels passejos de les platges més urbanes. Aquí, el carril bici, ara apareix, ara desapareix, … La gentada t’obliga a fer una cursa d’obstacles que, a voltes, m’encanta i d’altres, tant sols m’agrada.

Pedalant, pedalant, deixo enrere l’Hospital del Mar, hi deixo la Rambla del Poblenou, hi deixo el Besòs i, també, la tèrmica i el pantalà.

A Badalona, a les envistes del turó de Montgat, demano clemència. Els genolls em fan nyigui-nyogui i la cuixa s’ha convertit en un fustot. Compassiva i enamorada, la mestra ciclista, demana dues coca-coles prop del mar, i ens asseiem a la sorra d’una platja propera. Em fa ràbia!

Em fa ràbia no poder arribar al turó que es veu tan a prop, però les ones de la mar fan fugir les cabòries, els genolls demanen guerra i les fustes tornen a ser de carn i os.

Poc a poc, i sense presses, deixem les platges i prenem les carreteres. Ho fem per arribar a les portes del Fòrum i fer una paradinya per estirar les cames i… auvingavaDiagonalamunt!

L’arribada a la plaça de la Vila, em deixa extenuat. Les cames ja no em fan figa. No me’n fan, perquè me les he deixat pel camí. Cansat, però feliç, deixo que la son em venci entre els braços de la meua professora de ciclisme.

Tot acaronant-me dolçament, el somni que em ve m’ensenya a mi, damunt d’una bicicleta, hi arribant a Premià de Mar. I és que, com deia el poeta, “tot està per fer i tot és possible”.

Arribo a casa i caic al llit. Esgotat deixo de sentir com es belluga i em fa el sopar. Si estigués sencer, em sabria greu no donar-li un cop de mà, però l’esgotament guanya la batalla, i caic en un son perillós en aquestes hores de vesprada.

Em desperta l’oloreta del lluç, les patates i la ceba. Amorosa s’acosta al llit i, el dolç gust dels seus llavis es barreja amb l’aroma dels aliments que prendrem.

Asseguts a taula, ens deixem portar pel Sabor de Gràcia, versionant cançons tradicionals. Acarats i amb la llum baixa, ens seduïm amb l’ambient i, quan sortim de casa, descobrim que la coca és a la nevera i el cava, també.

A la plaça de la Vila, la quitxalla xala amb petards i bengales, mentre els pares rememoren aquells temps reculats. Aquells temps on, també a plaça, llençaven els seus petards.

A la plaça del Sol, les terrasses són plenes i no tiren ni un petard.

I la de la Revolució fent honor al seu nom, és la plaça on més petant els engendres infernals.

A la Virreina també en llencen, però potser no són tant grans. I trobem a faltar les fogueres, les fogueres de Sant Joan.

Seguint la volta per Gràcia, a la Rovira arribem. Els pirates de la plaça, hi han muntat una festa, una festa de Sant Joan. Els nens tiren petards, alguna font i molts coets, mentre els pares se’ls miren i nosaltres ens espantem.

A quarts de dotze , en Carajillosurt a escena. Canta, balla i posa ritme a la nit de Sant Joan. El swing de la seva trepa, et transporta a temps d’abans. I, en Carajillo, demostra que, per ell, no passen els anys.

Entre cervesa i cervesa, ens posem a ballar. I, en acabar la primera de les parts de l’espectacle. Deixem el vell pirata, per qui no passen els anys i anem a la Plaça del Nord on Sant Lluís estan celebrant.

Los Amantes de Amparo són un grup espectacular. Versionen temes i temes, i a la gent fan ballar. A la barra hi ha diables. I és que la cosa la munta la Vella i a tots fan ballar.

La nit s’allarga i s’allarga entre jovent infernal. Quins millors companys de viatge per la nit de Sant Joan?

De cop, el món s’atura i els tabalers comencen a repicar. El bon ofici fa dançar als diables i al jovent congregat a plaça, també.

Quan acaben les danses, les danses infernals, del terrat dels Lluïsos surten guspires brutals. Aquesta si que és una vera festa, una festa com les d’abans. La festa de Sant Lluís, el solstici de veritat! I és que, els Lluïsos de Gràcia, si que ho saben celebrar.

Només falta la foguera, però la flama ben ardent, recorre tota la plaça dins dels cossos dels presents.

No sé quines hores eren, quan a casa, vam arribar. El que si que em fa gràcia, és que un vespre tan cansat, acabi entre diables i un grup que convida a ballar.

Després vindrà la foguera, que a la Virreina han muntat, i l’escena de la parella que, cap al Marroc, se’n van. Des d’una finestra propera, ells ens cridaran, mentre volem cap a casa i Morfeu ens acull fins l’endemà.

>> Versión en español, un poquillo más abajo <<

Avui, i fins el 26 de maig, podeu votar algun dels spots del concurs “Donem la cara per la sida”. Sens dubte, el millor spot és el que compta amb el granet de sorra de l’autor d’aquest bloc i d’un bon grapat d’amics, coneguts i saludats del barri del Poblenou.

Si no t’importa obrir portes, mira’m bé i, no ho dubtis, Vota’m!

http://www.donemlacara.org/concurs/veureVideo/video_id/DQpCWQ6Ce1g

Encara que només sigui per a ser-me fidel (o ocasional) lector, amic, conegut, saludat o, fins i tot, desconegut.

M’obres la porta i dones la cara per la sida?

Pots votar-me cada dia!!!!
T’ho poses de pàgina d’inici o als favorits del navegador???
>> PASSA-HO <<

Hoy, y hasta el 26 de mayo, podéis votar alguno de los spots del concurso “Demos la cara por el sida”. Sin lugar a dudas, el mejor spot es el que cuenta con la participación del autor de este bloc y de un puñao de buena gente del barcelonés barrio del Poblenou.

Si no te importa abrir puertas, mírame bién y, no lo dudes, ¡Vótame!

http://www.donemlacara.org/concurs/veureVideo/video_id/DQpCWQ6Ce1g

Anuqe sólo sea por serme fiel (o ocasional) lector, amigo, pariente, conocido, saludado o, incluso, un desconocido.

¿Me abres la puerta y das la cara por el sida conmigo?

Puedes votarme cada dia!!!!
Te lo pones de página de inici o en favoritos del navegador, po’favó???
>> PÁSALO <<

Dissabte al vespre, en Ramon se’n va endur una gran sorpresa.
Sempre és sorprenent, trobar-te el teu món resumit en un sol lloc.
Però quan s’entra en quarantena, val la pena, fer-la grossa i rodejar-te de tots els teus en un instant.

Però aquest apunt no va de dissabte. I és que, després de viure el món d’en Parera, vam viure un diumenge força atlètic i esportiu.

A quarts de nou sona el despertador, però no ens llevem encara. Els llençols són agradables i les nou ens agafen encara entre el son i la vigília. Esmorzem d’una esgarrapada i ens calcem malles i samarra tècnica, brillant, oficial. Busquem els imperdibles i hi estem encara una estona, abans de sortir de casa amb pas lleuger i ganes de córrer.

A la plaça del llapis, les portes inflables i una veu en off que va llençant consignes, ens anuncien la presència dels companys de cursa. Avui és diumenge 9 de maig i la Diagonal, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris, és farcideta d’atletes de curta distància.

Comença el compte enrere i surten els primers. Nosaltres, dels últims de la fila, anem fent a pas lleuger i anem augmentant la marxa fins passar per sobre els taulons que piten. Ja som en dança. Passa llarga i endavant, anem avançant corredors i, en la siga-saga de la sortida, la perdo de vista i decideixo anar fent i buscar-la a les corbes. No cal dir que, entre l’esforç i les ulleres suades, no la veure fins acabar, tot i que no hi deixo de pensar en tota l’estona.

Pensava que aniria més cansadot, fa massa dies que no faig esport, però en arribar a les envistes del monument a Mossèn Cinto, encara em sento fort. I la fortalesa em porta el record del Costabona.

Mitja volta i mirada a l’altra costat. Com és d’esperar no la veig. Sense baixar el ritme, passo per la plaça del llapís i encaro el tram fins al passeig de Sant Joan. Creia que aquí giraríem, però encara seguim un xic. És a Sicília on toca donar la volta i, au!, directe i ben recte fins a la meta. Encara tinc forces per fer una darrera esprintada i arribar un segon després dels 27 minuts de marxa.

Tot xino-xano, vaig a buscar l’aigüeta de final de cursa i espero la Susana que no triga a arribar. Segons de descans i recuperació i pas curt fins la dutxa.

Nets, polits i més recuperats, baixem de nou al carrer i m’estreno com a ciclista urbà. De Gràcia a Sants. Avui els verds actuen a la Benet i Moixí i, amb el record dels vermells que són a Lleida, em miro els castells que s’hi fan. Una diada neta i digna, una jornada sense caigudes ni terrabastalls, una actuació amb castells de nivell notable, oi més, a l’alçada de temporada on som. I la Susana que s’estrena com a fotògrafa castellera. Quan la veurem exercint ofici amb els vermells?

Acabada l’actuació, les xerrades i les coneixences, tornem a prendre la bici i, de retorn cap al dinar.

Si el bon temps acompanya, començarem a jugar, a jugar a ser herois de l’esport quotidià.

És dilluns i Taradell es desperta ben blanc. Mig adormit, surto del llit i em desvetlla un paisatge que m’atrau: Volves de neu cauen amb força en un terra que, a les set del matí, ja té fesomia nòrdica. Aquella fesomia que allunya el poble del cau i malda per retenir-te dins la llar i no sortir-ne gaire.

Una nevada és silenci i repòs, però, el sentit de la responsabilitat, ens fa sortir del cau i emprendre el camí de la capital.

Baixant a ciutat em ve al cap aquella dita del “març marçot…” i és que sembla increïble que, fa tot just un parell de dies,  fóssim al carrer fent calçotada sota un sol de justícia. Però el març ja ho té això. És el mes del sol i glaç, el glaç i la calor, la calor i el fred. És el mes en que l’hivern s’enrosca com el malvat d’una pel·lícula de terror al final que, guió tradicional en mà, ja se li apropa.

Segur que, després de la nevada, farà uns dies de fred, de fred i de sol, de sol que fondrà la neu amb la que, ara podem jugar, podem jugar a Taradell i a Barcelona. Dos indrets meravellosos que comencen el març, units per una mateixa nevada.

De Barcelona estant, visc les dues nevades. La que es menja les platges a cop d’onada i neu; la que es menja els camps a cops de neu i glaç. La que talla la Diagonal i col·lapsa el cap i casal; la que deixa els taradallencs a casa i fent servir la pala per obrir-se pas.

Dues nevades que són una, com les vides mutables dels que som adaptables a les realitats que ens meravellen, com la d’aquesta nevada que em torna el reietó a casa, cercant el resguard que les darreres fuetades de l’hivern deixen a les muntanyes.

Quatre molles de pa i ens hi arriba fins i tot un pinsà. Un pinsà sorprès, com els cirerers, per la nevada. Tot m’ho expliquen per telèfon, mentre em meravella la neu que cau pels carrers de Gràcia. De Gràcia i Taradell, dues vil·les que, a més de dues ànimes, són unides per la neu, per la neu del primer dia d’aquesta setmana. Per la neu d’aquest març que, més enllà dels crits al cel dels conills de l’Alicia, ens deixa, als llunàtics empedreïts, badocant des de les finestres de les cases o dels cotxes o jugant a llançar-nos boles de neu i rialles, o fent ninots de neu, ninots diàfans com aquesta nevada, aquesta nevada de final d’hivern, aquesta nevada breu i, si se’m permet, agradable.

Arribem poc després de les vuit a les portes del temple. Ja hi ha una mica de cua i la nit, com si el trobes a faltar, es tenyeix d’un fred polar per ser a la ciutat on som. La gent s’amaga entre les robes. Una salta i l’altre mou les cames com si estigués escalfant per entrar al terreny de joc d’un partit de futbol.

Poc més d’una hora després s’obren les portes i els glaçons de la cua poden recuperar la fesomia humana amb la calefacció dels túnels d’accés a la històrica sala barcelonina. A baix, una pantalla i un projecte va passant imatges d’en Marc Grau fent de les seves. Per alguns, són llàgrimes als ulls. Per d’altres, visions d’un espectre recuperat per tornar-nos a tocar la guitarra.

En Santi, amb ulls de son, salta a l’escenari per a fer d’oficiant de la missa cantada a llaor de Sant Marc, el de la guitarra.

De sortida, una sorpresa: L’esperit d’en Marc en el cos d’un altre Marc
i un grup que, salvant els temps i les distàncies, recorda un xic a Los
Burros, però amb un so més actual.

Los Rotos sembla una banda amb
recorregut i en Marc Grau un privilegiat hereu de les mans de son pare: 

En Quimi, amb la seva proposta de cantactor intel·lectual, segueix als trencats, amb el seu tó habitual:

Un intimista Gerard Quintana fa memòria acústica d’un Camins que aixequen alguns punys banyuts d’entre el públic:

El segueix un Batiste, sense Ia, i un xic més roquer del que ens tenia acostumats:

I apareix un espectacular cos d’acolorida dança amb música d’en Marc de to tant flamenc com actual:

El virtuosisme d’uns dits ràpids van deixar glaçat un públic que, si més no a mi, em va fer enyorar Camaron:

Abans d’anar a la sensual dança d’una composició ben ballada per una dona que apareix com un lleuger vel volant pels aires del cel.

El retorn a l’aroma dels Último arriba de la mà d’un potent Garcia del Poblenou:

I el somriure clar de les acústiques d’en Joan sense whiskin’s, però amb collons, enamora a les mossetes:

Arriba la recta final. I ho fa amb les sempre agraïdes classes de directe dels dos grans dinosaures vius d’allò que, fa anys, en dèiem rock català:

Tot recuperant l’esperit Marc Grau per tancar el concert amb tot un himne de guitarra especial:

Escalfats, doncs, amb l’espectacle, els Orfes de Marc que ens vam
congregar al Temple musiquero de Les Corts vam emprendre la sortida.

Massa fred per caminar. Taxi i cap a casa. Cap a casa per somiar que, amb el record guardat al cor, tot està per fer i tot és
possible.

Per coses d’aquelles que passen a la vida, un servidor, de tant en tant, fa endreça dels seus escrits. Avui n’he trobat un datat l’any 1992 i m’ha fet gràcia, recuperar-lo per desar-lo en aquest bocinet de Cau.

Les últimes voluntats d’un bon jan

La porta s’obra i una ombra amb texans i bambes s’escola dins del
local. Jo, de la barra estant, m’ho miro tot amb un xic de por. I és que
arriba la nit i sóc tant fràgil.

 
El primer que m’ha sucat de
saliva ha estat aquell paio vestit amb trajo blau marí, cabell curt,
corbata estreta i maletí. Ha buidat un suc de tomàquet ben servit per
la Merxe. No ho sé, però el manso, se m’ha presentat com algun
d’aquests executius nord-americans en viatge de negocis. I és que, amb
tot això de Diagonal Mar, el Fòrum, el 22@ i tota la pesca, ja se sap.

L’americà
ha vingut cap a les deu del matí. Tenia pressa, força pressa i jo
també, què carai! Que després d’una consumició sempre ve la dutxa i el
fregar suau i dolç de la Merxe que, de mica en mica, es va espessint i
es torna més pesat.

Després, cap a les onze, n’ha arribat un amb
cara de fàstic. Ha deixat sobre el taulell un sobre amb segell oficial.
Ha demanat una cervesa, m’ha agafat i hem anat a seure al costat dels
finestrals que donen a l’avinguda. Quins ulls més tristos! He mirat
d’abocar-li un xic de cervesa damunt la taula per a fer-lo riure, però
no hi ha hagut manera.

Més tard, ha arribat aquell xaval amb un
llibre administrativament imprès sobre els drets i deures del
ciutadans. Deu haver fet 18 anys i li han regalat perquè sigui un bon
ciutadà.

La sirena d’una fàbrica propera ha anunciat l’arribada
d’una munió de treballadors. Venen a dinar. I, per a mi, aquest és el
millor moment del dia, car és el més animat.

En Paco ha vingut
per ajudar la Merxe amb el tràfec dels pencaires. Avui, m’ha tocat
aquell homenot de barba i bigoti que sempre menja un plat de seques amb
botifarra. M’agrada. Pel que he pogut sentir, l’home és un olotí vingut
a Barcelona als anys 60 i que va trampejant com pot amb la il·lusió de
dona i quitxalla.

Tothom garla i fa gatzara. És clar, a la
fàbrica no tenen pas temps de fer-la, els fan pencar com ases, els fan
bellugar més que un got de cervesa en una Festa Major. Torna a sonar la
sirena.

El senyor d’Olot escura el poc vi negre que resta dins
meu i s’aixeca. El bar es buida, la fàbrica s’omple. Quan acabin de
treballar marxaran cap a casa i veuran per televisió com un senyoret
rodanxó i un altre d’esfilagarsat inauguren una carretera que no han
construït.

A la tarda, tot ha estat diferent. Primer, ha vingut
aquella mossa de divuit anys, provocativa i ingènua, que ha deixat
marcat al meu cos amb el seu pintallavis d’un roig encés. En acabar, ha
pagat amb un bitllet tret de la seva pitrera. Quan en Paco ha anat a
recollir el bitllet, la xicota li ha fet un somrís amable tot abrandant
les seves raons damunt la barra. He vist la Merxe mossegant-se els
llavis per no fotre-li una ventallada.

Més tard, cap a les sis,
han entrat aquella canallada de setze anys rient i tustant-se, demanat
cerveses, martinis, llimonades, taronjades, alguna cola i, fins i tot,
un tanto de rom a pal sec. Sempre hi ha el que es vol fer l’home, oi?

Vuit parells de llavis, vuit dutxes, vuit fregades de la Merxe.

Però
ara és de nit i tinc por. Ahir van morir tres companys en acte de
servei. És la guerra! El bar s’omple de jovent, la música s’alça, algú
demana un vodka amb llimona, les mans d’un manso grapegen impunement el
cul de la Merxe. En Paco es mossega els llavis, mentre jo sento els
cops secs del gel dins del meu casc. El suau lliscar de la llimona, el
temptador pessigolleig del vodka i l’espurnejant caiguda de la
llimonada sempre m’han agradat, però em posen els nervis de punta.

En
Paco m’ha portat al nou amo. És allà, al fons del bar. Ara sóc la
trista joguina en mans d’aquest bevedor nocturn, d’aquest mussol
bohemi, d’aquest fill de Bacus que observo de gairell. Oh! Déu! No pot
ser! És aquell manso ros amb el cabell curt i engominat! Porta el
refotut jersei de marca, els pantalons de pinces i les sabatilles
ianquis! És l’assassí! Per Déu, ajudeu-me, que sóc difunt!

Intento
fugir, però no tinc peus. No vull morir! Intento esquitxar-lo, però no
puc. Aterrit, no tinc forces. Sobre la taula gargotejo aquest comiat,
potser un pèl llarg –si, ja ho sé, però sóc un got i no entenc
d’hores-. Veig que s’acosta l’impúdic colze de l’assassí i…

M’han deixat sol. Criden i riuen i fan xerinola. És de nit a la vella plaça de la vila. Jo, des del lloc on m’han emplaçat, em miro l’entorn amb una certa basarda. Massa fosc, massa gent, massa… Tinc por que no em facin res.

La nit avança, però. En passa un fent tentines. Sembla un equilibrista, caient d ela corda fluixa o un vaixell de màstil partit, navegant per una mar embravida. N’hi ha un que, gat perdut, s’ha ajaçat en un banc i ronca. El cel comença a vestir-se d’un to menys fosc. Avui sembla que farà bonança.

Una iaia porta el pa sota el braç. ¡Mira que n’arriben a ser de matineres aquestes dones! Allà, el del bar d’esmorzars, obra les portes amb cara de son, i davant l’Ajuntament, dos urbans s’ho miren tot amb ulls de qui ha de passar les hores per a fer quatre duros, però sense escarrassar-s’hi gaire.

La vida torna a prendre la plaça. El pitof encara dorm i la quitxalla, que ja hi juga, s’apropen al banc i se’n riuen i el desperten i fan magarrufes. I ell els vol fer fora, però no pot ni sap com fer-ho. Car cau de nou al banc, cada cop que intenta moure’s. Una parella fotografia l’esvelt campanar. Avui és dissabte i no acabo de tenir clar si és festiu o no. Alguna botiga és tancada, però els bars i terrasses de plaça, s’omplen de gent que hi fa l’aperitiu.

És un raconet força curiós aquest. Hi ha gent de totes les formes imaginables. Hi ha un munt de bicicletes, algunes de ben atrotinades; i, de cotxes, en passen ben pocs.

S’apropa la tarda i els núvols prenen el cel. Plou. Plou poc, però plou amb constància i la plaça, ja buida, es observada per una munió d’ulls que es tanquen darrere els vidres dels bars del lloc.

A la nit, malgrat la pluja, els carrers són, de nou, per la gent. Justament ara, una munió es va aplegant a plaça i passa de llarg. Sembla, tot i que jo no els segueixi, que van al Casal aquell que hi ha al carrer d’en Rubianes. Bé, no es diu així, però n’hi ha que batallen perquè se’n digui i, a mi, la cosa no em desagrada pas. Què us haig de dir?

Silenci. Passada la gent, hi ha silenci. Un silenci que trenca el parrupeig d’una parella de coloms i les passes d’algú que s’apropa. Si, tu, tot i l’hora que és, s’apropa algú més i…

Uff! M’havia ben adormit. M’ha despertat una detonació molt forta i em trobo que, aquí al costat, hi ha bastoners i diables. Què celebren? Me’ls quedo mirant, tot i que la gent em tapa força la visió. Hi ha gent a plaça i, jo, des del meu lloc me’ls miro i no acabo d’entendre-hi res. Sempre passo desapercebut i els miro i gaudeixo de l’espectacle matiner que fan en aquest indret tant curiós i viu.

Un nou migdia. Aquest és de diumenge i tot sembla més calmat que al matí. A la tarda, amb la nova pluja que ha anat caient durant el dia, els bars es tornen a omplir i la plaça és només pels que corren i van enlloc.

Enyoro un xic els amos. Esperava que em vindrien a buscar durant aquest cap de setmana, però es veu que no han necessitat dels meus serveis i m’han deixat ben aturat en aquest lloc. No ho he passat pas malament, però quan, al vespre, m’han vingut a veure, m’he fet l’ofès.

Ells no ho saben, però jo ja espero la propera vegada que em tornin a deixar en un lloc tant animat com aquest. 

La Marieta batalla. Són les set del matí.
Admirant ton bell rostre, et deixo dormir.

Dorm, suau nineta, dorm,
no et llevis tant de matí,
car les sirenes boniques,
no tenen pas de patir.

La Marieta batalla. Són les set del matí.
Admirant ton bell rostre, qu’el cor fa estremir.

Dorm, dolça nina, descansa,
no et vull pas fer partir,
car els pastors de muntanya,
ens llevem ben dematí.

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugui volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixo de ballar.

Dolça mescla de tonades
s’agombola en el meu cap,
una tarda de tardor,
tot anant cap a Mercat.

Gràcia, al vespre, és un calidoscopi de fesomies, un torrent d’ulls
alegres i preocupats, de mirades tristes i rostres ocupats. Al carrer
Gran, tot són cotxes i llums brillants. Llums que espurnegen i cotxes
que corren i juguen a encalçar-se i avançar-se i… A Travessera, les
motos juguen a nyaus i els vianants salten de la vorera a la calçada i
de la calçada a la vorera com un Gene Kelly qualsevol.

Com més va més, els vianants creixen i els cotxes se’n van. Bars plens,
botigues buides, caixers tancats. La tafanera formiga avança i s’atura.
S’atura i s’ho mira tot amb ulls desperts i vitals. Llavors, arrufa les
celles quan veu rostres tristos i amargats, i somriu amb bonhomia quan
se’ls troba jolius i esperançats. Un aparador. La formiga es perd entre
els títols dels llibres d’una llibreria de vell que li crida l’atenció.

Amb el cor tendre del nen que juga, la formiga fulleja esgrogueïdes
pàgines tocades per mil-i-una mans, llegides per una munió d’ulls,
enteses per moltes i més ànimes. I és en Gaeli d’en Calders qui li
fa l’ullet i l’atrau amb força. Corprès pel mestre de la percepció del
món, li costa Déu i ajuda no endur-se’l per poc preu. De fet, ja el té
per casa, però hi ha lletres que t’acaben seduint tant que te les
compraries en totes les versions hagudes i per haver. Quina ironia més
fina!

La formiga aconsegueix desenganxar-se de la seductora prosa del mestre
barceloní i segueix el seu camí. La biblioteca, un xic enllà, li
xiuxiueja a cau d’orella com les sirenes dins del mar. La formiga,
extasiada, es deixa estimar, car com plançó que nia en el ventre d’una
mare, se sent  dins una biblioteca, quan el carrer li fa mal.

Ja és amb els peus a la porta, quan el full que porta a la butxaca li
cau al terra i, en collir-lo, li mostra la prosa utilitària que l’ha
fet sortir del niu per aventurar-se a anar a comprar.

Àrea de Guissona. Llum clar, imatge de netedat. La gent va per feina i
no s’atura a pensar. La formiga, amollada en la racionalitat, es fa
també l’entesa i pren carxofes, llet i formatge amb l’eficiència d’un
comprador avesat.

El Mercat de l’Abeceria és un d’aquells mercats que encara serva
l’encant dels mercats antics i d’abans. Espera, doncs, la reforma que
algun dia rebrà, la mateixa que omple de llums i colors els mercats de
la ciutat.

D’entrada, li sedueixen totes les parades. I és que el mercat és tant
humà! El grupet de verdulers que amb el client la fan petar, el tall
sec del peixater fent rodanxes d’algun barb, l’olor de la carn fresca
que hi ha un xic enllà, … Quatre llibres d’antic i multilingües,
l’atenció li fan desviar. Carai amb la literatura que no li deixen
comprar! Se’n desenganxa amb molt d’esforç i, perduda com està, se’n va
a la parada de verdures on la nota l’ha manat.

Vespre de vila urbana,
vespre de ciutat gran,
anant a fer la compra,
navego entre gegants.

Els déus del trànsit m’han estat favorables, i mitja hora abans del previst sóc aturat en un carreró de Gràcia, a l’aguait de l’esdevenir.

Els carrers, en aquestes matineres hores, són a mig guarnir. Els llums, que tot just ara s’apaguen, mariden amb les primeres llums d’un dia fresc de tardor. Les parets van dibuixant els seus colors. Els coloms parrupegen als balcons i es llencen en terra per picotejar alguna engruna caiguda de l’entrepà d’un afamat nen.

Un atleta corre amb calça curta. La gent, però, més abrigada, circula cap a la feina amb pas ferm i decidit. Una noia en bicicleta. La brigada de neteja, escombra en mà i amb l’elèctric ben a prop, feinegen i posen l’escenari a punt per començar l’obra diària. Ben bé sembla que Gràcia, a aquestes hores, viu entre bastidors. Fins i tot, si un hi posa l’ànima, és capaç de detectar els nervis d’una nova estrena, l’estrena d’un nou dia, d’un nou vodevil gegant. Soroll de talons.

Picant el terra, una dona d’arrodonides formes i pas ferm, avança vers ponent. Algun cotxe. Una persiana que s’alça i un bon dia entre veïns coneguts.

Els coloms dansen pel terra amb el seu coll fent l’egipci i puntejant una dansa senyorial. Dins les cases, les mosses boniques, s’estiren llagoteres i fan el ronso dins del llit. En passa un d’encorbatat i fesomia de saber quin paper juga al món. Un altre s’agafa de la mà a una xicota que mana un carro de la compra. Van a mercat. Pel carrer de baix un xiquet amb cascos a les orelles, escolta una simfonia que li dèu agradar. Es mira les coses amb ulls de dubte, però cara de felicitat. Ding-dong, ding-dong, ding-dong.

La Marieta toca els tres quarts amb la cadència constant de la seva atàvica i melodiosa parla.

La vida dóna moltes voltes i, quant hom se n’adona, ja és volant per la Gràcia més dolça, camí d’un concert de bon jazz.

La història, però, no comença a Gràcia, comença al Facebook. ÉS en aquest espai binari i digital on recupero el contacte amb en Xavi Maureta, un d’aquells gegants inquiets que ha fet de la música passió i ofici i ens en dóna tot el seu benefici. I és que, tant aviat com el retrobo, li cedeixo el mestratge sobre la  pàgina que vaig crear per poder portar el mestre a la butxaca i mostrar-ne la meva pública admiració.

La conversa virtual va prenent forma i s’acava quan m’anuncia que aquesta nit es dóna un xic a l’Heliogàbal de la vila de la plaça del Rellotge.

La sensual nit gracienca comença, però, amb els Manel a l’orella. Els dolços Manel i la tendra salabror de la mar salada tot just retrobada a flor de pell.
Segueix amb la vitalitat del Mercat de Gràcia i les seves parades i paradetes, es belluga amb les notes del Dixie de carrer i s’endinsa, amb l’espurneig de la graella, en un món més càlid i proper. Ho fa, però, per fugir, tot seguit, cap, ara si, l’Heliogàbal, local menut i acollidor, d’escenari petit i pròxim que et fa sentir una part més de les càlides notes del jazz de qualitat que es fa a casa nostra.

L’Heliogàbal és un d’aquells espais que, entre copes, fan cultura i ajuden a cauteritzar velles ferides. De sobte, un canvi a l’escenari i les notes d’una guitarra em recorden en Fornells i en Ferroni…

Em venen ganes de prendre un bon whisky, però ens decidim per la cervesa. Una cervesa puntejada pels dits àgils de l’anfitrió: l’Andreu Zaragoza.

No coneixia, l’Andreu i em sap greu. Massa temps despenjat dels clubs de jazz m’han allunyat de les bones fornades parides per la tradició jazzística del país. Avui m’he retrobat i m’ha sorprès. M’ha sorprès gratament la sonoritat que treu de la seva guitarra elèctrica. Una guitarra que fa l’amor dolçament amb l’envolvent bateria d’en Xavii els contundents puntejos del contrabaix d’en Rai.

Ai! Quants records! Quants records d’un temps que havia passat i que recupero amb la suavitat ambiental d’una sessió del bo i el millor del jazz. Una sessió amb la millor de les companyies possibles.

De la sessió, em quedo amb la pega-dolça d’en Jobim cantat pel Xavi. I m’acarono brutalment amb la versió del gran Charlie Parker, l’ocellet que sobrevola encara els cels de Barcelona per llençar polsims de creativitat al jazz d’arreu del món. Unes notes que cauteritzen velles ferides amb una Barcelona mundial que m’atrapa de bell nou: