El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els déus del trànsit m’han estat favorables, i mitja hora abans del previst sóc aturat en un carreró de Gràcia, a l’aguait de l’esdevenir.

Els carrers, en aquestes matineres hores, són a mig guarnir. Els llums, que tot just ara s’apaguen, mariden amb les primeres llums d’un dia fresc de tardor. Les parets van dibuixant els seus colors. Els coloms parrupegen als balcons i es llencen en terra per picotejar alguna engruna caiguda de l’entrepà d’un afamat nen.

Un atleta corre amb calça curta. La gent, però, més abrigada, circula cap a la feina amb pas ferm i decidit. Una noia en bicicleta. La brigada de neteja, escombra en mà i amb l’elèctric ben a prop, feinegen i posen l’escenari a punt per començar l’obra diària. Ben bé sembla que Gràcia, a aquestes hores, viu entre bastidors. Fins i tot, si un hi posa l’ànima, és capaç de detectar els nervis d’una nova estrena, l’estrena d’un nou dia, d’un nou vodevil gegant. Soroll de talons.

Picant el terra, una dona d’arrodonides formes i pas ferm, avança vers ponent. Algun cotxe. Una persiana que s’alça i un bon dia entre veïns coneguts.

Els coloms dansen pel terra amb el seu coll fent l’egipci i puntejant una dansa senyorial. Dins les cases, les mosses boniques, s’estiren llagoteres i fan el ronso dins del llit. En passa un d’encorbatat i fesomia de saber quin paper juga al món. Un altre s’agafa de la mà a una xicota que mana un carro de la compra. Van a mercat. Pel carrer de baix un xiquet amb cascos a les orelles, escolta una simfonia que li dèu agradar. Es mira les coses amb ulls de dubte, però cara de felicitat. Ding-dong, ding-dong, ding-dong.

La Marieta toca els tres quarts amb la cadència constant de la seva atàvica i melodiosa parla.