El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La Marieta batalla. Són les set del matí.
Admirant ton bell rostre, et deixo dormir.

Dorm, suau nineta, dorm,
no et llevis tant de matí,
car les sirenes boniques,
no tenen pas de patir.

La Marieta batalla. Són les set del matí.
Admirant ton bell rostre, qu’el cor fa estremir.

Dorm, dolça nina, descansa,
no et vull pas fer partir,
car els pastors de muntanya,
ens llevem ben dematí.

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugui volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixo de ballar.

Dolça mescla de tonades
s’agombola en el meu cap,
una tarda de tardor,
tot anant cap a Mercat.

Gràcia, al vespre, és un calidoscopi de fesomies, un torrent d’ulls
alegres i preocupats, de mirades tristes i rostres ocupats. Al carrer
Gran, tot són cotxes i llums brillants. Llums que espurnegen i cotxes
que corren i juguen a encalçar-se i avançar-se i… A Travessera, les
motos juguen a nyaus i els vianants salten de la vorera a la calçada i
de la calçada a la vorera com un Gene Kelly qualsevol.

Com més va més, els vianants creixen i els cotxes se’n van. Bars plens,
botigues buides, caixers tancats. La tafanera formiga avança i s’atura.
S’atura i s’ho mira tot amb ulls desperts i vitals. Llavors, arrufa les
celles quan veu rostres tristos i amargats, i somriu amb bonhomia quan
se’ls troba jolius i esperançats. Un aparador. La formiga es perd entre
els títols dels llibres d’una llibreria de vell que li crida l’atenció.

Amb el cor tendre del nen que juga, la formiga fulleja esgrogueïdes
pàgines tocades per mil-i-una mans, llegides per una munió d’ulls,
enteses per moltes i més ànimes. I és en Gaeli d’en Calders qui li
fa l’ullet i l’atrau amb força. Corprès pel mestre de la percepció del
món, li costa Déu i ajuda no endur-se’l per poc preu. De fet, ja el té
per casa, però hi ha lletres que t’acaben seduint tant que te les
compraries en totes les versions hagudes i per haver. Quina ironia més
fina!

La formiga aconsegueix desenganxar-se de la seductora prosa del mestre
barceloní i segueix el seu camí. La biblioteca, un xic enllà, li
xiuxiueja a cau d’orella com les sirenes dins del mar. La formiga,
extasiada, es deixa estimar, car com plançó que nia en el ventre d’una
mare, se sent  dins una biblioteca, quan el carrer li fa mal.

Ja és amb els peus a la porta, quan el full que porta a la butxaca li
cau al terra i, en collir-lo, li mostra la prosa utilitària que l’ha
fet sortir del niu per aventurar-se a anar a comprar.

Àrea de Guissona. Llum clar, imatge de netedat. La gent va per feina i
no s’atura a pensar. La formiga, amollada en la racionalitat, es fa
també l’entesa i pren carxofes, llet i formatge amb l’eficiència d’un
comprador avesat.

El Mercat de l’Abeceria és un d’aquells mercats que encara serva
l’encant dels mercats antics i d’abans. Espera, doncs, la reforma que
algun dia rebrà, la mateixa que omple de llums i colors els mercats de
la ciutat.

D’entrada, li sedueixen totes les parades. I és que el mercat és tant
humà! El grupet de verdulers que amb el client la fan petar, el tall
sec del peixater fent rodanxes d’algun barb, l’olor de la carn fresca
que hi ha un xic enllà, … Quatre llibres d’antic i multilingües,
l’atenció li fan desviar. Carai amb la literatura que no li deixen
comprar! Se’n desenganxa amb molt d’esforç i, perduda com està, se’n va
a la parada de verdures on la nota l’ha manat.

Vespre de vila urbana,
vespre de ciutat gran,
anant a fer la compra,
navego entre gegants.