El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 01b. Gràcia i Poblenou

Visc dins d’una constant revolta

Deixa un comentari
Abans de ser Lesseps
Abans de ser Lesseps, erem camps i pagesos i un Convent que s’ho mirava.

No fa pas gaires dies que, amb la família, vam fer un petit pas en l’espai, però un gran pas en el temps. Si més no, vist des de la dimensió més humana de les coses.

I és que, sense canviar de plaça, hem passat de la il·lusió pre-republicana a la il·lusionant transició espanyola. D’un edifici neomodernista afrancesat a un buc insígnia, construït tot enderrocant la Història, de les lluites obreres dels anys 70 i força més.

L’edifici de Núñez y Navarro de Lesseps és això, una de les construccions feta amb la sang i la suor d’uns obrers, d’uns manobres, que han passat a la història – la menuda, la de boca tancada, la dels pobres- per llur radicalitat llibertària i rebel dins la vaga de la construcció de 1977, aquella que va clausurar l’època d’esplendor de les revoltes ciutadanes per a canalitzar les demandes obreres a través d’un parell de sindicats que, encara avui, remenen les cireres dels empleats: CC.OO. i UGT.

Però a més, l’edifici, transatlàntic embarrancat davant dels Josepets, és un assassí de les menudes històries humides i sentimentals de la Barcelona en blanc-i-negre, d’aquella Barcelona que navegava cara al sol con la camisa nueva per endinsar-se en les intimitats de la Casita Blanca a la recerca d’escalf.

On avui hi ha porters i veïns, abans hi havia acomodadors i cambrers. I és que, en aquest indret, els barcelonins del Putxet i la Salut, entre més, s’evadien de la realitat davant la pantalla del cinema Roxy o fent el got i un xic de ballaruga. o fins i tot celebrant batejos, noces i aniversaris, entre les taules del Salón Caribe.

I abans? Què hi havia abans en aquest raconet de món tocat per les arts i xopat per les aigües d’una riera vital i joliua que neix al Puig de l’Àliga i s’enfonsa en la blava mar?

Ara, quan baixo les escales del portal de casa o les pujo per sortir al carrer, sento la remor i les rialles d’homes amb barret i dones falsament enjoiades que fan festa per aïllar-se d’una grisor que fuig, la remor de les eines d’en Francisco Lluís arranjant algun dels primers vehicles de Barcelona i, en girar els ulls, no puc més que veure i viure als fantasmes del Roxy que em somriuen.

Visc dins d’una revolta constant, perenne, perpetua i que rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

La dansa de la mudança

Deixa un comentari

24 de maig. 06 am. Vell pis.
Potser els nervis, potser les restes del cansament d’ahir, potser… Porto una horeta despert i no és pas pel neguit o la il·lusió existencial de saber els resultats electorals. No pas. Tot és per aquest rellotge autoimposat que fa que, aquest cap de setmana, tot el nostre món s’hagi capgirat.

Com al gatopardo, canviar-ho tot per no canviar res. O si. Girem la nau del nord a llevant. A partir de dimarts ens llevarem veient com el sol trenca la mar i omple de colors la ciutat de Barcelona.

Trobaré a faltar la muntanya de l’Avi Bubú. La muntanya i el seu seductor joc amb nuvols i boires. Canviar-ho tot per no canviar res. O si.

Podrem assolir el repte de buidar el pis amb la celeritat necessària? Tindrem instal·lador d’Internet al nou habitatge? La #VagaDeLesEscales és la més icònica de les vagues que es fan i es desfan: una multinacional subcontracta empreses per a fer un servei a un preu “competitiu”. Per a complir contracye, aquestes empreses contracten persones a jornades de 10 i 12 hores per 500, 600, 700 euros al mes. Mentres el manobra defalleix, Telefonica (ara, Movistar) engreixa llur compta de resultats. Un èxit per a la macroeconomia, una sagnia per les vides dels tècnics contractats.

Et sona?
T’hi sens identificat?
Jo, que encara no estic precaritzat com ells, els entenc i els recolzo. Ho sento, potser hauria de fer com deia aquell petit gran home que va governar en temps dels meus pares:

haz como yo: no te metas en política

Però no en sé.
No en sé, ni tan sols en Jornada de Reflexió.
No en sé, ni en plena mudança a un nou pis. Un altre: el quart en cinc anys.
No en sé, ni tenin família al meu voltant.
No en sé, ànima rebel, cor de rauxa que, vivint en l’estat del benestar, no s’està de veure la injusticia del precaritzat i la necessitat de recuperar tot aquest talent per a millorar la nostra societat.

I, entre tant, la mudança, volguda, desitjada, il·lusionant, eternament confrontada a la vergonyant eixida d’una família de desnonats.

La caputxeta de Sherwood

Deixa un comentari

Hi havia una vegada una nena molt bonica que vivia a les vores d’un frondós bosc de carrerons i cases que, un bon jan, va batejar amb el vell nom de Sherwood.

La nostra nena bònica tenia una bella obsessió pel conte de la Caputxeta Vermella i el Llop.

I, vet aqui que un dia, els seus pares, coneixedors d’aquesta dèria i informats de la llar provissional que la Caputxeta i el Llop havien ocupat al cor de Sherwood, van decidir de portar-li i alimentar així llur brillant obsessió infantil.

Ho fèren l’endemà de la festa més vermella, aquella on, pels volts dels Jardinets, es repeteix anualment la fatxendosa actuació dels homes del Sheriff de Notincfam que, en llur zel estomacaire, van colpejar fins i tot la pobre Marianna Capgirada, possible futura cap del Castell de Notincfam, si els vots li són favorables. Pobres noïs.

En fi, deixem-nos de romanços medievals i altres floritures paranormals i tornem al fil de la nostra rondalla.

Era un xafogos dissabte a la tarda quan els pares de la nena molt bonica van acompanyar-la a llar provissional de la Caputxeta i el Llop. Una petita saleta que compartien amb l’àvia i un senyor de professió que, per motius de guió, deixarem en l’anonimat.

Asseguts entre canalla diversa, respiren l’aroma especial que desprèn la sala menuda de la Cooperativa de Teixidors de Ma . Un espai que, reconvertit en teatre, malviu al cor del bosc més famós del Comtat de Notincfam.

És allà, en aquell petit cau, on els nostres protagonistes viuen, durant poc menys d’una hora, una moralitzant i ben adaptada versió teatralitzada, diuen els pares, del conte de La Caputxeta Vermella i el Llop.

Una opinió, la dels pares, totalment errònia per a la nena molt bonica, per qui, amb la puresa dels seus 29 mesets a la terra, allò del teatre no tenia ni cap ni peus, ans al contrari, era tan real com el contingut d’aquest escrit.

Allò era, i encara és, la casa on viuen La Caputxeta i el Llop.

O sia que, si els voleu fer una visita:

La Caputxeta Vermella i el Llop
Teatreneu, Gràcia – Sherwood
En cartellera.

Lleugeresa

Deixa un comentari

El trànsit subterrani és escàs avui.

És d’hora i la munió encara es prepara per l’assalt de carrers i transports.

Jo, voluntat de despatxar, ja sóc en dansa. Sóc dolçament en dansa.

Lucky Thompson. Tete Montoliu. L’Aliança del Poblenou.

Un telèfon i auriculars. Aïllament acústic d’un món repetit, de rostres tristos i caps cots. Qui somnia?

Fang pastós d’humanitats mundanes. De casa a la feina. De la feina, a casa. Camino i escric. Escric entre les runes d’un barri vell esmussat per les arroves digitals i l’art del demà.

Una menuda parròquia resisteix l’embat dels temples del 4G. Incoherències d’un modernet perdut en la smartciutat a ritme d’Aquila.

I, qui m’entengui, sia agraït.

Poblenou FM

Deixa un comentari

Arribo un xic abans
i practico esport tradicional.
Rambla amunt, Rambla avall
em sento com un estrany.

On són les meves botigues?
Què se n’ha fet dels meus bars?
Som la nostra infantesa!
El barri en nou s’ha mudat.

Sopant, fem tertulia.
En els adults hi veig infants.
El dispensari és el de sempre.
El bar… una altra novetat.

Fins i tot, a Pallars-Espronceda,
els veïns ja no serveixen.
És d’una empresa, el sagal
que m’ha servit la cervesa!

Tot muda, tot es modernitza.
Fins i tot la festa és moderneta!
Ni paquito, ni sarri-sarri!
El funky no em deixa parlar.

Festa Major, velles cares.
Que’l barri me l’han mudat.

Tot és ahir

Deixa un comentari

Ja fa força dies que el bo d’en Joan Morcillo em va fer llegir el Quatre mil mots que Pere IV va escriure en aquell piset del carrer Sant Sebastià de Taradell, un xic més enllà d’on jo passava les hores amb uns avis que m’estimaven d’allò més.

Dels poemes recollits en aquest bell treball, n’hi ha un que m’ha fet tremolar per dintre en sentir-m’hi com en un mirall d’aquells que no et mostren la còrpora sinó l’ànima. El poema fa així:

Paraula nul·la: l’esdevenidor.
Cada matí retrogradem un pas.
Les banderes indiquen el camí
cap enrera per l’atemptat del vent.

El passat és la terra de cascú,
Àdhuc del vianant explorador
d’un demà que es podreix sobtadament
bon punt s’aboca al finestral del temps.

Res no és nou, res no mor, tot és ahir.

Aquell joiós ahir que és la infantesa perduda, la innocència de les primeres descobertes: els carrers del Sud-oest del Besòs, els edificis del Poblenou, les baumes de Taradell i la llum de Balenyà.

Tot és ahir, res no mor, res no és nou, encara que els il·lusionistes tot creuen haver-ho mudat.

Un llac segur i prop de casa

Deixa un comentari

Vam acabar el mes de juny amb una setmana de Sant Joan a la terra promesa, a la vila d’infantesa, al Taradell estimat.

Dissabte al vespre vam tornar a l’arcana construcció que ofereix privilegiades vistes sobre uns cims que, per urbanitzats, han perdut el reverencial respecte dels diminuts humans.

Per a mi, el Tibidabo és un invent modern, una manera de perdre el respecte al vell Puig de l?Àliga, veritable rei vora mar, preludi del Montseny i de les nevades cúspides del Pirineu alçat.

El Puig de l?Àliga té una cadena de peons que, en forma de turons, l?anuncien. Turons enjardinats per l?esperit noucentista d?una ciutat poruga de la natura que batega sota capes de ciment, maons i urbanitat.

En un d?aquests turons, esventrat per la voràgine urbanística, hom va tenir la bona pensada de cauteritzar la ferida feta amb un Parc de dimensions correctes i gaudir joliu del veïnat barceloní.

El Parc, conegut pel nom de la creueta que encimbella el Turó d?en Falcó – quin nom més bell! Aroma de mas d?un passat perdut que només resta en les ments dels frikis il·lustrats de la ciutat dels prodigis -. Cm deia, el Parc té una joia d?estiu, una joia humida i planet, un llac de poca fondària on petits i grans poden remullar-se ciutat endins amb la calma de qui va a lloure pausadament.

Com deia doncs, vam tornar dissabte al vespre i diumenge, després d?un matí de voltes per la Vila, vam apropar-nos al joiós indret que s?amaga rere el concorregut Turó d?en Móra, aquell que Gaudí va engalanar amb trencadissos i natures de roca.

Allà, vam xalar i gaudir de les aigües netes i polides del llac d’en Chillida. I com reia la baldufona en trobar-se de nou dins l?aigua! I com xalava en la combinació seca i molla d?aquest indret. Ara, al tobogan. Ara a l?aigua. Ara al gronxador. Ara a la gespa.

Indret idíl·lic dins natura urbana. Aprofitament sublim de la queixalada dels urbans!

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 4 de juliol de 2014 per Lluís Mauri Sellés

Avui visito un Museu

Deixa un comentari

Avui que és festiu i tinc un dia de descans, m’apropo a la Plaça del Raspall, obro la tauleta i m’endinso al Museu Virtual del Poble Gitano, un dels veïnats més rics i curiosos de la Vila: els nòmades d’Europa que han arrelat a Catalunya.

La maldició de l’ós

Hi havia, fa molt de temps, en un bosc gran, un campament gitano. Les joves gitanes d’aquest campament de vegades anaven a buscar llenya per al foc als voltants i també a recollir algunes fruites per menjar. Un dia, quan van sortir, van veure com es van moure estranyament les fulles d’un arbust, no gaire lluny del lloc on aixecaven la llenya. Les gitanetes es van espantar, perquè havien vist una cosa semblant a una ombra enorme, i totes van començar a córrer ràpid. Únicament la Lenka es va quedar immòbil un instant i va veure com de darrera de la mala herba i les fulles sortia un ós immens, el mateix que les havia espantat a totes. Les noies, inclosa la Lenka, es van refugiar al campament i li van explicar al cap dels gitanos tot el que havia ocorregut. L’ós no va deixar de perseguir-les i les va seguir també fins allà. Tots es van espantar i van voler fer fora l’ós amb foc, amb brases, però l’ós no se n’anava, no van poder dormir en tota la nit per por. Al matí l’ós ja no hi era i els gitanos van traslladar el campament a un altre lloc. Però sembla ser que l’ós va trobar, no se sap com, les petjades dels gitanos i cada nit anava al seu campament, però no feia mal a ningú.

La vella endevina del campament, va tenir un somni amb l’ós: va somiar que els gitanos havien atrapat l’ós i que el duien d’una ciutat a una altra, d’un poble a un altre i l’exhibien, i els gitanos es treien els barrets i els no-gitanos els tiraven diners. A l’endemà ella va compartir amb tots el seu somni i la mateixa nit l’ós va tornar i un jove solter es va atrevir a posar-li una soga al voltant del coll i després el va lligar a un arbre. Tots els gitanos tan alegres com estaven van començar a cantar i ballar i l’ós també va ballar. Des de llavors els gitanos el duien a pobles i ciutats per mostrar-lo, i es van omplir de diners gràcies al ball de l’ós que els deixava encantats a tots. Únicament la Lenka, que l’alimentava amb les seves pròpies mans, cada cop que l’ós marxava amb els gitanos, es posava trist, sense saber per què.

Una nit uns gitanets jugaven amb brases i una va caure en la pell de l’ós i l’animal va començar a cridar; el pobre ós es queixava, però ningú va poder apagar el foc. Tots es van quedar sorpresos quan se li va caure la pell a l’ós, i d’allà va sortir un jove. Els gitanos es van quedar calladets i llavors el noi-ós va parlar en rromanò i va explicar que quan se’n va anar a la guerra, els enemics el van atrapar i el van entregar com a serf d’un no-gitano que era pastor, i aquest pastor li havia encarregat cuidar les seves ovelles, però un dia li van robar una; i es deia que un ós se l’havia endut. El pastor va maleir el noi i li va dir:

– “Converteix-te en ós!”,

i des de llavors aquest noi vagava pels camins com un ós fins que va trobar els gitanos, la seva gent. El jove i la Lenka es van enamorar, i ell la hi va demanar al pare, qui la va entregar amb gust i de cor, i es van casar. Van començar a cridar el noi “Risha” (l’ós), perquè el nom veritable que tenia no els agradava. El jove Risha sempre es mostrava com era. I si no van morir, fins ara viuen feliços.

Extret de ‘Contes gitanos

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 17 d'abril de 2014 per Lluís Mauri Sellés

Demostracions de força: La #por ha canviat de banda

Deixa un comentari

El passat dimarts al vespre, en vigílies del Dia del Treball, Gràcia va esdevenir territori ocupat. Ocupat pels Dracs, els antidisturbis de la Generalitat que, com si de la Processó dels Armats es tractés, van voltar pels estrets carrers de la Vila, armats fins a les dents i en formació militar.

Desconec el cost de l’operatiu, però n’ensumo el significat i, gràcies a les eines de comunicació digitals, les causes que podien haver motivat aquest excessiu desplegament per una convocatòria que, tot i empaperar Gràcia, va comptar, si haig de fer cas a la documentació consultada, poc més del centenar de persones.

De fet, hi havia dos tipus de cartells en dansa:

1. – Els cartells de la CUP, cridant a manifestar-se contra les Polítiques del Capital i els seus tres fautors principals:

2.- I, uns altres, cridant a manifestar-se en motiu del Dia Internacional del Sabotatge

O amb retòrica combativa:

Que podien ser entesos com un desafiament a l’ordre establert i una crida desesperada a exercir la violència contra el Sistema.

I aquests dos darrers són els que mostren com la por ha canviat de bàndol.

La resposta del Govern, mobilitzant totes les Unitats de la BRIMO, demostra que van fer més cas als cartells anarquistes que no pas als d’un partit amb representació parlamentària.

Suposo que el tancament del Casal de Ros de Olano aquest mes, amb un operatiu que també fou excessiu per la desocupació realitzada, ajudava a incrementar la por i, per tant, a respondre a la força de la paraula escrita amb una demostració d’efectius que, fins i tot, va espantar als veïns de la Vila o, com va passar en algunes places, va aixecar xiulets i crits contra l’ocupació de l’espai públic.

El 30 d’abril, Gràcia va esdevenir el Watertown de Barcelona. Sense cassoles explosives, sense perillosos terroristes ni iots als jardins, però amb el mateix desplegament militar i la mateixa insatisfacció d’un jovent inadaptat a un món que els exclou dia si i dia també en demanar-los una insostenible manera de viure a canvi d’un munt de deures a complir.

La insatisfacció creix, les mobilitzacions no gaire, però hi ha una persistent remor de fons que desencaixa els engranatges d’un sistema on, els detentadors del poder establert, segueixen analitzant amb ulleres clàssiques, mentre la ciutadania va virant lentament, però persistent, vers un nou món en constant creixement: el dels grups d’afinitat, l’ajuda mútua i, per a posar-hi nom integrat, l’emprenedoria social i compromesa.


P.D.1: L’endemà surto a fer la volta amb la menuda i, quina és la meva sorpresa, en veure caixers sabotejats i pintades arreu. Per cert, amb les brigades de neteja de l’Ajuntament fent honor al Dia del Treball. Vaig entendré què feien tants Mossos al barri en veure que les persianes de la seu de CDC no havien estat tan profanades com les d’alguns dels comerços de la Vila.

P.D.2: El desplegament del dia següent per la tarda va ser més propi del segle XIX que no pas del segle XXI. Veïns amb accessos tancats al seu barri, carregues indiscriminades, persecucions de grups dispersos, … Tot això va acabar de certificar ben a les clares que la por ha canviat de bàndol: un Govern valent no tè por de la gent i, per tant, no munta un dispositiu sobredimensionat i més propi de Boston que no pas de Barcelona. Sobretot si l’objectiu, altra vegada, era la protecció, en aquest cas de la Seu Central i embargada, de CDC.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 3 de maig de 2013 per Lluís Mauri Sellés

Regust de Can Ramirez

Deixa un comentari

Si fos un pare com cal, avui l’apunt serien unes ratlles curtes a llaor de l’Eva Mauri Vega, però com el pare perfecte no existeix. Faig la baldufona de banda i em trobo amb els cent grams de llardons comprats per impuls en un dels supermercats on solem anar a comprar.

Fou dissabte i, encara avui, tinc el regust d’aquella excelsa menja al cor. Si, si, del supermercat al cor, passant per la panxa i és que, recuperar-ne el sabor em va migrar mida i edat, va fer ressucitar l’àvia Maria i em va traslladar a aquell colmado del carrer de la Vila del qual mai n’he sabut el nom ni si en tenia, perquè tan bon punt la bona dona m’anunciava que anàvem a Can Ramírez, la boca se’m delia pels seus llardons.

La bona dona, la Senyora Ramírez, me’n donava sempre a tastar i, ja fos per insistència pròpia o aliena, aquella menja acabava al cabàs de l’àvia i jo rebia renyines a totes hores per les expedicions il·licites a la cuina en cerca d’un xic més d’aquella deliciosa muntanyeta.

Dissabte, en prendre’n de nou, després d’anys de morro envasat, em vaig tornar xiquet, xiquet com en Patufet. I, amb el dineró sobre el cap, penso tornar a invertir un parell més d’euros per un aliment que em fa viatjar al passat, tot transcendint la cotilla revellida i carnosa on el temps m’ha enclaustrat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 8 d'abril de 2013 per Lluís Mauri Sellés

Un #ConteAlaVoraDelFoc amb #castanyada #difunts i #tradicions – M?he encastanyat per damunt les meves possibilitats

Deixa un comentari

Com si d’una metàfora del món financer actual es tractés, acabo el dia de Tots Sants com un Difunt. I és que, després d’un àpat lleuger, ha arribat aquell màgic instant on dos móns mariden en la tardor més familiar.

Les saboroses castanyes que, seguint els mètodes tradicionals, ha aplegat l’avi en els castanyers més reculats, són voltades per les plates de panellets fets per l’àvia amb l’amor que, de lluny, ha fet fruir la nostra nissaga.

Les castanyes d’enguany presentaven una novetat que, en els temps de disbauxa i mandra actual, les feien encara més lascives. Una mà experta, després de cuinar-les amb tendresa, les havia pelades totes! Ni un borrissol de closca, ni un tendrum clivellat en la seva suau carnada.

Jo, que sóc com un senglar del bosc quan aquestes menges se’m posen pel davant, n’anava agafant, ara una, ara una altra, ara dues de cop, ara potser quatre. Quan s’han acabat, encara en volia més i, una mà enamorada, me les anava dosificant.

Cap al tard, en arribar a casa, el dipòsit saturat de castanyes, ha començat a endurir-se, una calor enganxifosa se m’ha plantat dins del cervell i m’he vist ben bé com un difunt abans de la visita de la parca que aquestos dies muda el verd pel torrat i ja el condueix cap a l’hivernal blanc que ho serva tot de les maltempsades.

Desconec l’estona que he estat evacuant el ventre, ni el nombre de ventositats que l’aèria menja montsenyenca m’ha provocat.

Mig estintolat al llit, veig visions d’aital alçada que, per moments, em sento part d’un món profund, cavernícola, primitiu, part de la terra que fa els castanyers, dels castanyers, penellons i dels penellons, dolces castanyes.

Em veig, ulls de fera salvatge, corrent per un corriol del massís, sentint els gossos que m’encalcen i el tret que surt de l’escopeta d’un caçador que es ben a punt de tocar-me l’ossada.

Suat com porcell de granja, em desperto, em veig a casa i respiro alleugit. Ho faig quan reconec:

– Lluís, aquest cop sí!

Has menjat castanyes per damunt les teves possibilitats.

Misteris que esperonen la set del saber

Deixa un comentari

Quan de nit, m’esforço per descobrir la gran muntanya, tot és fosc. Ho és fins que un estel, una llumeneta, s’encén al cim. És el temple d’en Sagnier.

Just a sota, com si li rendis pleitesia, un palau escup també la seva lluminària damunt de la ciutat de Barcelona.

És un borrissol del passat espigolat pel temps que tot just mostra les restes d’una nissaga antiga, d’un llinatge que enfonsa els peus en el most ocult de la febre de l’or sorgida de les sagnies més grans d’uns temps horribles.

Per la nit, quan el món entra en les tenebres, aquestes dues espelmes s’il·luminen entre els darrers pins de la vessant marina de Collserola. S’il·luminen per explicar-nos, com vers estels celestials, un passat esculpit en dura roca, en la dura roca dels diners d’una Barcelona exquisida, d’una Barcelona altiva que s’aprofitava del món sencer.

Aquest passat ens parla d’una comunitat que, allunyada del Renaixement italià, amagava el nom de la montanya sagrada sota un apel·latiu cristià. Temerosos de l’àliga que hi niava, els monjos de Sant Jeroni, allà a la Vall d’Hebron, l’anomenaven Tibi dabo, car l’ancestral bellesa del Puig de l’Àliga els parlava d’un misteri que no podien controlar.

En els fonaments del temple d’en Sagnier hi trobem aquesta història, una història que es repeteix tres segles després. Som a mitjans del segle XIX i les espases tornen a alçar-se, la cursa torna a venir. Són els salesians, amb Dorotea de Chopitea i els dotze cavallers de Crist, qui l’acaben guanyant al poder civil de Barcelona que la muntanya està urbanitzant.

Arran d’una vetllada musical al seu domicili particular, el Doctor Andreu, el de les pastilles, va saber que la família d’un convidat teia la intenció de vendre una gran finca que s’estenia des de l’actual Passeig de Sant Gervasi fins al cim mateix del Tibidabo.

El doctor Andreu, sagas negociant, va constituir la S. A. El Tibidabo” conjuntament amb la flor i nata de la societat barcelonina: Romà Macaya, Teodor Roviralta, Rómul Bosch o un dels objectius d’aquest apunt, en Manuel Arnús. Ells van adquirir la propietat de Can Gomis, altrament coneguda com el Frare Blanch i d’un d’ells ens parla el segon estel que il·lumina les nits del Puig de l’Àliga.

Misteriós i fantasmal far del passat de Barcelona és la Casa de Don Manuel Arnús i Fortuny, record embarrancat d’uns temps, d’una banca, d’un sistema de salut per a gent amb molts possibles, i del Titanic sevillà, resultant de les especulacions d’aquest col·lectiu de lliurecanvistes tan nostrats.

Don Manuel, nebot il·lustre de l’encara més excels Evarist, el financer més valorat pel Marqués de Comillas, pels negrers i pels prohoms que feren de la ciutat de Barcelona, nucli de renaixences sobre la sang d’innocents llunyans. 

Sang i or
nostros colors.
Sang i or
d’estranya nissaga.

De nit, quan admiro la bellesa del Puig de l’Àliga, una veu oculta em parla de tot això, de tot això i de molt més, de tot això i dels temps en què tot el Pla de Barcelona era un delta de torrents i rieres, de rieres i de rius, de rius i aigües alegres que hom va començar a empresonar sota capes de dur asfalt.

Una empresa serva en el seu nom el record d’aquesta Barcelona oculta, d’aquesta Barcelona d’agüa, d’aquesta deu de vida que s’oculta sota les llambordes de la nostra capital. Una empresa que, curiosament es fundava en aquells temps i ho feia a la Bèlgica colonial, al menut país que encara avui serva interessos al cor més bestial i misteriós de l’Àfrica negra: el Congo belga, la pàtria on s’esclavitza encara per un mineral.

I és que Barcelona és aigua, aigua i misteri, misteri i un fil inescrutable que t’explica el Puig de l’Àliga nit rere nit si te’l saps escoltar:

Puig de l’Àliga,
mítica talaia,
arcana deu
sota les obres
dels prohoms
d’aquesta,
la nostra encisera
ciutat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 29 d'octubre de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Et daré tot això, si als meus peus et postres

Deixa un comentari

Assegut al balconet de casa, alço els ulls i veig la lluminària que encimbella el cim del meu davant. Als seus peus un excels palau i, entre l’un i l’altre, una filera de llumenetes indiquen, ara ho sé, la pujada del Funicular, excelsa escala de l’enteniment vers el mirador més preuat.

Els orígens socials del cim són una batalla entre el fanatisme i el racionalisme, entre la religió i la ciència, entre… Anem a pams. A banda i banda es movien un munt de calers. Massa potser per una ciutat romàntica com aquesta.

Fins no fa gaire, el Tibi dabo era el temible Puig de l’Àliga, privilegiat mirador sobre un Pla de Barcelona que trencava les cotilles de les seves muralles per anar fagocitant els hostalatges on s’acollien els que, arribada la nit, havien d’esperar que les portes s’obrissin l’endemà.

És en aquest moment que comencen a construir-se palaus i cases, a esventrar-se la Barcelona del passat i a començar -potser un xic més tard- a inventar-se un barri Gòtic que és l’orgull de la gent del Pla.

En aquests temps, com en tants d’altres, hi havia gent més closa i gent més oberta. I aquesta gent creuava llurs silencioses armes i protagonitzava batalles entre gegants de les quals el poble pla sempre en sortia mal parat.

Un dels del bàndol del progrés era el Doctor Andreu, el de les pastilles. Ell, abans que ningú, va veure les possibilitats d’aquell mirador tan alçat i cap allà va dirigir els seus esforços amb una sola idea al cap: fer-lo atractiu per a xics i grans.

En l’aventura l’acompanyaren, sembla ser, d’altres prohoms de butxaca ampla i esperit aparentment filantròpic que ara viuen entre nosaltres en forma de plaça, carrer o casa: en Teodor Roviralta, en Ròmul Bosch i Alsina o en Romà Macaya i Gibert.

Va de retro Satanas! Els plans del insigne farmacèutic i els arrauxats prohoms de la industrià i la urbanitat, toparen amb una resistència que potser han ocultat les atraccions que s’hi han fet forat.

I és que l’any 1876, dotze cavallers de la Junta de Caballeros Católicos es fan amb les terres del cim, ensumant-se que el llibertinatge del diable se’n vol agenciar. Cedit als salesians, hi fan una ermita i ja amb el Parc d’Atraccions en dança hi fan un temple en remembrança que aquell cim és el far de la cristiandat sobre la Barcelona macarra i obrera, industrial i plural que als seus peus s’ha desenvolupat.

Alço els ulls cap al Puig de l’Àliga, i m’enlluerna el passat!. La lluminària que els salesians, com un ciri gegant, hi han encés em fa cloure un xic els ulls. Ells tenen el cim, ells em mostren la flama, però el Parc d’Atraccions l’hi és al davant i, als seus peus, en clar vassallatge, hi ha un excels palau.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 8 d'octubre de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Busco pis… de lloguer… a Gràcia

Deixa un comentari

En tornar de vacances, i amb la criatura estirant braços i cames per a no encarcarar-se i aprendre a sortir de l’ou, la muller i un servidor ens hem entestat en canviar el nostre niuet estret per una vivenda un xic més galdosa.

Per això, ja fa un parell de setmanes que ens hem endinsat en el bonic món de la recerca de pisos de lloguer a ciutat, a Barcelona per dir-ne el nom. I ja per concretar del tot: a Gràcia, barri mític, carrers amples a les bandes i estrets a l’entremig i un sabor que ens agrada prou a tots dos, malgrat ser-ne tan forasters com el Príncep que descansa als Josepets.

Els busquem d’una mensualitat un xic inferior a l’actual, però amb tres o quatre habitacions, ascensor per pujar el cotxet i les andròmines, i calefacció perquè la nena no se’ns constipi a les primeres de canvi. Fàcil, no? Els lloguers han baixat i sembla que tothom fugi dels barris d’aquest Districte per anar ves a saber on: Hi ha cartells per tot arreu. tu!

Nosaltres com que som moderns i no ens agrada perdre el temps, ens hem aficionat a la pesca de pisos per Internet. De pàgines, n’hi ha un tou. I a totes hi ha els pisos graciosos o graciencs que, en això de les nomenclatures, nosaltres no hi entrarem, tot i que la primera ens fa més gràcia.

Ara bé, una cosa és el que et diuen i una altra, el què veus: Hi ha pisos de 80 metres quadrats on et fa la sensació que el metre ha migrat força des que el van fixar. D’altres, on una habitació és, com a molt, per a posar-hi un llit de peu, ja que ajagut no hi cap. N’hi ha que tenen habitacions dobles, on la paraula doble deu voler dir que han doblat l’habitació pel mig i només te n’ensenyen la meitat. N’hi ha on una habitació té l’accés des de la cuina o, encara millor, hi ha cuines que farien les delícies dels arqueòlegs que, dins del forn, podrien redescobrir la vida dels seus habitants des dels temps del Noviciat que va parir el barri de Gràcia.

N’hem trobat un amb una andròmina dels temps de l’avi Pepet que, no vam acabar de tocar, per si feia un pet! – el comercial, amb cara circumspecte, ens digué que era la caldera de la calefacció, tot i que, amb la ronya, era difícil d’escatir-ne les formes -. N’hem trobar amb habitacions de porta misteriosa que dóna a un espai indefinit on, aparentment, s’hi hauria de fer la bugada, però que encara conserva el llard de la fabricació dels arcans sabons.

I no entro encara en les escales: estretes, amples, llargues, de dues o tres portes que n’asseguren un difícil accés, amb ascensors claustrofòbics o amb més paranys que una comissaria de policia o una seu consular. Fins i tot un, on l’ascensor només puja les persones, però no les deixa baixar avall!

I arribem, ja per acabar, a les condicions: des dels habituals un o dos mesos de fiança al cas d’un pis amb una fiança inicial de mig any més els honoraris dels gestors de la cosa i algun altre cost que es mirarà més endavant, segons nòmines i contractes… I encara que no truquen a Hisenda o et porten de pet al calabós per morós abans de començar!

Àrdua feina la del llogater que vol un pis en condicions!

Ara bé, l’experiència s’ho val, si més no per algú que de tot en fa un escrit que espero que us hagi agradat.

El rellotger de Gràcia com a excusa

Deixa un comentari

Feia dies que el veia per les llibreries de gràcia. N’havia llegit la contraportada i m’havia captivat, però encara no em decidia a comprar-lo. Mancat de diners vaig anar a comprar un llibre de segona mà per fer un regal i, com em feia mandra pagar-lo en efectiu, vaig adquirir El rellotger de Gràcia, l’opera prima d’un d’aquests graciencs que fan vila tan com poden i que, amb el seu llibre, honoren generacions de persones que han fet (o encara fan) la Gràcia d’avui. Però no us penseu que ho vaig descobrir tot just comprar el llibre. Ha passat unes quantes hores a la tauleta de nit. D’altres lectures, que havia de retornar a la biblioteca, retardaven el viatge al món d’en Joan Lafarga. Però, finalment, va arribar el dia i avui mateix l’he acabat ben espurnejat de saviesa.

En Lafarga lliga les consultes sobiranistes – amb la plataforma Gràcia Decideix de fons -, una agrupació que, sota el nom Gent de Gràcia, porta de corcoll als partits tradicionals, i un diari que ens parla dels anys en què Gràcia fou vila independent per obra i gràcia d’un grapat de polítics d’empenta i la signatura de la Reina Isabel. En aquells temps, Gràcia va veure néixer el seu campanar laic, els seus mercats i bona part dels carrers que hom s’hi troba. I el lector es veu abocat a llegir passatges de la història d’una vila que, tot i pertànyer a la ciutat de Barcelona, no ha perdut ni un bri de la personalitat que la va caracteritzar des dels temps dels Josepets. Un bon exemple de la literatura de proximitat. Un món literari que sembla viure entre les grans editorials i els seus drets de propietat, i l’autoedició i els drets d’autoria i lliure distribució. Es tracta de llibres que neixen en un entorn determinat, parlen d’aquest entorn i es distribueixen a través dels mitjans electrònics més moderns, però, sobre tot, en les botigues del lloc on centren la seva acció. Així, per trobar El rellotger de Gràcia cal anar a les llibreries de Gràcia o, per trobar-ne sobre el Poblenou, cal apropar-se a les llibreries d’aquest barri mariner, obrer i barceloní.

La novetat de l’obra d’en Joan Lafarga, en relació a les obres tradicionals amb les que comparteix món, és que es tracta d’una obra de ficció narrativa, d’una novel·la, d’un retorn – si es vol – de la literatura d’en Xavier Benguerel: aquella que novel·lava la història d’un determinat lloc del món. Certament, és agosarat posar en Lafarga al costat d’un dels mites del realisme social, oi més quan ens trobem davant de la seva primera obra, però la remor literària de fons és compartida.

I el fet és que no ens trobem davant d’un cas aïllat, car la literatura de proximitat m’ha arribat també a través d’un punt de llibre ben posat al Jo confesso d’en Jaume Cabré que uns Reis Mags força murris devien treure d’una llibreria del Districte de Sant Martí de Provençals. El llibre publicitat d’aital subtil manera és el de les Penúrias exiquisitas d’en César Blanco, una altra opera prima que em crida l’atenció d’una manera tan pregona com els Paseos con mi madre, per les vores del Besòs. Una obra de Javier Pérez Andújar que supera les barreres de la proximitat al ser publicada per una de les grans de la indústria editorial: Tusquets. Un llibre que em va arribar a través d’una encertadíssima columna sobre els fets del Besòs d’aquest passat Nadal. I és que la meva infància són records de les vores del Besòs.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 11 de gener de 2012 per Lluís Mauri Sellés