El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La vida dóna moltes voltes i, quant hom se n’adona, ja és volant per la Gràcia més dolça, camí d’un concert de bon jazz.

La història, però, no comença a Gràcia, comença al Facebook. ÉS en aquest espai binari i digital on recupero el contacte amb en Xavi Maureta, un d’aquells gegants inquiets que ha fet de la música passió i ofici i ens en dóna tot el seu benefici. I és que, tant aviat com el retrobo, li cedeixo el mestratge sobre la  pàgina que vaig crear per poder portar el mestre a la butxaca i mostrar-ne la meva pública admiració.

La conversa virtual va prenent forma i s’acava quan m’anuncia que aquesta nit es dóna un xic a l’Heliogàbal de la vila de la plaça del Rellotge.

La sensual nit gracienca comença, però, amb els Manel a l’orella. Els dolços Manel i la tendra salabror de la mar salada tot just retrobada a flor de pell.
Segueix amb la vitalitat del Mercat de Gràcia i les seves parades i paradetes, es belluga amb les notes del Dixie de carrer i s’endinsa, amb l’espurneig de la graella, en un món més càlid i proper. Ho fa, però, per fugir, tot seguit, cap, ara si, l’Heliogàbal, local menut i acollidor, d’escenari petit i pròxim que et fa sentir una part més de les càlides notes del jazz de qualitat que es fa a casa nostra.

L’Heliogàbal és un d’aquells espais que, entre copes, fan cultura i ajuden a cauteritzar velles ferides. De sobte, un canvi a l’escenari i les notes d’una guitarra em recorden en Fornells i en Ferroni…

Em venen ganes de prendre un bon whisky, però ens decidim per la cervesa. Una cervesa puntejada pels dits àgils de l’anfitrió: l’Andreu Zaragoza.

No coneixia, l’Andreu i em sap greu. Massa temps despenjat dels clubs de jazz m’han allunyat de les bones fornades parides per la tradició jazzística del país. Avui m’he retrobat i m’ha sorprès. M’ha sorprès gratament la sonoritat que treu de la seva guitarra elèctrica. Una guitarra que fa l’amor dolçament amb l’envolvent bateria d’en Xavii els contundents puntejos del contrabaix d’en Rai.

Ai! Quants records! Quants records d’un temps que havia passat i que recupero amb la suavitat ambiental d’una sessió del bo i el millor del jazz. Una sessió amb la millor de les companyies possibles.

De la sessió, em quedo amb la pega-dolça d’en Jobim cantat pel Xavi. I m’acarono brutalment amb la versió del gran Charlie Parker, l’ocellet que sobrevola encara els cels de Barcelona per llençar polsims de creativitat al jazz d’arreu del món. Unes notes que cauteritzen velles ferides amb una Barcelona mundial que m’atrapa de bell nou: