El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui és dilluns. I la bimba laboral comença a rodar de nou. Ho fa pel terreny de joc d’un partit habitual: Guanyar-se el pa de cada dia amb la suor dels dits que teclegen l’ordinador.

Divendres, però, en acabar la feina, el cotxe se’n va anar cap a Taradell. Ho va fer per a deixar-nos gaudir d’un sopar a la fresca. Un sopar d’aquells on, l’animada conversa amb els pares, es gronxa de la fresca d’una de les darreres vesprades d’estiu. Després que el sol, així fet el rogenc espectacle.

Dissabte, però, va començar una triatló.

Una triatló que, lluny del record a Vicent Andrés, tampoc em va apropar al nou pas per construir veritable democràcia.

Una triatló que començar per un camí que podria fer amb els ulls tancats, i repetir-lo una i altra vegada. Feia calor, molta calor, car les converses de nit fa que un s’enganxi als llençols i li costi surti de casa.

Faig el camí, però, amb els ulls ben oberts. I és que ella, encara no ha vist el Pi Gros cremat, ni les vistes des del Coll de Taradell, ni les baumes del castell, ni el mateix castell de Can Boix, encimbellat com és, damunt del seu setial de roca d’aparença inestable.

Malauradament, les vistes no eren tan llargues com en dies clars d’hivern: un xic d’humitat amagava el Canigó, Montserrat i els cims de Núria. Però poc que en tenia d’importància, perquè el millor del passeig eren els seus ulls i la seva cara: Li va agradar l’indret. Li va agradar el que s’hi veia, i, malgrat els imponderables de la vellesa, va gaudir de la bauma que diluïa les maltempsades en temps de soledat.

Al vespre, i un cop arranjats els imponderables de la sàvia vellesa, érem a ciutat.

Un xic adormits, en un bar del Born, celebràvem l’aniversari d’una amiga que, vinguda de lluny, s’ha fet un espai en la ciutat dels prodigis abastables. Inèdits amb glaçonera i converses de llocs d’estiueig i d’altres passatges. Quina pena, viure-ho tot amb ulls clucs!

Per això, per això… Com podíem llevar-nos abans de les 12? Per què fer-ho, si l’Hora del Jazz era al pic del migdia? Diari i cadireta, i dos concerts de bon jazz novell, abans de dinar i seguir amb la triatló.

La bicicleta és el transport que ens baixa de Gràcia a la platja de Sant Sebastià. Ho fem per Pau Claris, Via Laietana i el Passeig d’en Joan sense corona. Qui m’ho hauria dit a mi, quan, de menut, vaig deixar la cara en l’asfalt de la Palma de Cervelló! Qui m’ho hauria dit fa tant sols un any, quan vencia les fronteres del dolor, i feia les primeres rodades prop de casa?

La triatló, però, no inclou encara la bici. Car és el bany, la segona de les proves del triatleta. Ens suquem en les aigües netes i polides de la platja de Sant Sebastià. I que bé que s’està dins la mar del Natació Barcelona! L’antiga platja nudista, s’ha textilitzat. Avui per avui, nudistes i tèxtils, hi convivim en harmonia i el bany em senta d’allò més bé.

Però la triatló té tres proves i, com deia, el descens des de Gràcia només ha estat l’aperitiu ciclístic del ziga-zaga pels passejos de les platges més urbanes. Aquí, el carril bici, ara apareix, ara desapareix, … La gentada t’obliga a fer una cursa d’obstacles que, a voltes, m’encanta i d’altres, tant sols m’agrada.

Pedalant, pedalant, deixo enrere l’Hospital del Mar, hi deixo la Rambla del Poblenou, hi deixo el Besòs i, també, la tèrmica i el pantalà.

A Badalona, a les envistes del turó de Montgat, demano clemència. Els genolls em fan nyigui-nyogui i la cuixa s’ha convertit en un fustot. Compassiva i enamorada, la mestra ciclista, demana dues coca-coles prop del mar, i ens asseiem a la sorra d’una platja propera. Em fa ràbia!

Em fa ràbia no poder arribar al turó que es veu tan a prop, però les ones de la mar fan fugir les cabòries, els genolls demanen guerra i les fustes tornen a ser de carn i os.

Poc a poc, i sense presses, deixem les platges i prenem les carreteres. Ho fem per arribar a les portes del Fòrum i fer una paradinya per estirar les cames i… auvingavaDiagonalamunt!

L’arribada a la plaça de la Vila, em deixa extenuat. Les cames ja no em fan figa. No me’n fan, perquè me les he deixat pel camí. Cansat, però feliç, deixo que la son em venci entre els braços de la meua professora de ciclisme.

Tot acaronant-me dolçament, el somni que em ve m’ensenya a mi, damunt d’una bicicleta, hi arribant a Premià de Mar. I és que, com deia el poeta, “tot està per fer i tot és possible”.