El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Arribo a casa i caic al llit. Esgotat deixo de sentir com es belluga i em fa el sopar. Si estigués sencer, em sabria greu no donar-li un cop de mà, però l’esgotament guanya la batalla, i caic en un son perillós en aquestes hores de vesprada.

Em desperta l’oloreta del lluç, les patates i la ceba. Amorosa s’acosta al llit i, el dolç gust dels seus llavis es barreja amb l’aroma dels aliments que prendrem.

Asseguts a taula, ens deixem portar pel Sabor de Gràcia, versionant cançons tradicionals. Acarats i amb la llum baixa, ens seduïm amb l’ambient i, quan sortim de casa, descobrim que la coca és a la nevera i el cava, també.

A la plaça de la Vila, la quitxalla xala amb petards i bengales, mentre els pares rememoren aquells temps reculats. Aquells temps on, també a plaça, llençaven els seus petards.

A la plaça del Sol, les terrasses són plenes i no tiren ni un petard.

I la de la Revolució fent honor al seu nom, és la plaça on més petant els engendres infernals.

A la Virreina també en llencen, però potser no són tant grans. I trobem a faltar les fogueres, les fogueres de Sant Joan.

Seguint la volta per Gràcia, a la Rovira arribem. Els pirates de la plaça, hi han muntat una festa, una festa de Sant Joan. Els nens tiren petards, alguna font i molts coets, mentre els pares se’ls miren i nosaltres ens espantem.

A quarts de dotze , en Carajillosurt a escena. Canta, balla i posa ritme a la nit de Sant Joan. El swing de la seva trepa, et transporta a temps d’abans. I, en Carajillo, demostra que, per ell, no passen els anys.

Entre cervesa i cervesa, ens posem a ballar. I, en acabar la primera de les parts de l’espectacle. Deixem el vell pirata, per qui no passen els anys i anem a la Plaça del Nord on Sant Lluís estan celebrant.

Los Amantes de Amparo són un grup espectacular. Versionen temes i temes, i a la gent fan ballar. A la barra hi ha diables. I és que la cosa la munta la Vella i a tots fan ballar.

La nit s’allarga i s’allarga entre jovent infernal. Quins millors companys de viatge per la nit de Sant Joan?

De cop, el món s’atura i els tabalers comencen a repicar. El bon ofici fa dançar als diables i al jovent congregat a plaça, també.

Quan acaben les danses, les danses infernals, del terrat dels Lluïsos surten guspires brutals. Aquesta si que és una vera festa, una festa com les d’abans. La festa de Sant Lluís, el solstici de veritat! I és que, els Lluïsos de Gràcia, si que ho saben celebrar.

Només falta la foguera, però la flama ben ardent, recorre tota la plaça dins dels cossos dels presents.

No sé quines hores eren, quan a casa, vam arribar. El que si que em fa gràcia, és que un vespre tan cansat, acabi entre diables i un grup que convida a ballar.

Després vindrà la foguera, que a la Virreina han muntat, i l’escena de la parella que, cap al Marroc, se’n van. Des d’una finestra propera, ells ens cridaran, mentre volem cap a casa i Morfeu ens acull fins l’endemà.