El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

De festa amb en Marc

Deixa un comentari

Arribem poc després de les vuit a les portes del temple. Ja hi ha una mica de cua i la nit, com si el trobes a faltar, es tenyeix d’un fred polar per ser a la ciutat on som. La gent s’amaga entre les robes. Una salta i l’altre mou les cames com si estigués escalfant per entrar al terreny de joc d’un partit de futbol.

Poc més d’una hora després s’obren les portes i els glaçons de la cua poden recuperar la fesomia humana amb la calefacció dels túnels d’accés a la històrica sala barcelonina. A baix, una pantalla i un projecte va passant imatges d’en Marc Grau fent de les seves. Per alguns, són llàgrimes als ulls. Per d’altres, visions d’un espectre recuperat per tornar-nos a tocar la guitarra.

En Santi, amb ulls de son, salta a l’escenari per a fer d’oficiant de la missa cantada a llaor de Sant Marc, el de la guitarra.

De sortida, una sorpresa: L’esperit d’en Marc en el cos d’un altre Marc
i un grup que, salvant els temps i les distàncies, recorda un xic a Los
Burros, però amb un so més actual.

Los Rotos sembla una banda amb
recorregut i en Marc Grau un privilegiat hereu de les mans de son pare: 

En Quimi, amb la seva proposta de cantactor intel·lectual, segueix als trencats, amb el seu tó habitual:

Un intimista Gerard Quintana fa memòria acústica d’un Camins que aixequen alguns punys banyuts d’entre el públic:

El segueix un Batiste, sense Ia, i un xic més roquer del que ens tenia acostumats:

I apareix un espectacular cos d’acolorida dança amb música d’en Marc de to tant flamenc com actual:

El virtuosisme d’uns dits ràpids van deixar glaçat un públic que, si més no a mi, em va fer enyorar Camaron:

Abans d’anar a la sensual dança d’una composició ben ballada per una dona que apareix com un lleuger vel volant pels aires del cel.

El retorn a l’aroma dels Último arriba de la mà d’un potent Garcia del Poblenou:

I el somriure clar de les acústiques d’en Joan sense whiskin’s, però amb collons, enamora a les mossetes:

Arriba la recta final. I ho fa amb les sempre agraïdes classes de directe dels dos grans dinosaures vius d’allò que, fa anys, en dèiem rock català:

 

 

Tot recuperant l’esperit Marc Grau per tancar el concert amb tot un himne de guitarra especial:

Escalfats, doncs, amb l’espectacle, els Orfes de Marc que ens vam
congregar al Temple musiquero de Les Corts vam emprendre la sortida.

Massa fred per caminar. Taxi i cap a casa. Cap a casa per somiar que, amb el record guardat al cor, tot està per fer i tot és
possible.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01b. Gràcia i Poblenou el 27 de gener de 2010 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.