El Cau de l'Ós Bru de Taradell

M’han deixat sol. Criden i riuen i fan xerinola. És de nit a la vella plaça de la vila. Jo, des del lloc on m’han emplaçat, em miro l’entorn amb una certa basarda. Massa fosc, massa gent, massa… Tinc por que no em facin res.

La nit avança, però. En passa un fent tentines. Sembla un equilibrista, caient d ela corda fluixa o un vaixell de màstil partit, navegant per una mar embravida. N’hi ha un que, gat perdut, s’ha ajaçat en un banc i ronca. El cel comença a vestir-se d’un to menys fosc. Avui sembla que farà bonança.

Una iaia porta el pa sota el braç. ¡Mira que n’arriben a ser de matineres aquestes dones! Allà, el del bar d’esmorzars, obra les portes amb cara de son, i davant l’Ajuntament, dos urbans s’ho miren tot amb ulls de qui ha de passar les hores per a fer quatre duros, però sense escarrassar-s’hi gaire.

La vida torna a prendre la plaça. El pitof encara dorm i la quitxalla, que ja hi juga, s’apropen al banc i se’n riuen i el desperten i fan magarrufes. I ell els vol fer fora, però no pot ni sap com fer-ho. Car cau de nou al banc, cada cop que intenta moure’s. Una parella fotografia l’esvelt campanar. Avui és dissabte i no acabo de tenir clar si és festiu o no. Alguna botiga és tancada, però els bars i terrasses de plaça, s’omplen de gent que hi fa l’aperitiu.

És un raconet força curiós aquest. Hi ha gent de totes les formes imaginables. Hi ha un munt de bicicletes, algunes de ben atrotinades; i, de cotxes, en passen ben pocs.

S’apropa la tarda i els núvols prenen el cel. Plou. Plou poc, però plou amb constància i la plaça, ja buida, es observada per una munió d’ulls que es tanquen darrere els vidres dels bars del lloc.

A la nit, malgrat la pluja, els carrers són, de nou, per la gent. Justament ara, una munió es va aplegant a plaça i passa de llarg. Sembla, tot i que jo no els segueixi, que van al Casal aquell que hi ha al carrer d’en Rubianes. Bé, no es diu així, però n’hi ha que batallen perquè se’n digui i, a mi, la cosa no em desagrada pas. Què us haig de dir?

Silenci. Passada la gent, hi ha silenci. Un silenci que trenca el parrupeig d’una parella de coloms i les passes d’algú que s’apropa. Si, tu, tot i l’hora que és, s’apropa algú més i…

Uff! M’havia ben adormit. M’ha despertat una detonació molt forta i em trobo que, aquí al costat, hi ha bastoners i diables. Què celebren? Me’ls quedo mirant, tot i que la gent em tapa força la visió. Hi ha gent a plaça i, jo, des del meu lloc me’ls miro i no acabo d’entendre-hi res. Sempre passo desapercebut i els miro i gaudeixo de l’espectacle matiner que fan en aquest indret tant curiós i viu.

Un nou migdia. Aquest és de diumenge i tot sembla més calmat que al matí. A la tarda, amb la nova pluja que ha anat caient durant el dia, els bars es tornen a omplir i la plaça és només pels que corren i van enlloc.

Enyoro un xic els amos. Esperava que em vindrien a buscar durant aquest cap de setmana, però es veu que no han necessitat dels meus serveis i m’han deixat ben aturat en aquest lloc. No ho he passat pas malament, però quan, al vespre, m’han vingut a veure, m’he fet l’ofès.

Ells no ho saben, però jo ja espero la propera vegada que em tornin a deixar en un lloc tant animat com aquest.