El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per coses d’aquelles que passen a la vida, un servidor, de tant en tant, fa endreça dels seus escrits. Avui n’he trobat un datat l’any 1992 i m’ha fet gràcia, recuperar-lo per desar-lo en aquest bocinet de Cau.

Les últimes voluntats d’un bon jan

La porta s’obra i una ombra amb texans i bambes s’escola dins del
local. Jo, de la barra estant, m’ho miro tot amb un xic de por. I és que
arriba la nit i sóc tant fràgil.

 
El primer que m’ha sucat de
saliva ha estat aquell paio vestit amb trajo blau marí, cabell curt,
corbata estreta i maletí. Ha buidat un suc de tomàquet ben servit per
la Merxe. No ho sé, però el manso, se m’ha presentat com algun
d’aquests executius nord-americans en viatge de negocis. I és que, amb
tot això de Diagonal Mar, el Fòrum, el 22@ i tota la pesca, ja se sap.

L’americà
ha vingut cap a les deu del matí. Tenia pressa, força pressa i jo
també, què carai! Que després d’una consumició sempre ve la dutxa i el
fregar suau i dolç de la Merxe que, de mica en mica, es va espessint i
es torna més pesat.

Després, cap a les onze, n’ha arribat un amb
cara de fàstic. Ha deixat sobre el taulell un sobre amb segell oficial.
Ha demanat una cervesa, m’ha agafat i hem anat a seure al costat dels
finestrals que donen a l’avinguda. Quins ulls més tristos! He mirat
d’abocar-li un xic de cervesa damunt la taula per a fer-lo riure, però
no hi ha hagut manera.

Més tard, ha arribat aquell xaval amb un
llibre administrativament imprès sobre els drets i deures del
ciutadans. Deu haver fet 18 anys i li han regalat perquè sigui un bon
ciutadà.

La sirena d’una fàbrica propera ha anunciat l’arribada
d’una munió de treballadors. Venen a dinar. I, per a mi, aquest és el
millor moment del dia, car és el més animat.

En Paco ha vingut
per ajudar la Merxe amb el tràfec dels pencaires. Avui, m’ha tocat
aquell homenot de barba i bigoti que sempre menja un plat de seques amb
botifarra. M’agrada. Pel que he pogut sentir, l’home és un olotí vingut
a Barcelona als anys 60 i que va trampejant com pot amb la il·lusió de
dona i quitxalla.

Tothom garla i fa gatzara. És clar, a la
fàbrica no tenen pas temps de fer-la, els fan pencar com ases, els fan
bellugar més que un got de cervesa en una Festa Major. Torna a sonar la
sirena.

El senyor d’Olot escura el poc vi negre que resta dins
meu i s’aixeca. El bar es buida, la fàbrica s’omple. Quan acabin de
treballar marxaran cap a casa i veuran per televisió com un senyoret
rodanxó i un altre d’esfilagarsat inauguren una carretera que no han
construït.

A la tarda, tot ha estat diferent. Primer, ha vingut
aquella mossa de divuit anys, provocativa i ingènua, que ha deixat
marcat al meu cos amb el seu pintallavis d’un roig encés. En acabar, ha
pagat amb un bitllet tret de la seva pitrera. Quan en Paco ha anat a
recollir el bitllet, la xicota li ha fet un somrís amable tot abrandant
les seves raons damunt la barra. He vist la Merxe mossegant-se els
llavis per no fotre-li una ventallada.

Més tard, cap a les sis,
han entrat aquella canallada de setze anys rient i tustant-se, demanat
cerveses, martinis, llimonades, taronjades, alguna cola i, fins i tot,
un tanto de rom a pal sec. Sempre hi ha el que es vol fer l’home, oi?

Vuit parells de llavis, vuit dutxes, vuit fregades de la Merxe.

Però
ara és de nit i tinc por. Ahir van morir tres companys en acte de
servei. És la guerra! El bar s’omple de jovent, la música s’alça, algú
demana un vodka amb llimona, les mans d’un manso grapegen impunement el
cul de la Merxe. En Paco es mossega els llavis, mentre jo sento els
cops secs del gel dins del meu casc. El suau lliscar de la llimona, el
temptador pessigolleig del vodka i l’espurnejant caiguda de la
llimonada sempre m’han agradat, però em posen els nervis de punta.

En
Paco m’ha portat al nou amo. És allà, al fons del bar. Ara sóc la
trista joguina en mans d’aquest bevedor nocturn, d’aquest mussol
bohemi, d’aquest fill de Bacus que observo de gairell. Oh! Déu! No pot
ser! És aquell manso ros amb el cabell curt i engominat! Porta el
refotut jersei de marca, els pantalons de pinces i les sabatilles
ianquis! És l’assassí! Per Déu, ajudeu-me, que sóc difunt!

Intento
fugir, però no tinc peus. No vull morir! Intento esquitxar-lo, però no
puc. Aterrit, no tinc forces. Sobre la taula gargotejo aquest comiat,
potser un pèl llarg –si, ja ho sé, però sóc un got i no entenc
d’hores-. Veig que s’acosta l’impúdic colze de l’assassí i…