El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Biutiful o La imperfecció de la bellesa

Deixa un comentari

Quan el gran Woody va fer el pamflet publicitari de la Beautiful Barcelona amb “Vicky Cristina Barcelona” molts vam tornar a veure la impostura de la ciutat d’en Vargas Llosa, en Garcia Márquez i els grans artistes divins d’uns temps convulsos i famèlics per a molts. Una bonica pintura, si senyor!, la de la Gauche Divine però: on era l’altra cara de la ciutat?

El cosmopolitisme de Barcelona és el d’en Woody, però també el d’aquesta hibridació entre la cultura mexicana (cultura de la mort) i la catalana (cultura de la creació) que dibuixa un director d’aquells que no deixa indiferent. La pel·lícula parla de la vida i de la mort, de la mort i la misèria, de la misèria i de l’emprenedoria de la fam. Qui s’aprofita de qui? Per què es pot pensar que un s’aprofita d’un altre? Quines són les realitats de la Barcelona multiracial i polifònica?

La pel·lícula et deixa un nus a la boca de l’estòmac, però un nus que no és tan àcid com sembla. Les realitats són com són, i aquesta, la de la misèria, genera curioses aliances. Podria posar-ne exemples, però val la pena d’anar-la a veure i captar un producte ben tancat i organitzat. Per això, no entraré a desvetllar l’argument d’un film que pendula entre el realisme social més punyent i el surrealisme més candent, però si que vull dir que m’agrada com s’expliquen els fets que succeeixen als barris de la meva Barcelona, la Barcelona que voreja Jean Genet, la Barcelona dels budells del sistema, la Barcelona dels tallers il·legals, del top manta, de les infravivendes, de la gent amb problemes greus de salut -potser si fossin rics se salvarien en una clínica privada, però no ho són i han de patir els seus càncers o els seus problemes bipolars a les vores del sistema-.

El relat podria venir d’ una novel·la d els enfants terribles de la Guache Divine (com en Vázquez Montalbán o del mateix Eduardo Mendoza, per citar dos autors que beuen de les mateixes fonts que en González Iñárritu –buf! Com costa!- ). De fet, s’hi presenten els escenaris i els personatges de la Biutiful Sity. Una ciutat crua, grisa, dura, però carregada d’il·lusions i esperances. Una ciutat on neixen infants a cada instant. I cada infant és una flor que pot descobrir els brots verds que s’amaguen rere les boires de les xemeneies de la misèria universal.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.