El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte al vespre, en Ramon se’n va endur una gran sorpresa.
Sempre és sorprenent, trobar-te el teu món resumit en un sol lloc.
Però quan s’entra en quarantena, val la pena, fer-la grossa i rodejar-te de tots els teus en un instant.

Però aquest apunt no va de dissabte. I és que, després de viure el món d’en Parera, vam viure un diumenge força atlètic i esportiu.

A quarts de nou sona el despertador, però no ens llevem encara. Els llençols són agradables i les nou ens agafen encara entre el son i la vigília. Esmorzem d’una esgarrapada i ens calcem malles i samarra tècnica, brillant, oficial. Busquem els imperdibles i hi estem encara una estona, abans de sortir de casa amb pas lleuger i ganes de córrer.

A la plaça del llapis, les portes inflables i una veu en off que va llençant consignes, ens anuncien la presència dels companys de cursa. Avui és diumenge 9 de maig i la Diagonal, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris, és farcideta d’atletes de curta distància.

Comença el compte enrere i surten els primers. Nosaltres, dels últims de la fila, anem fent a pas lleuger i anem augmentant la marxa fins passar per sobre els taulons que piten. Ja som en dança. Passa llarga i endavant, anem avançant corredors i, en la siga-saga de la sortida, la perdo de vista i decideixo anar fent i buscar-la a les corbes. No cal dir que, entre l’esforç i les ulleres suades, no la veure fins acabar, tot i que no hi deixo de pensar en tota l’estona.

Pensava que aniria més cansadot, fa massa dies que no faig esport, però en arribar a les envistes del monument a Mossèn Cinto, encara em sento fort. I la fortalesa em porta el record del Costabona.

Mitja volta i mirada a l’altra costat. Com és d’esperar no la veig. Sense baixar el ritme, passo per la plaça del llapís i encaro el tram fins al passeig de Sant Joan. Creia que aquí giraríem, però encara seguim un xic. És a Sicília on toca donar la volta i, au!, directe i ben recte fins a la meta. Encara tinc forces per fer una darrera esprintada i arribar un segon després dels 27 minuts de marxa.

Tot xino-xano, vaig a buscar l’aigüeta de final de cursa i espero la Susana que no triga a arribar. Segons de descans i recuperació i pas curt fins la dutxa.

Nets, polits i més recuperats, baixem de nou al carrer i m’estreno com a ciclista urbà. De Gràcia a Sants. Avui els verds actuen a la Benet i Moixí i, amb el record dels vermells que són a Lleida, em miro els castells que s’hi fan. Una diada neta i digna, una jornada sense caigudes ni terrabastalls, una actuació amb castells de nivell notable, oi més, a l’alçada de temporada on som. I la Susana que s’estrena com a fotògrafa castellera. Quan la veurem exercint ofici amb els vermells?

Acabada l’actuació, les xerrades i les coneixences, tornem a prendre la bici i, de retorn cap al dinar.

Si el bon temps acompanya, començarem a jugar, a jugar a ser herois de l’esport quotidià.