LLEGIR REFRESCA EL COS I EL CERVELL

Tractat de la lectura estiuenca. Llegir sempre és bo pel cos i per l?esperit. Emperò llegir l?estiu té una funció benèfica suplementària: refresca el cos i el cervell. Quan fa aquestes calorades humides de Mallorca el remei és senzill: agaf la meva cadira d?orelles, un bon tassó d?aigua fresca amb unes gotes de llimona i un llibre que m?agradi. Els llibres que m?agraden més són aquells que ja he llegit i m?han fet passar gust. Per això en aquesta entrega agostenca us faré cinc cèntims de llibres que rellegesc amb el gust de trobar els camins inacabables de la literatura. Cal no oblidar-ho mai: llegir és rellegir.
                    &&&
Enrique Vila-Matas m?encisa. Llegesc i rellegesc un magnífic llibre de textos d?Enrique Vila-Matas titulat El viento ligero en Parma (Editorial Sexto Piso) que em dóna força i m?allunya d?aquesta malenconia que intenta entrar per tots els meus porus. Hi ha reflexions, petits assatjos, relats, pensaments que enrevolten el tema mateix de l?escriptor: la literatura. Vila-Matas viu entre el bosc de paraules dels escriptors que estima. Vila-Matas no volia ser un escriptor com Juan Benet o Sánchez Ferlosio sinó que adorava Gombrowicz i la imatge de Marcello Mastroianni, a La notte d?Antonioni, (quina tristesa. S?acaba de morir l?estimat Antonioni i l?estimat Bergman, dos mestres del cinema que bressolaren la meva joventut) era el seu model (li entusiasmaven directors de cinema com Griffith, Dreyer, Eisentein, Lang, Buñuel, Godard, Rivette i Pasolini). Un model d?escriptor amb una dona tan seductora com Jeanne Moreau. Tampoc volia ser un escriptor espanyol: «Me convertiría en un escritor extranjero, y explicaría el mundo» Dit i fet. Hi ha en aquestes proses lleugeres i fondes una declaració d?amor a aquest ofici de confegir paraules tancat dins el teu forat, com un talp. M?entusiasma quan em conta que l?Ulisses de Joyce és una enciclopèdia d?estils que inaugura la feliç eliminació de les fronteres entre gèneres. I em dóna marxa de la bona quan descriu una novel·la com un tapís que es dispara amb moltes direccions: material ficcional, documental, autobiogràfic, assatgístic, històric, epistolar, llibresc, etc., posant exemples tan nítids com Los anillos de Saturno de Sebald, Microcosmos, de Magris i El arte de la fuga de Pitol. Totes aquestes pàgines estan amarades d?un teixit fet de les descripcions del sentiment d?un escriptor que ens conta les seves impressions i la seva pràctica quotidiana i fa servir de companyia un conjunt de citacions dels autors que estima: el record del darrer viatge de Roland Barthes a Itàlia quan ens diu la seva fascinació per l?escriptura de l?amor en Stendhal; les interseccions de l?obra pròpia amb la de Roberto Bolaño a partir de la novel·la Los detectives salvajes; el shandysme d?un jove Vila-Matas passejant pels Champs Elysées, rememorant Jünger que també llegia Sterne; la frase memorable de Giuseppe Tomasi di Lampedusa («Stendhal ha aconseguit resumir una nit d?amor en un punt i coma») llegida amb el vent lleuger de Parma entre els seus pulmons. Un tresor.
            
 
Escriptors amb gran consciència del llenguatge. Sis homes (Editorial Empúries) de Josep Maria Fonalleras són cinc relats que tenen gust de poc. Hi ha tota una recerca apassionada i enigmàtica de l?autor sobre el tema de la seva narració i sobre la forma necessària perquè aquest tema digui allò que ell vol. Lletra plena der suggeriments fins, de minuciositats saboroses, d?elegàncies sumptuoses, d?emocions breus i intenses com una punxada d?agulla que t?obre els sentits, que et desperta. Una discreta venjança (Edicions 62) de Jordi Sarsanedas són històries lluminoses i lleugeres d?un mestre clàssic (aconsell el seus llunyans contes de Mites) que ens ofereix una jam session amb tots els temes que l?entusiasmen, el preocupen, l?encisen o li donen marxa. Pere Calders, Salvador Espriu, Txèkhov, Salinger, Guy de Maupassant o Kafka són els autors que invoca. Com no trobar unes històries fastuoses amb les radiacions d?aquests grans mestres i el seu ofici de poeta? La força de la gravetat (Quaderns Crema) de Francesc Serés (aquest llibre que m?entusiasmà quan va sortir fa un any ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya. Molts d?anys amic Serés!) és un llibre de contes que em sembla com un parc temàtic verbal de la Catalunya contemporània. I el verb de Serés és potent, treballat i engrescador. Les històries estan esculpides en uns llenguatges que podem veure, tocar i sentir al nostre costat amb el batec de les obres escrites contra el temps. Un llibre alimentici en èpoques de fam. Cartes de prop (Editorial Moll) d?Enric Sòria és un volum, ben gruixat i divers, en què aquest magnífic escriptor valencià ha recollit els textos hebdomadaris que treu en suplement de cultura d?El País de València. Emperò no cregueu que això li treu cap valor. Al contrari. En aquestes planes podem seguir la trajectòria d?un escriptor atent a les palpitacions del temps que d?una forma calidoscòpica i amb un llenguatge primfilat ens ofereix un conjunt de visions sobre les variacions d?una cultura catalana viva i amarada de problemes que Sòria ens pinta amb subjectivíssima mirada sensible i compromesa. Jordi Coca és un narrador que no s?atura mai de fer exploracions. Sorres Blanques (Edicions 62), és una novel·la en què de bell nou fuig de la linealitat i de la facilitat. Una dona que va per la trentenai busques, en una primera persona melòdica i ben tramada, revisa la seva vida i els seus amors amb la complexitat i el suspens d?un thriller. Coca diu: «El primer impuls que vaig tenir quan em vaig posar a escriure la novel·la va ser de voler que el lector la llegís com quan mira la TV. Vull dir: davant la televisió tenim la capacitat d’identificar els diversos registres (anuncis, serials, films…) i canviem de codi sense esforç. M’agradaria que el lector fes això mateix amb la novel·la; que tingués la possibilitat de textures diferents i de passar de l’una a l’altra amb facilitat». Un llibre que cal llegir a poc a poc. L?any passat va irrompre dins la literatura catalana un nom enlluernador: Lolita Bosch. Per la solapa del seu extraordinari text, on ens narrava en primera persona la violació d?una nina amb paraules alades, Elisa Kiseljak (Editorial La Campana), vaig saber que havia nat a Barcelona el 1970, que havia viscut a Albons del Baix Empordà i que havia passat temporades als Estats Units, a l?Índia i, durant deu anys, a la ciutat de Mèxic. S?havia llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona i tenia una veu pròpia impressionant. Sí, crec que aquest és el desllorigador de la seva obra (Això que veus és un rostre i Tres historias europeas), que es desplega com una contarella d?una nina intel·ligent, sarcàstica, poètica i extremadament riallera. Ara rellegesc el seu darrer llibre, Qui vam ser (Editorial Empúries), on, amb una cal·ligrafia lenta i majestuosa, ens fila la història d?un amor i de les seves derives: hi ha tendresa i ironia, hi ha saviesa i desencant, hi ha tot un petit univers (els seus llibres són molt prims per desgràcia) en què el lector es veu arrossegat cap al mar dels sentiments amb una lletra viva i personal i unes fotografies misterioses. Quan un comença a llegir Lolita Bosch no pot deixar-la, no pot oblidar-la.
                    &&&
Més i més i més llibres bons. Tenc al costat una obra que em va entusiasmar: El déu de les coses petites (Col·lecció la Butxaca, Edicions 62) d?Arundhati Roy, història memorable de tres generacions de l?Índia. Donna Leon em fa molta de companyia i m?apassiona. Ara devor Deixeu estar els nens (Edicions 62) on Brunetti, el seu comissari es veu embolicat amb terribles problemes d?adopció de nins. Tot l?estiu devoraré I assaboriré el llibre de pomes pòstum de l?amic Miquel Bauçà. Certituds immediates és una fireria de festes: un fester del llenguatge. Entretengudíssim, et fa pensar i et fa gustar: magnífic.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *