Secundària Memòria

Jo
sóc un dels animals

Jo sóc un dels animals
no classificats encara,
en perill d’extinció.
Fóra llàstima de perdre’m.

L’amistat, com el crèdit, és més gran com menor l’ús que se’n fa.

De cada un d’ells, un poema:

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma: "Poemas póstumos" 1968

M’he mirat al mirall i et veig a tu
-i no hi fa res que el trenqui en mil bocins-.
Ja no sé pas on són els meus confins:
cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de paret -nu
de signes, de paraules, de camins-
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang que arrisca un suïcida escac

i mat a la teva ombra que sorgeix
fit a fit dels teus ulls i em repeteix.

Maria-Mercè Marçal

Com qui no vol la cosa, un dia m’hi vaig posar i vaig fer un muntatge musical amb reproduccions de quadres. Després vaig obrir-me un compte al youtube i ho vaig penjar. Aquí hi ha el resultat. Queda com queda, però jo, que sóc força negat per a aquestes coses, n’estic satisfet!

La júlia, a la panxa del bou, ha publicat
recentment un post que feia referència bàsicament a les excursions dels anys 70 a Perpinyà per veure un
tipus de cine que a casa nostra no teniem a disposició. Bàsicament la gent
anava a veure allò que en l?argot de l?època se?n deia ?pel.lícules verdes?,
però també hi havia lloc per a alguna cosa una mica més compromesa. En l?intercanvi
de comentaris s?esmenten moltes pel.lícules, des del famós Tango a París, a les
Emmanuelles, passant per la filmografia de Visconti.

El cas és que jo, que per edat ja no sóc dels
que va anar a Perpinyà, vaig despertar al món del cinema a l?època de les sales
d?Art i Assaig i els meus records ja que no són transfronterers es limiten a
ser els d?una transgressió de normes paternes.

Per això he intentat fer recompte d?algunes de
les pel·lícules que vaig veure en aquella època, o de fet entre l?any 1975 i
pels volts de 1985 (o sigui entre els meus 16 i 26 anys), una època en que pel
meu cap hi va passar més d?una turbulència de tots tipus però que ara recordo
amb innegable nostàlgia. Algunes de les pel·lícules devien durar una setmana o
menys en cartell i en tinc un record confús, segurament perquè no les devia
entendre gaire. I d?algunes, el record és amable. No són totes les que vaig
veure, evidentment, però són les que m?han vingut al cap sense esforç:

Sleeping beauty, una història
estranya d?uns firaires que li donaven un elixir que feia dormir a una noia per
exhibir-la al seu circ; recordo que la música era molt bona (o em va agradar
molt, que no és el mateix), però no he pogut fer venir al cap com acabava. Le chaud lapin, un film
francés en que un home de bona família empaitava noietes joves, força avorrida, però veient el títol ja m’imagino què hi buscava;
La
Cina é vicina, història italiana de lluites obreres, molt irònica i
polititzada; el Romeo i Julieta de Zefirelli, del que em va impressionar (passeu-m?ho,
tenia 15 o 16 anys i era una mica innocent!) l?aparició del primer pit nu que
veia al cine en la meva vida; La cadutta degli dei, de Visconti,
monumental, l?he vista 5 ó 6 vegades i encara m?impressiona; Saló,
de Passolini, l?escatologia feta art; Vicios privados públicas virtudes, una aproximació
pseudopornogràfica al misteri de Mayerling (en tot cas més entretinguda que la
novel.la de Porcel, amb perdó); More, amb música de Pink Floyd, que
m?imagino que només recordo perquè en tinc el disc, i crec que anava d?una mena
de viatge iniciàtic a l?Eivissa d?aquells temps hippies; Wet Dreams, un munt d?historietes
crec que holandeses, amb el sexe per bandera; i per fer-ne deu i deixar-ho aquí
una pel.lícula que en aquells moments em va semblar gloriosa: Themroc,
la història d?un home que l?acomiaden de la feina i es tanca a casa seva on hi
viu com un veritable cavernícola.

Fer aquesta llista, tan variada, tan eclèctica, m?ha resultat un
divertit exercici de memòria. Pot ser que alguna de les que esmento l?hagués
vist més tard, encara que no ho crec, perquè el meu record és d?haver-les vist
sol o (aquelles imatges que et venen) amb amics de l?escola. Us l?aconsello, l?esforç.
Si més no fa somriure.

Per la transgressió
dels mots comuns,
il·luminar espais
poc coneguts del ser,
i aprendre el que hem viscut,
esforç d’una memòria.
Tornar a la pàtria
per uns camins perduts,
endins del bosc.
Entrar en el misteri,
divers, de tot origen
per la paraula.

Cada vegada més els
polítics, els artistes i altra gent que es mouen en l?esfera de la cosa pública,
tendeixen a donar explicacions quan se?ls diagnostica una malaltia, que pot
comprometre la seva presència davant el propi públic.

En el darrer cas
que hem tingut l?ocasió de viure, el de Maragall i la seva declaració de patir
la malaltia d?Alzheimer, segurament hi conflueixen moltes causes en el fet i
necessitat de posar de manifest la pròpia malaltia. En primer lloc, i ho va explicitar el propi Pasqual Maragall,
sortir al pas de determinats rumors. No és la primera vegada que circulen
rumors sobre l?estat de salut de Maragall. Quan jo feia la meva formació d?especialista
a l?Hospital de Can Ruti, un company, la dona del qual treballava a l?Hospital
del Mar assegurava sense cap mena de dubtes (ni pudor de transgredir el secret
professional) que Maragall, llavors encara alcalde de Barcelona, era cirròtic
(d?origen alcohòlic) i s?anava a posar injeccions de vitamina B al servei d?urgències
del dit hospital. Aquesta etiqueta ha penjat sempre de Maragall, fins el punt
que algun mitjà de la Villa y Corte (tot i que alguns elements més nostrats
tampoc no s?hi ha quedat curts) ho ha utilitzat per a fer-ne mofa..

En segon lloc, i
això és vàlid per a l?expresident però també per a qualsevol altra persona, un
només pot encarar un procés d?aquestes característiques des de la informació i
el coneixement. Sovint les famílies, en un afany de proteccionisme, demanen al
personal sanitari que no informin al pacient ?del que te?. En aquests casos, s?acaba
teixint una teranyina a mig camí entre el silenci i la mentida que aboca molts
pacients al desconcert i la desorientació degut a que veuen que ?no milloren? o
perquè consideren que ?els metges no saben què tinc?. En la meva modesta experiència,
en la major part dels casos en que el pacient sap el que te és més fàcil
afrontar la presa de decisions tant pel que fa a allò que la gent en diu ?deixar
les coses arreglades?, com pel que te a veure amb actituds terapèutiques i de
cures per part del personal sanitari. Perquè si difícil és estar al davant d?una
persona que saps que te una malaltia incurable (sigui un càncer, una demència o
qualsevol altre procés que pugui estar en fase terminal), molt més difícil i
desagradable encara és mentir-li. I, per altra banda, és molt gratificant veure
malalt i família enfrontant-se en comú a la situació.

De vegades un sent
dir ?si tinc alguna cosa dolenta prefereixo no saber-ho?, o el mateix però
expressat en dubte: ?no sé si ho voldria saber?. Després d?unes quantes experiències
personals en aquest sentit, i encara que és cert que hi ha gent que ?no vol
saber? o que per la seva estructura de personalitat, és millor, possiblement ?que
no sàpiguen?, penso que és molt convenient que els malalts estiguin informats
el millor possible del que tenen i, fins i tot, sobre tot en el cas de les
persones relativament joves, del pronòstic i previsions de desenllaç. O
almenys, jo així ho desitjo per a mi mateix.

Per últim, la
declaració d?un personatge públic en relació a l?estar afecte d?algun tipus de
malaltia, com les que he comentat, te un altre valor, que és el de
sensibilitzar la gent sobre determinats processos. Maragall, com abans Serrat,
Carreras, o Esteve, han posat cara a malalties que per a molts o no existien o
eren una línia amb un nom estrany, i sovint difícil de llegir, en un full de
diari o de revista.

Més enllà de les declaracions de solidaritat,
compassió o sentiments que aquests temes puguin generar, i deixant de banda
comentaris desafortunats i de mal gust, que n?hi ha de tots tipus, el valor que cal donar a aquestes notícies és
el de la seva capacitat de remoure consciències i modificar actituds en relació
a moltes malalties. I en aquest sentit, penso que possiblement Pasqual Maragall ha fet un nou servei al país.

*fotografia: "uma solidao…", Alicina (1000imagens)