Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Les preguntes de l’altre

14 de febrer de 2008
allò que escric
Quan un pren la decisió, errònia o encertada, d’exposar-se a un hipotètic públic que sempre n’ha tingut una imatge determinada, adquireix el que en el post anterior vaig anomenar categoria de rara avis.
Aquesta categoria comporta, en algun moment, que un mateix no sàpiga ben bé quina de les seves personalitats amb les que viu, o que conviuen en ell, és la pròpia.
Llavors, apareix Sà Carneiro dient allò de Eu nao so eu nem so o outro, per acabar-ho d’adobar.
Perquè un és conscient que no sempre és allò que havia tingut per un mateix, però no acaba ni vol ser exactament un altre.
I és quan un es fa Les preguntes de l’altre, el poema que avui penjo aquí i que és conseqüència directa d’aquest "no saber ben bé com veure’s".

la fotografia és d’Ana Maria Rousso (1000imagens.com)


LES PREGUNTES DE L’ALTRE


És massa lluny el mar, i és pàl·lida la lluna
que just permet no perdre’s quan enfilem els cims
on s’hi ha instal·lat un núvol recobrint els miratges
als quals la vida hi vincla les nostres esperances.
¿Et sentiràs capaç de retornar als silencis
ara que s’han trencat els antics encanteris
pels quals t’era permès ser tu i alhora un altre?
¿Ja sabràs retrobar el punt just d’equilibri
entre l’aurora i l’ombra, on t’has sentit prou còmode?
¿Serà a partir d’avui, que no podràs mirar-te
al mirall on, abans, tant t’hi desconeixies?
Probablement no tens, de moment, les respostes
per a tantes preguntes com no t’has fet encara.
Només una certesa: no saps si ets tu o ets l’altre.

Al costat dels xiprers

13 de febrer de 2008
allò que escric
És una situació curiosa la que patim els que, provenint de móns allunyats del que és en sentit estricte la lletra, arribem un dia a veure publicat en paper el fruit dels nostres neguits, de les nostres dèries. Ens convertim en rara avis als ulls de tothom. Uns, els lletreruts insignes, ens veuen com intrusos. Els altres, com desertors, encara que de vegades podem percebre una certa i sana enveja, perquè, sobre tot en el camp de la medicina, que és el meu, hi ha molta gent que hauria volgut fer, si hagués disposat de temps i voluntat, allò que per casualitat o per disposició dels déus, alguns hem pogut concloure. I si, com en el meu cas, això ha estat, de moment, per partida doble, doncs encara millor.
O sigui que, per a aquells que passeu de tant en tant per aquí, en els propers dies, hi deixaré uns quants dels poemes que, per bé o per mal, conscients que no farem història, han quedat plasmats en allò que ara se’n diu "suport paper".

ADAGIO A L’OMBRA D’UN XIPRER

En el plor contingut i constant d’un adagio
al costat de xiprers que mai no et faran ombra,
alçaran violins renovades pregàries
a déus en què no crec, però que per tu tornen.

I un estol de vaixells, travessant la penombra
de la mà d’un Caront taciturn, gemegaire,
a qui et vas entregar quan tancares la porta,
vindran per a retreure’ns l’oblit inevitable.

Sents? Hi ha el plor mantingut i serè del capvespre,
la remor persistent i gairebé inhumana
que destorba els estels i els muda en ens feréstecs

desfermant el dolor que, temps ha, et devorava.
Sento el so sostingut d’instruments que es retiren
i puc percebre en ell els teus ulls com em miren.

La fotografia és d’Israel Clarà
El poema esta inclos al llibre "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra"

Ja el tenim a punt!

29 de gener de 2008
allò que escric
Donant sortida a aquest inamagat (existeix la paraula?) desig de transcendència que ens corrou, poso en coneixement de tot aquell que passi per aquí que d’aquí a molt poquet, fins i tot potser dins d’aquesta mateixa setmana tindrem a les mans (perdoneu l’ús del jo majestàtic, és novament això de la transcendència) una segona criatura literària. I que, com us podeu imaginar, més enllà de les virtuts, moltes o poques, que se li’n puguin suposar o fins i tot comprobar, n’estic molt content. Quedi, doncs, aquí dit.
I de ben segur que en tornaré a parlar, perquè si jo no ho faig, ningú no ho farà per mi.
la fotografia és d’Israel Clarà

Contra l’obscurantisme: manifest laïc

28 de gener de 2008
Coses meves
Copio, textualment, el comunicat de la Lliga per la laïcitat, arran de les darreres manifestacions de l’Església Catòlica, o si més no d’una part significativa de la seva jerarquia, que vol fer-nos, com tant sovint, combregar amb rodes de molí. Tothom és lliure de pensar el que vulgui, vagi per endavant, i no seré jo qui els negui el dret a opinar el que més els agradi. Però no suporto que provin de coaccionar la llibertat i que des de l’integrisme recalcitrant de persones com Miró i Ardèvol intentin imposar-nos la seva visió del món. L’altre dia veia al canal 300 un documental sobre Champolion, el que va traduir els jeroglífics egipcis, a qui se’l va coaccionar, des de l’Església Romana, perquè no posés en públic cap descobriment que demostrés l’existència de civilització alguna abans del Diluvi Universal, pel perill que això podria representar per a la credibilitat de la concepció de la Bíblia com a veritable llibre històric que transportava la paraula de Déu. Una paraula que ara, novament, ens refreguen per la cara.
Aquí va el text:

La Lliga per la Laïcitat, taula de 71 entitats, associacions i sindicats compromesos amb la llibertat, la tolerància i el progrés, que focalitza el seu centre d’estudi en impulsar mesures per avançar cap a la consolidació d’un marc de convivència per a la societat en base a la laïcitat, davant els últims esdeveniments propiciats per l’Església Catòlica Apostòlica Romana fa les següents consideracions:
1. Els poders eclesiàstics, per via de la Conferència Episcopal Espanyola, erigint-se com a portadors de la veritat i moral de la població estan sent el braç executor d’una política conservadora que ataca i vulnera les bases democràtiques de qualsevol Estat de Dret de titularitat aconfessional.
2. La Conferència Episcopal Espanyola desprestigia el reconeixement de drets
civils executats per l’actual govern espanyol, arribant a qüestionar-ne legitimitat
sobre l’actual marc constitucional. Aquesta acció ens porta a considerar que els
poders eclesiàstics intercepten directament sobre la voluntat democràtica de la
població.
3. La Conferència Episcopal Espanyola, estant en el dret legítim de reunió, utilitzala seva força en base a una moral per atacar les institucions democràtiques. Això significa una vulneració dels principis democràtics i una irrupció inadmissible en una societat moderna en ple segle XXI.
La Lliga per la Laïcitat insta a:
1. Els partits polítics a exigir fermament la derogació de l’actual concordat firmat entre la Santa Seu i el Govern espanyol, així com a derogar els acords concordataris de 1976 i 1979.
2. Reformar la Llei Orgànica 7/1980 de Llibertat Religiosa, per transformar-la en
una nova Llei Orgànica de llibertat de pensament, de consciència i de religió, en
consonància amb l’article 16 de la Constitució Espanyola que diu que “esgaranteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de lescomunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestades, que la necessària
per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”.
3. La separació real Estat – esglésies, paralitzant el finançament públic a confessions religioses i l’exclusió d’ensenyament religiós als centres públics d’educació.
Per la llibertat de pensament, consciència i religió!
Per la protecció del dret de totes les persones a l’exercici de les seves llibertats
públiques i drets fonamentals!
Per la construcció d’un Estat laic!

Barcelona 28 de gener de 2008

Canvi d’any

2 de gener de 2008
Coses meves
Hem canviat d’any. Els costums també canvien i els entorns en que es celebren els canvis d’any també es van modificant. Avui ensenyaven a TV3 que les 60.000 persones que hi havia a la zona de la Plaça Catalunya eren majoritàriament estrangeres.

Nosaltres celebrem des de fa força anys el Cap d’Any amb una colla d’amics. Entre les peculiaritats a destacar tenim que els fills, que inicialment venien amb nosaltres (els de tots) han anat despareixent i ja només en queden tres, dels quals un va marxar abans d’acabar el darrer gra de raïm. Els altres dos, de 14 i 15 anys, es van quedar per espartana disciplina. I els adults també han anat disminuïnt, suposo que perquè si els fills ja no venen, la gent pot muntar-se la festa de manera una mica més especial…
Dels darrers anys, encara que en el meu cas aquest ha estat en el que se m’ha fet més evident, és de notar la proliferació dels missatges al mòbil. Si no felicites el canvi d’any per mòbil o si no contestes els milers de missatges que t’arriben ets una rara avis o un poca-solta cregut que no contesta… Reconec que en vaig contestar quatre o cinc, els que, arbitràriament, vaig decidir que eren més sincers o aquells corresponents apersones amb les que em venia més de gust quedar bé.
I pel que fa a la festa, què us en diré, ens hem acostumat a tenir la tele engegada, mentre escoltem música, connectem les campanades de TV3 i després seguim una mica el programa que hi fan, apartem taules per si amb la música algú vol ballar i ens riem de nosaltres mateixos una estona.
És el millor que podem fer. Perquè al dia següent un s’adona que l’únic que ha passat de diferent és que hem canviat un número al calendari i tot, tot, tot, segueix igual. Per bé, i evidentment, per mal.
Tot això no impedeix que un vulgui desitjar a tothom, per convencional que sigui, i amb tota sinceritat, un bon any!!!

Decepcionari 2007: les 10 (finalment 12) coses que m’han tocat més la pera aquest any

27 de desembre de 2007
Coses meves

Quan un fa recompte dels pros i els contres d’un any tendeix a fer-ho en forma de decàleg. Heus aquí el meu decàleg (o en aquest cas de dodecàleg) de coses que m’han tocat la pera aquest any 2007. Segurament algunes semblaran intranscendents. He de confessar, però, que la darrera de totes és la que m’ha motivat a escriure les primeres.

  1. Que cada vegada sembli més clar que no podré jubilar-me quan tocaria sinó que hauré d’esperar-me fins els 70 anys.
  2. Que el Barça s’entesti a fer el ridícul i que a Can Barça hi mani més l’opinió d’un editorial del diari Sport que el que creuen els professionals
  3. Que ningú no hagi recordat a hores d’ara el ridícul que va fer Espanya votant una Constitució europea que no ha arribat a votar-se en la immensa majoria de països que n’hauríen d’haver estat afectats
  4. Que un polític com Maragall hagi hagut d’exposar al públic la seva malaltia per evitar els comentaris i els sarcasmes, la mala llet en fi, d’aquest país cada vegada més patètic
  5. Que s’hagi perdut temps i diners ens discussions de pati d’escola en temes com la fira de Frankfurt
  6. Que la gent s’entesti a salvar la Sagrada Família, un monument que quedaria molt millor enrunat, com la mentalitat dels que s’anomenen seguidors de Gaudí
  7. Que moltes ONGs ens prenguin el pèl fent-nos creure que lluiten per bones causes, quan només estan defensant un jardinet particular
  8. Que els catalans haguem acabat assumint de manera acrítica aquest impost suplementari que representen les Maratons de TV3, que només serveixen per eternitzar la deixadesa dels Governs i Gobiernos en la qüestió investigadora.
  9. Que a la gent li sembli bé la falta de respecte del Rei Juan Carlos I davant d’Hugo Chávez (que aquest no tingui educació no vol dir que l’altre no hagi de mantenir les formes) i que ningú, pràcticament, no hagi caigut en el fet que el monarca només defensava les seves accions (en tots els sentits) a Iberoamèrica quan es va aixecar mentre parlava el president de Nicaragua (no Chávez).
  10. Els circs mediàtics de mal gust com ara el muntat arran del segrest i plausible mort de la nena anglesa a Portugal

Tot això seria suportable si no hagués estat, per dos desencisos vitals superiors a la resta:

  1. La constatació de què, ara per ara el meu llibre encara no està entre els deu més llegits de la història de la Poesia mundial; i sobre tot, sobre tot
  2. NO PUC SUPORTAR EL FET QUE LA CARLA BRUNI S’HAGI LIAT AMB EL SARKOZY!!!!!! i com a revenja penjaré aquí un youtube de la Bruni amb una cançó dedicada a un dels seus primers amants, un tal Raphael.

Presentació conjunta amb la Núria Sagués a Granollers

27 de novembre de 2007
allò que escric
Dijous a les 8 del vespre presentem a la Biblioteca de Can Pedrals a Granollers el llibre La Xarranca, de la Núria Sagués i Els murs de l’odi. És la segona presentació conjunta i en aquest cas també hi haurà una exposició fotogràfica de’n Narcís Civil acompanyant fragments dels llibres. La presentació anirà a càrrec de l’Israel Clarà, editor i escriptor polifacètic (ho fa en català, castellà i italià) dedicat bàsicament a la poesia, però també a la novel.la.

No vull parlar dels meus poemes, que com més va i més me’ls llegeixo més limitacions i defectes els trobo. Però sí que vull dedicar unes poques línies a La xarranca.
Es tracta d’un relat relativament curt i que es llegeix d’una volada. Una història a mig camí entre una mena de realisme màgic i la prosa poètica, feta per ser llegida en veu baixa. A La xarranca s’hi barreja en una unitat sense fisures la història real i la imaginació, que moltes vegades pren forma de reflexió simple, senzilla. O fins i tot de record. El record, real o imaginat, verídic o ficció, és l’excusa per reflexionar sobre la malaltia, sobre el dolor. Però també sobre l’esperança i la felicitat.
Un dia li vaig dir a la Núria que m’imagino el seu llibre fet guió, potser d’un curt, potser d’una mena de documental en blanc i negre, d’aquells en que les imatges ho diuen tot i només una veu en off ens ajuda, de tant en tant, a contextualitzar l’ació. I sembla que no he estat l’únic que ho ha vist d’aquesta manera.
Un suggeriment, doncs: comproveu-ho.

Fracàs escolar? Potser sí, però…

26 de novembre de 2007
Coses meves
Suposo que és el que té la llibertat d’opinió, i benvinguda i ben mantinguda sigui. El mateix dia, en el mateix diari, i gairebé de forma correlativa, dos articles que al meu modest entendre estan als antípodes l’un de l’altre. A El Periodico hi escribien, d’una banda l’Oriol Bohigas, un article sobre el que s’ha donat en anomenar republicanisme cívic, molt bo i molt raonat, i de l’altra Fèlix de Azúa fent gala de mala llet establint fàcils i superficials enllaços entre el fracàs escolar i les maldats del nacionalisme

Per variar, Azúa desqualifica tot el que li soni a català (no a nacionalista, encara que ell ho negui). Ell dirà que no, i després justifica el que diu dient que no l’hem entès perquè ens tenen rentat el cervell. O perquè som uns descerebrats, que deu venir a ser el mateix.
Certament, és deplorable la qüestió de l’anomenat fracàs escolar. Ara, que dir que la culpa és de que s’expliqui història de Catalunya ("la verdad es mucho peor que las estadísticas: a ningún Gobierno de la
Generalitat le ha importado la educación. La formación del espíritu
nacional, sí. La así llamada política lingüística, mucho. Todo
lo relacionado con la ideología, como la Historia, bastante. Lo demás
es ornamental, a menos de que dé dinero") té la seva gràcia, per dir-ho d’alguna manera.
Que la política cultural de la Generalitat, ara i abans, no ha estat gaire a l’alçada, no ho discutirem. I suposo que per això ell és tan despreciatiu amb tot el que soni a o en català (Pau Casals és "un músico que tocava el violonchelo", suposo que ho expressa així perquè afegint el complement li sembla que subvalora el subjecte).
Acaba parlant de com estan de decebuts els professors universitaris. Jo també ho estic de saber en mans de qui estem deixant no l’educació sinó la formació dels nostres fills: apart de la colla d’absentistes que corre amb càrrec acadèmic, hi ha una altra colla que es dediquen a tasques de propaganda nacionalista espanyola (que no ens enganyin: tenen concepció de cultura superior, no són no-nacionalistes). Però no volia analitzar les paranoies de l’Azúa. De fet només volia deixar enlaire una reflexió.
Algú es creu que les xifres dels qui acaben la secundària serien les mateixes, aquestes tan dolentes que surten als diaris, si una bona part dels nois i noies, que han arribat precisament al nostre país fa 3, 4 o 5 anys, no hi estigués inclosa? Vull dir que molts dels que no passen la secundària són persones escolaritzades a la força, en alguns casos amb estudis previs molt elementals, evidentment amb dificultats lingüístiques i moltes vegades sense un plantejament objectiu clar de què volen fer de la seva vida com no sigui sobreviure.
L’anomenat fracàs escolar no és més que una estadística, un reflex més de que hi ha una sèrie de gent que es planteja (o que tenen la sort que els hagin plantejat) uns objectius i una altra que amb feines saben què faran demà, o que en el millor dels casos saben que cal posar-se a treballar per tirar (o per ajudar a fer-ho) endavant una família…
No voldria que sembli que subestimo la qüestió, però crec que se’n fa molta demagògia. En els darrers anys han arribat al país milers de persones amb fills per als que no s’havien plantejat el futur més enllà de fer-ho en termes de supervivència. Considerar el rendiment escolar d’aquests sota els mateixos paràmetres que els de la resta em sembla com a mínim agosarat. Jo puc recriminar-li al meu fill que no estudii, que tregui males notes, que no vulgui "ser un home de profit" (com deien abans), que no segueixi la carrera que jo vaig fer perquè això culturalment està molt arrelat en nosaltres. Però, és lícit demanar-li això a tothom, sobre tot si son nouvinguts amb una formació de base que no sempre coincideix amb la nostra?
Però és clar, segons Azúa i companyia, la culpa que l’Edgar-Alfonso o que el Mohamed no arribin a fer el batxillerat (no parlem de la universitat) és del nacionalisme català… I no diguem ja de Fàtima o la Sherezade, que al seu país segurament no haurien arribat ni tan sols a sortir de la primària, però aquí es veu que no arriben enlloc per culpa de la història de Catalunya…

Paris, je t’aime

22 de novembre de 2007
Coses meves

No n’havia parlat perquè encara l’estic païnt. He tingut la sort de poder-la veure en versió original, a Rubí, en un cicle que fan de pel.lis en V.O. M’imagino que doblada deu perdre molt, sobre tot atesa l’alternança i convivència d’idiomes que recorre tota la pel.lícula.

Amb París de fons, 18 històries dibuixades per 18 directors. Històries curtes, senzilles, la majoria quotidianes. La major part d’elles amb una sensibilitat i delicadesa exquidides. És cert que el conjunt és desigual i alguna de les històries et deixa una mica fred, però això no treu que es tracti d’un petit plaer, una mena de degustació de delicatessen que va arrencant somriures al llarg del seu metratge. Si no teniu l’oportunitat de veure-la al cinema, busqueu-la en DVD. Val la pena.