Traduccions del castellà al català?
Un dels dubtes i
discussions que, a nivell literari, es generen sobre tot en aquesta època és el
de les traduccions al català de les obres escrites originàriament en castellà. És
lògic demanar-se que si som capaços d’entendre la versió original, perquè hem
de recórrer a una traducció que, amb tota probabilitat en un moment o altre
acabarà traït l’esperit original (allò de traduttore,
tradittore) .
Un no està dins del cap dels editors, però segur que aquí hi ha més
negoci que no pas mecenatge desinteressat envers l’idioma. Parlaré per mi,
perquè no sé si el meu raonament és extrapolable a una gran part de la població
lectora o només sóc víctima de les meves neures, dèries i manies. Hi ha
determinades obres que a un li resulten més atractives en català que en castellà,
per exemple les que fan referència a llocs concrets del nostre país. Un bon
exemple d’això és L’Ombra del Vent, novel·la
ambientada en la Barcelona de postguerra i en la que la trama no perd
credibilitat, més aviat el contrari, pel fet de ser explicada en català, més
encara quan determinats personatges no són traduïts i s’expressen en castellà
en la versió catalana. L’altre és L’Església
del Mar.
Que som capaços de llegir-los en castellà? Evidentment. Que els que,
per sort o per desgràcia, som bilingües hauríem de fer les nostres lectures en
la llengua en què ha estat originàriament escrit un llibre? Probablement sigui
cert, amb matisos, ja que tothom és lliure, sobre tot si l’oferta existeix de
llegir en l’idioma que li sembli millor i, només faltaria!, amb més motiu si és
la llengua pròpia.
Penso que les traduccions al català de determinats llibres,
habitualment ambientats molt concretament en indrets fàcilment identificables
de casa nostra tenen dos efectes: el primer, augmentar les vendes d’un
determinat llibre (en castellà d’això que dic se’n diu perogrullada); però el més
important és que probablement incrementen la proporció de lectura en català.
Personalment, dubto que mai hagués comprat un llibre anomenat “La sombra del
viento”, per més que me n’haguessin dit meravelles sobre la seva ambientació i
la identificació dels personatges amb algunes figures que em resulten vagament
familiars. Però altra gent no hauria tingut aquestes manies i segurament el que
ja és prou important és que es llegeixi. El nombre d’exemplars venuts en català
d’aquest llibre i del que en castellà s’anomena La Catedral del Mar (perquè la reducció de categoria en la versió
catalana?) justifica amb escreix el suposat risc editorial i, al meu entendre
fins i tot la “incorrecció” lectora.
Tot és, evidentment, opinable i d’alguna forma els que donem suport una
o altra opció o opinem més a favor d’una cosa que d’una altra, tenim les
nostres pròpies contradiccions. Jo mateix que defenso les traduccions al català
de llibres com els que he esmentat, ¿seria capaç de defensar una versió
catalana de la poesia de Goytisolo, Gil de Biedma, o el recentment publicat
recull de Vázquez Montalbán? Només de
pensar-hi se’m posen els pèls de punta.
Nota: aquest post és una reflexió a partir d’un post de la Júlia Costa a la seva Panxa del bou, i que en una versió una mica més
reduïda vaig intentar penjar com comentari al seu bloc. Però les crueltats del Blogger van fer que un cop escrit m’aparegués
un missatge de desconnexió, de manera que vaig perdre la possibilitat d’inserir-lo.
Avui hi he seguit pensant i he decidit pensar-hi jo a la meva manera.