Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Maragall, l’Alzheimer, la perifèria de les lletres i les lletres en majúscula

No sempre m’és possible escriure al meu bloc en dissabte. Avui, però hi ha diverses coses que em fan tenir-ne ganes, encara que sigui molt breument. N’esmentaré tres, que com deia aquell són importants (per a mi) encara que potser no siguin ni les úniques ni tan sols les més importants. I com tampoc no sé ordenar-les per importància les esmento tal i com em ragen.
La primera potser sí que és la més important. Si més no a nivell de repercussions al nostre país. Aquest matí el President Maragall ha comunicat que està afecte de la malaltia d’Alzheimer. I ho ha fet en un lloc que dóna més relleu a la seva declaració, a l’Hospital de Dia d’aquesta malaltia a l’Hospital de Sant Pau. Ja he parlat en altres ocasions, i per tant no em repetiré, de com n’és de dura aquesta malaltia tant pels que la pateixen com, sobre tot pels que se’n fan càrrec del pacient. Per això, l’escenificació de Maragall no ha pogut ser més encertada. Ho ha fet acompanyat de familiars i amics, conscient que en un moment o altre els tocara "carregar" amb les conseqüències del procès que fa poc s’ha iniciat, i la durada del qual és imprevisible. I m’ha semblat valuós que ho hagi explicat ell, ja que massa sovint les famílies (i el personal sanitari) tendeixen a amagar als malalts la realitat del que tenen i a no informar-los del que els pot passar, cosa que acaba repercutint en el maneig de les complexes situacions que poden succeir en el decurs del procès.

El segon tema del que vull parlar està en la línia del autobombo. Ahir vam presentar a la llibreria Pla de la Calma de Cardedeu els llibres de la Núria Sagués i meu.
Per als que ens movem en el que jo anomeno la perifèria (gairebé els
banlieus) del sistema editorial i de l’star system de la literatura,
aliens a fires i events, petits actes com aquest, envoltats bàsicament
d’amics i d’algun escadusser curiós que s’hi deixa caure, tenen un gran
significat de reafirmació personal. En el meu cas, i perdoneu la
immodèstia, haver aconseguit entre poc abans de Sant Jordi i la data
d’avui "col.locar" (passeu-me l’expressió), més de 150 exemplars d’un
llibre de poesia i haver-ho fet editant-lo amb una editorial
que també podríem situar a la perifèria del sistema, em sembla una cosa
que voreja l’heroicitat. L’acte d’ahir ens va servir a la Núria i a
mi, i també al Vicenç Ambrós
que ens va fer una esplèndida presentació dels dos llibres, per a
acabar-nos de convèncer, si és que no ho estàvem prou, que hem de
seguir en aquesta línia i si pot ser treballar per crear una mena
d’entramat de complicitats amb la gent que com nosaltres considera i
creu que té coses a dir, si més no a qui les vulgui escoltar.
El tercer tema és només una curiositat. Ahir penjava una entrada al bloc fent esment de la Biblioteca Britànica i la seva pàgina "turning the page". Avui ho publica Vilaweb.
Bé, doncs, si no se n’ha aprofitat algú (cosa que ajudaria encara més a
incrementar el meu ego, que de tant en tant ja em va bé) i ha utilitzat
la meva referència per fer-ne notícia, aquesta és la demostració del
poder d’internet: un discret i humil blocaire s’ha avançat (també
perquè li ho havien fet saber per correu electrònic) als medis
d’informació.
I com, pel que veig, avui estic pres d’una certa locuacitat bloquera,
aprofito per agrair des d’aquí, per si em llegeix, l’Albert Gibert la
seva proposta (evidentment acceptada) de llegir algun dels poemes que
tinc penjats a Relats en Català al seu programa dels dimarts a la nit a
Mataró Radio. És d’aquelles cosetes que fan més suportable el dia a dia, excessivament feixuc en el que massa sovint estem immersos.

La British Library: una joia en el web

M’ha arribat un enllaç a través d’una companya de feina que crec que val la pena posar a disposició del comú dels mortals. Es tracta del web de la British Library, amb la seva pàgina anomenada Turning the Pages(TM): si hi accediu, podreu visualitzar les notes originals de William Blake, el text escrit a mà de l’Alícia de  Lewis Carroll, la Bíblia Etiòpica, entre d’altres meravelles, tot amb la peculiaritat de passar un mateix els fulls dels llibres.
Us ho aconsello, feu-ne un tast, seguint l’enllaç:
Turning the pages

Divendres 19, presentació a Cardedeu

Divendres vinent presentem junt amb la Núria Sagués a la llibreria Pla de la Calma, a Cardedeu els respectius llibres. Amb la Núria ens vam conèixer a la paradeta que van muntar els de Relats en Català, per Sant Jordi i sense saber ben bé com (o potser per mimetisme amb altres autors d’aquest àmbit) vam acabar plantejant-nos la possibilitat de fer presentacions conjuntes. Aquesta n’és la primera (però no l’última!).
De fet, des del dia 1 d’octubre que a l’esmentada llibreria hi presentem una exposició de fotografies de’n Narcís Civil amb textos dels llibres "A peu coix" i "Els murs de l’odi", exposició que culminarà en l’esmentada presentació el dia 19 a les 8 del vespre. No cal dir que hi esteu convidats.La presentació anirà a càrrec de’n Vicenç Ambrós. I al final de l’acte hi haurà una copa de cava i una mica de pica-pica.

Recuperant King Crimson

El vaig penjar fa un temps a Memoria Restringida. Ara fa uns dies m’ha tornat a rribar per una altra via. Es tracta d’un vídeo a Youtube amb la cançó Islands i un muntatge a base de pintures de Klimt, Magritte, Toulouse-Lautrec, Munch… La cançó és preciosa i el vídeo és allò que en diuen “un gaudi pels sentits”.

La discusió sobre l’hijab, una forma més de perdre el temps

Darrerament hi ha hagut força controvèrsia sobre el cas d’una noia (una nena) a la que es deixà en suspens l’escolarització fins que "l’autoritat competent" decidís si podia anar o no amb mocador ( l’hijab, no el vel, i això ho aclareix molt bé el diputat Mohamed Chaib en un article a La Vanguardia, tot i que de vegades se’n parla com a sinònims) a l’escola. Apart que em sembla una tronada manera de fer perdre el temps i els diners públics a la gent amb debats que no duen a res (crec que l’essencial és el dret a l’educació!), penso que aquest tipus de controvèrsies venen sempre alimentades per postures més o menys xenòfobes, ara disfressades de "laïcisme".

A l’hospital on treballo hi ha força noies, catalanes de pares
magrebins, que arriben a treballar i en marxen amb hijab, molts
d’ells, paga la pena dir-ho francament bonics i fins i tot elegants. En alguna conversa amb
elles he pogut veure que no li donen cap transcendència religiosa a la
qüestió, és en tot cas un tema d’identitat, sobre tot cultural. Sembla
clar que com més reticències genera el mocador, més se senten elles
empeses a dur-lo, sense que això qüestioni per a res el seu respecte a
els altres costums, els nostres, que les envolten.
No recordo on, llegia, que si del que es tracta és de fer desaparèixer
de les aules els signes d’identitat (fins i tot suposant que els
mocadors, vels, o, perquè no, les creus o les estrelles de David penjades al coll, fossin duts com signes religiosos no deixarien de
ser identitaris), caldria començar per les samarretes del Barça, o el
Madrid o l’Espanyol o el que sigui que cada vegada més poblen les aules
de tots els nivells educatius.
Tot i que, al meu entendre, barreja els conceptes de vel amb hijab, us deixo un enllaç al bloc del meu germà, que d’aquestes coses hi entèn, que fa pocs dies va publicar un post breu però aclaridor sobre el tema.

Enemistat

No suposis massa ràpidament que el teu enemic és un salvatge per sol fet que sigui enemic teu. 

Potser és enemic teu perquè creu que tu ets un salvatge. O potser et té por perquè percep la teva por envers ell. I tal vegada, si pensés que tu ets capaç d’estimar-lo, deixaria de ser el teu enemic.

Categories

Si la República proclamada el 14 d’abril de 1931 havia donat alguna
alegria al Bakunin de Planes, que no sabia un borrall de política ni
volia saber-ne perquè li produïa rodaments de cap, fou l’encàrrec del
nou alcalde (…): enrunar la paret que dividia els difunts del
cementiri municipal en dues categories i arraconava els que l’Església
considerava indignes de la terra sagrada en un recinte (…) que els
vilatans anomenaven amb amargura el "corralet".
(…)
Aquell
migdia del 1939, després de quedar arrebossat amb la pols aixecada pels
vehicles amb què la família Torres i Camps regresava a la vila, el
Bakunin de Planes tornava a dur clavada al cor l’espina que s’havia
tret quan la proclamació de la República. Baixava del cementiri,
enlairat en un turó als afores de la vila enmig del silenci dels
bancals d’oliveres, a on havia anat per ordre del capellà, el primer de
la vila després de la guerra civil, a pujar un altre cop la paret
enrunada feia uns anys. Encara sentia les paraules de l’enterramorts,
que el contemplava des de l’ombra del mateix xiprer, quan ell
col.locava el darrer totxo:
-Els acabes de fotre una altra vegada a
l’infern, Bakunin. Però no et tiris cap pedra al fetge; ells es
trobaran millor amb el diable que nosaltres amb Franco.

Jesús Moncada: Camí de sirga

Vint-i-set de setembre: uns altres aniversaris per la memòria

Avui es compleixen, si no m’he descomptat, trentados anys dels darrers afusellaments del franquisme.

Va ser el vint-i-set de setembre de 1975, quasi dos mesos justos abans de la mort de Franco i molt pocs dies abans que el dictador comencés la seva agonia (que per cert va anar precedida d’un esperpèntic acte de masses a la Plaza de Oriente, esperpèntic però certament massiu). Jo havia complert feia poc els 16 anys, i tenia una certa consciència política, que d’una manera o altra s’havia despertat uns mesos abans amb l’execució de Puig Antich.
Recordo d’aquells dies el titular de "La Vanguardia", referint-se al fet que de tots els jutjats d’ambdues organitzacions el Consell de Ministres n’havia indultat ata no recordo bé si la meitat o una cosa per l’estil. El titular venia a dir: "Hubo Justicia, hubo perdón", més o menys.
Per motius que ara mateix em costen d’entendre, i que potser tingui a veure amb que els seus defensors tenien i, encara més la van tenir en els anys posteriors, una certa repercusió mediàtica, quan demanes a la gent si recorden el fet, en el millor dels casos, recorden el nom de "Txiki", el militant basc que va ser afusellat a Cerdanyola (Juan Paredes Manot, d’origen extremeny, per cert). Pràcticament ningú no recorda el nom de l’altre basc (Otaegui) i encara molt menys el dels tres membres del FRAP (Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo, i Ramon García Sanz).
Vull reescriure els seus noms aquí, encara que sigui entre parèntesi, a manera de modest homenatge.
Per cert, avui m’he assabentat que en la mateixa data, però de 1940, Walter Benjamin, que havia fugit de l’Alemanya nazi, es suicidava a Portbou, poc abans que la policia espanyola arribès a entregar-lo a la Gestapo. Coincidències de la història…

ALZHEIMER

Com avui és el dia Mundial de l’Alzheimer, he decidit que al bloc hi toca monogràfic. Per tant, aprofito per fer una mica d’autobombo i hi penjo un poema que vaig publicar al meu llibre "Els murs de l’odi".


ALZHEIMER


No serà aquest penós transcórrer de les hores
el que t’ha de permetre emplenar els racons
d’una cada vegada molt més fràgil memòria.
Com no es dibuixaran en els solcs del teu rostre
el plaer ni l’angoixa de passades vivències
que d’una altra manera potser convertiries
en vincle inexcusable amb un passat rotund
que t’hauria agradat compartir a la vora
d’un foc o bé al voltant d’una taula amb els fills
dels teus fills o amb incerts amics dels qui només
resten cares anònimes en un àlbum de fotos
oblidat a un prestatge que ja no saps trobar.
Moren al fons d’un pou d’on mai no n’han d’eixir
imatges del que un dia vas ser, o ho pretenies.
I et veus, desposseït, reu d’injusta condemna,
que et porta a esdevenir un Sísif estrafet,
que tot just recupera dignitat momentània
per a tornar-la a perdre en arribar al cim
des d’on records, imatges, instants i joventut
s’aboquen pel pendent, una vegada i altra.
T’has convertit així, en tu mateix, record,
l’únic record possible del tu mateix que et resta.

Dia Mundial de la Malaltia d’Alzheimer: 21 de setembre

Avui, 21 de setembre és el Dia Mundial de la Malaltia d?Alzheimer. I
aquest any se?n compleixen cent de la descripció concreta de la malaltia. Un segle
després, seguim sense conèixer-ne les causes i sense disposar d?un tractament
eficaç. Probablement no ha estat fins els darrers anys que hem començat a
prendre consciència de la importància d?una malaltia que afecta prop de 50.000
persones al Principat.

El problema de la malaltia no és només la qüestió del deterior
conductual, funcional i cognitiu dels que en són afectats, sinó també les seves
repercussions a nivell familiar i a nivell social, que obliga als familiars i
cuidadors a una dedicació que en molts casos acaba sent pràcticament completa
al malalt.

Però més enllà de totes aquestes dificultats, hi ha una reflexió que
aquests darrers dies m?ha vingut en diverses ocasions a la ment. Entre la primera
descripció d?un pacient amb Sida i la identificació del virus que la produeix
van passar aproximadament cinc anys. Entre el primer cas i l?aconseguiment d?unes
pautes de tractament que han permès disminuir-ne la mortalitat de manera
ostensible, potser en van passar quinze. Quan ho comparem amb el que passa amb
la malaltia d?Alzheimer, en la que malgrat que va ser descrita fa cent anys i
encara no en tenim identificades de manera fefaent les causes ni molt menys el
tractament, un no pot deixar de pensar que no s?hi ha dedicat la mateixa
intensitat de recursos en la investigació.

Per quin motiu pot ser que passi això? Segurament n?hi ha molts, però a
mi me?n venen alguns al cap. L?Alzheimer afecta gent gran, en edat ?no
productiva?, per tant l?interès en resoldre?l estaria més limitat a l?àmbit mèdic
o científic que no pas al dels poders públics. En el cas de la Sida, a més hi
ha hagut un efecte ?lobby?, a causa dels estralls que estava causant a la
comunitat homosexual, i que ha facilitat la inversió per part d?algunes
fundacions d?importants sumes de diners per contribuir a la investigació. Sense
voler que es vegi, perquè ni ho pretenc ni ho és, com una crítica, un no pot
deixar de pensar que si els únics afectats haguessin estat els drogoaddictes,
possiblement no haguéssim corregut tant amb els descobriments (bàsicament perquè
no s?hi haurien posat tants diners i tants laboratoris en llocs diferents
investigant a la vegada!). D?aquesta manera, actualment, encara que la Sida no
es cura, ha esdevingut una malaltia crònica, per a la que s?està investigant la
possibilitat de trobar tant vacunes com teràpies definitivament curatives.

Un altre problema amb l?Alzheimer i que té a veure amb certa manera amb
l?edat però potser una mica més amb determinades actituds tant socials com mèdiques
és el fet que massa sovint atribuïm el deterior a l?envelliment, com si fos
normal que a partir d?una determinada edat una persona hagi de perdre la memòria,
deixar de saber-se cordar les sabates o no saber obrir una porta. Aquest fet,
que de vegades comporta una certa complaença o resignació en la visió del procés
de l?envelliment ens porta a retards en el diagnòstic que fan que disminueixi
encara més la ja de per si escassa efectivitat dels tractaments.

Hi ha indicis que ens els propers deu anys podríem començar a veure la
claror al final del túnel, però ara per ara, per als cuidadors o per als
professionals que, directament o indirecta, estem relacionats amb malalts que
pateixen aquest procés, ens queda la lluita per mantenir en els malalts d?Alzheimer
la cosa que menys hauríem de perdre com a persones, sobre tot quan estem
malalts: la dignitat. Tant
en la vida, com en la mort.

Ciceroniana

Quant als que volen saber quin és el nostre parer sobre alguna qüestió, ho fan amb més curiositat de la que cal ja que en cap discussió no hi ha de prevaldre tant la força de l’autoritat com la de la raó: perquè fins i tot l’autoritat d’aquells qui es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre, pel fet que s’acostumen a bandejar les pròpies opinions i sonen per bones les sentències d’aquells qui admiren; i, certament, no aprovo el que ens diuen dels pitagòrics que, en ésser interrogats sobre el perquè d’alguna opinió prèviament afirmada en una discussió, tenien per norma respondre "ho deia ell"; "ell" era Pitàgoras: els prejudicis tenien tanta força que l’autoritat triomfava fins i tot sense raons.


M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I

Bombes i cinisme: el model rus

En una demostració de no sé ben bé què, però
certament carregada de cinisme, Rússia va mostrar ahir un engendre destructiu
amb una capacitat mortífera i destructiva que, pel que es veu deixa la bomba atòmica
clàssica al nivell de les piules per Sant Joan. Pel que es veu, la bomba és
ecològica, ja que, malgrat que no deixa res viu, no fa malbé el medi ambient
(això és el que em va semblar entendre al TN d?ahir al vespre)

Un
la sensació d?estar tornant als millors (?) moments de la guerra freda. El que
passa és que ara que l?URSS ja no existeix, els motius per a dita guerra, les
raons de la confrontació, ja no tenen l?excusa de la ideologia.

La investigació militar, la venda d?armes, les
guerres, en si mateixes, són un negoci que mou milions i milions d?euros, i en
el que hi estan implicades honorables i altruistes empreses de tot el món, casa
nostra inclosa. Després de la demostració d?ahir, de la mateixa manera com va
passar amb l?ocupació d?un sector del Pol Nord fa unes setmanes, es d?esperar
que es produirà una resposta semblant per part dels Estats Units o del Regne
Unit.

I nosaltres, astorats, ens ho mirarem, sense acabar d?entendre quin
sentit té tot això, mentre esperem un tren que no arriba perquè li ha caigut la
catenària, mentre paguem el peatge d?una carretera abonyegada, amb nom d?autopista,
mentre a les notícies seguim veient com els fenòmens naturals afecten sobre tot
a les poblacions amb un índex de pobresa més alt, mentre la retirada de mines
als països que han sofert guerres com ara Moçambic, o Angola, segueix sent més
depenents del voluntarisme que de la voluntat real i decidida dels governs, mentre l’explotació infrantil no s’atura, mentre a la mateixa Rússia hi ha gent que mor de fam i fred, mentre les desigualtats socials als Estats Units, i a Europa comencem a encetar aquest camí, són enormes… mentre…., mentre…, mentre…!