Secundària Memòria - (Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

No hi ha res menys
apropiat per aproximar-se a una obra d’art que les paraules de la
crítica: sempre se?n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les
coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se’ns vol fer
creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es
desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.

Sobretot, demani’s en l’hora més callada de la nit: ¿He d’escriure?
[…] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un
fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d’aquesta
necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i
insignificants, ha d’ésser un signe i un testimoni d’aquest impuls.
Després, acosti’s a la natura i intenti dir com el primer home què veu
i experimenta, què estima i perd.
Si la seva vida diària li sembla
pobra, no se’n queixi; queixi’s de vostè mateix, digui’s que encara no
és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi
ha pobresa ni lloc pobre o indiferent

Rainer Maria Rilke: Cartes a un jove poeta

Onze de setembre

12 de setembre de 2007

Coses meves

Ara que li queden pocs minuts al dia 11 de setembre de 2007, aprofito per reflexionar sobre la qüestió nacionalista, catalanista, sobiranista, o l’isme que hom prefereixi.
Ho he dit en altres llocs. No em considero espanyol, ni tinc ganes de ser-ho. Per tant, si mai és dóna una circumstància que ho propicii, seré dels que optaran per prendre un camí divergent del de la resta de l’actual estat.

Ara bé, un té un pecat d’origen: que es considera d’esquerres (ja sé que hi ha alguns racionalistes i "nacionalistes" de dretes que ho consideren un signe de manca d’intel.ligència, però què hi farem!). I per
tant, que no veuria amb bons ulls una hipotètica independència del país
(dels "països" ja seria la reòstia!) si ha de ser tutelada pel Banc de
Sabadell i la Caixa, per més que hi tingui els seus minsos estalvis
allà custodiats, i si ha de tenir el vist i plau del Fons Monetari Internacional,. I a un, certes convergències suposadament
sobiranistes, li provoquen allò que en castellà en diuen "un
sarpullido". Entre altres coses perquè no són creïbles.
De totes formes, tot és opinable, i per tant les meves idees són meves i ja està. En tot cas, que suposo que, a diferència de tots els intel.lectuals i professionals que han format una determinada plataforma que no pot tenir aquest nom i que per això se’n diu "centre d’estudis", a mi m’importa més el contingut que no pas el nom.
El meu model social (i nacional, si ho voleu dir així) no és la reproducció en petit dels estats europeus actuals. Em faria pànic que obliguessin als meus fills (bé, segurament als meus fills ja no, però potser als nets) al palplantar-se al davant de la bandera, per més quadribarrada i estelada que fos, a cantar "Els Segadors" abans d’entrar a l’escola: això ja ens ho havien fet amb el Cara al Sol. Com no voldria que els fessin aprendre més les comarques i les seves capitals, fins que ens assegurin que no les tornaran a canviar ni en faran de noves. I sobre tot, em faria pànic que s’expliquessin llegendes com si fossin fets històrics i que es faci retrocedir la història de Catalunya al paleolític superior, com si els troglodites parlessin català i tinguessin consciència nacional.
L’única raó per la que és justificable, avui en dia, l’independentisme és per fer desaparèixer els nacionalismes. El dels "altres" i el "nostre". Vull dir que, com més sobiranista sóc, menys nacionalista em sento.

Deixadesa i desídia a la Universitat

8 de setembre de 2007

Coses meves

Voldria ser breu. Ara fa un any just, el meu fill canviava de facultat a l’Autònoma, fart de la deixadesa i manca d’interès de part del professorat de la facultat a la que anava. Classes suspeses sense avís, professors que desapareixien tres mesos sense que ningú donés la seva part del temari, notes que trigaven mesos a sortir…
Aquest any, les coses han anat una mica (només una mica millor). Però ara les coses ja són on eren, una altra vegada. Divendres s’havia d’examinar d’una assignatura. El professor apareix dues hores més tard de la convocatòria i sense més explicacions els re-cita per dimecres vinent.
Llavors un pensa en egregis professors, tertulians de Can Bassas, com el Sr. JB Culla, que es dediquen a malparlar dels "estudiants d’avui en dia", dient que no només no saben res sinó que no volen saber ni hi tenen interès.
Qui és que no té interès?
Com volen que els universitaris la vegin com una institució seriosa, la Universitat? En fi, estic emprenyat per la part que em toca i per les parts que em toquen. I per tant opto per deixar-ho aquí, per a qui ho vulgui llegir.

Un futur?

3 de setembre de 2007

Fragments

Imagina un món en el què generacions d’éssers humans arriben a creure
que certes pel·lícules van ser fetes per Déu, o que un software
específic va ser codificat per Ell. Imagina un futur en el que milions
dels nostres descendents assassinen a altres tants per interpretacions
diferents de "La Guerra de les Galàxies" o el Windows 98. Hi hauria res
de més ridícul? Doncs això no seria gaire més ridícul que el món en què
vivim.

Sam Harris
Entrada publicada a Efectes secundaris el 25 de gener de 2007

Consolidant la mudança

3 de setembre de 2007

Coses meves

Porto una bona estona organitzant la qüestió dels enllaços al bloc. Hores d’ara, ja n’he posat uns quants. Estic intentant recuperar tots els que tenia en els antics blocs, però alguns no estaven actualitzats, de manera que probablement me’n mancarà algun. Amb el temps (i com diuen, i una canya) els anirem recuperant.

I refarem també el llistat de categories dels articles, de manera que sigui possible donar sortida a totes les qüestions que abordàvem als blocs de "la vida prèvia", tant pel que fa als temes més personals, com al recull de fragments literaris que constituien la base dels "efectes secundaris".

Però he decidit que ja ho anirem fent. No cal matar tot el que és gras ni fer que en la voràgine dels primers dies acabem amb la capacitat d’esforç, que va més aviat limitada.
De totes formes trencaré la màxima amb la que sempre havia treballat. Hi haurà dies que no penjaré cap entrada al bloc. Però si em ve de gust, en penjaré tantes com vulgui. O no.
I possiblement, tornaré a penjar alguna de les entrades dels anteriors blocs, si és que em sembla adequat fer-ho.

Anotacions d’estiu (2): incendis, terratremols, altres desgràcies… i suricates

31 d'agost de 2007

Coses meves

Una de les coses que acostumem a dir durant l’estiu és que com no solen haver notícies interessants, els diaris i, per suposat, les televisions acaben emplenant fulls i noticiaris de bajanades sense cap mena d’interés. Aquest any, però, hi ha hagut carnassa per a tots els gustos. Vegeu sinó:
Incendis a manta, primer a les Canàries, després a Grècia, i ara a al sud del país.
Terratrèmols, primer al Japó, després al Perú i fins i tot un de més petitó a la mateixa península ibèrica
Tifons i huracans al Carib i a l’Índic
Accidents a les obres del TGV (també conegut com a AVE).
Apagades monumentals del servei (?) elèctric degut a situacions previsibles però, pel que es veu, no previstes.
Violència de gènere, pederàstia internàutica (en alguns casos fins i tot eclesiàstica)
Innundacions a la Xina, però també per aquí.
Temperatures inesperades, però segons ens diuen, no excepcionals.
Morts i morts i morts i morts a l’Irac (això cada vegada és menys notícia).
Assalt a una madrassa al Pakistan…
Potser per això aquest any m’ha semblat que els diaris no eren tan prims com altres anys per aquestes èpoques…
Tot i això, he de dir que he vist poca televisió aquest estiu, que a penes he seguit la pretemporada del Barça, que no m’interessa en absolut la selecció espanyola de Bàsquet, i que no em vaig assabentar de com havia acabat el Tour de França fins una setmana més tard.
I que, això sí, he fet unes becainetes postprandials d’allò més satisfactòries "veient" al 33 uns documentals sobre unes bestioles que crec que s’anomenen "suricates" que semblen rates que es posen de dues cames i s’estoven entre elles quan una queda embarassada sense el permís de la mare (o això és el que vaig entendre).

Anotacions d’estiu (1)

30 d'agost de 2007

música

Aquest mes d’agost he tingut l’ocasió d’assistir a dues actuacions que m’han deixat impressionat. En el marc del "Festival de Música de la Vall de Camprodon", va actuar a Llanars, en Miquel Gil. No seré jo qui vingui tot just ara a descobrir les excel.lències del cantant valencià, però val a dir que la seva interpretació amb una formació reduïda, de tres membres (inclòs ell) va ratllar la perfecció. Gil ens va presentar un mostrari de cançons dels seus discs (Eixos, Orgànic i Katà), amb arranjaments bàsicament per a corda i persussió, que va interpretar amb mestria i implicació. El públic, heterogeni i majoritàriament desconeixedor de l’obra i trajectòria del cantant va sortir altament satisfet i tots vam marxar cap a casa amb la impressió d’haver assistit a un concert extraordinari.
Pocs dies després, a Vilallonga de Ter, vam tenir l’oportunitat de veure

l’espectacle "El viatge", presentat per Quim Lecina i el Brownie Jazz Quintet. Una proposta agosarada que ja porta alguns anys circulant pel país, en que Lecina recita poemes de David H.Rosenthal, escriptor i traductor entre d’altres de Mercè Rodoreda, de Vicent Andrés Estellés, i del Tirant Lo Blanc. Els poemes, carregats de sentiments variats i fins a cert punt de cinisme, estan escrits a partir de que a Rosenthal li va ser diagnosticat un càncer de pàncreas, el 1991. Les interpretacions musicals i del mateix Lecina van ser molt acurades. No essent un espectacle fàcil per a determinats ambients d’estiu, va mantenir l’interés dels espectadors durant tota l’estona.
Sembla que aquest any el festival s’ha decidit a sortir de les esglésies de la Vall i ha optat per una aposta de qualitat, cosa que ens fa sentir, als que en som habituals seguidors, molt contents i satisfets.

Gènesi

29 d'agost de 2007

Coses meves

En el principi era la paraula escrita. I la paraula es feu bloc per a gaudi dels humans i de tots els animals que envoltaven els humans. Però no hi ha gaudi sense pena, ni, com deia aquell, pena sense glòria. I per tal que aquest bloc a canvilaweb fos possible, altres blocs previs hagueren de ser sacrificats. No sense dolor, no sense plors.
L’autor no eliminarà les restes dels seus anteriors blocs que, no obstant, acabaran llanguint a les penombres d’un silenci, altrament un ostracisme, a l’espera d’una mort figurada però certa.
O no. Tal vegada aquesta "secundària memòria" esdevindrà per comptes de la prevista síntesi dels dos artefactes previs, un tercer en discòrdia que vindrà a fer encara més difícil el seu propi manteniment.
Amen, si ens és permés dir-ho.
I per si algú no sap de què parlo, veieu l’origen, la procedència de la present partenogènesi:
Efectes Secundaris
memòria restringida