Espero que la posició de Marta Vilalta respongués més a un mal moment, allò que tenen les instantànies, que no a la disposició negociadora d’Esquerra…
La capacitat que tenen els socialistes de tergiversar les coses sembla no tenir límit. Ara és Salvador Illa, cap de la llista que va obtenir alguns vots més que la que encapçalava Pere Aragonès, qui pretén que aquest sol fet li dona dret a protagonitzar una sessió d’investidura com a candidat a presidir la Generalitat. Per què, si no té cap possibilitat de superar-la? O potser sí que en tindria alguna, segons què plantegés? He mirat d’imaginar-ho en el mail obert d’aquest dilluns.
El Mail obert d’aquesta setmana s’esplaiava contingudament arran de l’aquelarre muntat fa uns dies per una colla de sicaris del règim que controlen les organitzacions empresarials i altres parafernàlies del món econòmic. En el context de les negociacions per a la formació de govern posteriors a les eleccions del 14 de febrer, i sobre la base d’un indisssimulat xantatge sentimental propiciat per la crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques, van elevar un crit d’ordre i estabilitat sense altre objectiu que perpetuar els privilegis dels vells detentors del poder al regne de les Espanyes. Va ser un acte polític, obscenament polític. I se’ls va veure el llautó d’una hora lluny.
