Dies enrere el periodista Tian Riba exposava en un bitllet al diari (
“L’avís”, el 31 de desembre passat) una curiosa teoria sobre la figura del rei Borbó, aquesta figura decrèpita per la qual sembla que cada dia menys gent apostaria ni que fos el coll de la camisa.
L’articulista es remetia als dies d’incertesa en què el dictador acabava de desaparèixer físicament però deixant-ho tot tan ben lligat que semblava impossible cap avenç envers formes mínimament democràtiques d’organització política, havent-hi com hi havia personatges disposats a fer de tap (en nom, atenció, de la inamovible, intocable, inviolable legislació vigent, oi?).
Finalment la intervenció personal del monarca hauria permès l’aparició del dinàmic Adolfo Suárez, que va desembussar tot allò: al cap de quatre dies el president Tarradellas desembarcava a Barcelona (havent passat prèviament per Madrid, a pagar determinats peatges, si acceptem la versió de Josep Benet sobre aquell període amb tants clarobscurs) i Santiago Carrillo i el seu PCE eren admesos a taula havent acceptat prèviament, com van fer també els socialistes del futur conseller elèctric Felipe González, la monarquia restaurada (llegat hereditari del dictador terminal).
Tot i aquests pecats originals (o gràcies a ells), la Transició va fer via amb èxit (relatiu, malgrat l’entusiasme desbordat i interessat dels seus apòstols castellans –i algun de català) fins a dia d’avui, en què el franquisme rediviu encastat a les estructures estatals ha deixat a la vista totes les seves mancances, les seves misèries i la seva debilitat: aquell invent suposadament genial ha resultat ser una porta giratòria, que ens ha tornat gairebé al punt de partida.
En aquesta cruïlla d’ara, doncs, novament empantanegada en l’immobilisme, el rei Joan Carles de Borbó estaria calibrant –tornem al text de Tian Riba– la possibilitat de substituir un dia d’aquests, sense previ avís i sense manies, els personatges que fan de taparada i provoquen el miasma que tot ho ofega. «Ara el rei no pot canviar de president», escriu en Riba. «Però llegeix millor el que passa –o li llegeixen– que el Don Tancredo de La Moncloa. I entén que cal fer política. I algú amb ambició política, no d’alt funcionari de l’Estat».
Aliè a tot això, o passant-s’ho pel forro dels ous, si és que n’està al cas, Mariano Rajoy va avançant a marxes forçades cap al passat, ignorant olímpicament la marxa espectacular i col·lectiva dels catalans en direcció totalment contrària. L’últim capítol d’aquest sainet increïblement patètic que protagonitzen el Dr. No i el seu govern de pallussos i malparits amb cartera de pell ha tingut lloc ni més ni menys que a Washington aquest dilluns, davant els mateixíssims nassos del president Barack Obama, que sembla que se l’ha mirat, quan aquell dropo parlava de Catalunya (responent a una pregunta, no se sap si pactada o no), si fa no fa com a aquella mosca emprenyadora que el superpresident va acabar executant en directe, en una altra entrevista, periodística, davant les càmeres de TV. En aquesta d’ahir, per acabar-ho d’adobar, el president hispanogallec va tenir els sants pebrots de vetar-hi l’assistència dels mitjans informatius catalans (excepte, mira per on,
La Vanguardia, m’han dit).
Ves que Tian Riba no tingui raó, doncs. I encara més: que no passi que, veient Rajoy i companyia movent-se amb la finor d’un elefant en una cristalleria, el monarca borbó agafi l’escopeta i els liquidi amb la mateixa delicadesa que va tenir el president Obama amb la mosca collonera que li feia perdre el fil de les seves oracions…
___________________________________________
Això ho escrivia un servidor aquesta matinada, i ve’t aquí que amb el diari d’avui ens arriba una nova entrega del mateix autor que ve com anell al dit per tancar el present apunt, al qual afegeix un matís molt destacable, que tot i no ser nou val la pena tenir en compte: Espanya, aquesta Espanya que ens amarga el cafè cada matí invariablement, es concentra de tal manera al “gran Madrid”, a l’enorme melic de la Noción, que això que allà en diuen “el resto de España” n’està començant a pendre consciència, bàsicament perquè, darrere tanta espuma com provoca, el famós “ensimismamiento” centripetomaníac els té abandonats i deixats a la seva sort: Burgos en seria un símptoma. Allò més probable és que Madrid, com fa amb Catalunya, confongui la febre amb la malaltia, i per tant que decideixi (si ho fa) arreglar el problema a base de febrífugs. Ja s’espavilaran. A còpia de repetir curs, potser algun dia entendran alguna cosa…
Aquest és el text (atenció al subratllat final):
«Burgos ha viscut tres nits de batalla campal contra un projecte urbanístic en un barri amb pocs equipaments socials. Un bulevard i un pàrquing que costen 13 milions, darrere dels qual s’amaga un constructor, Michel Méndez Pozo, que va ser condemnat a set anys de presó per corrupció. Els veïns d’aquesta ciutat conservadora han dit prou. És un símptoma. Amb permís d’Enric Juliana, no he parlat amb un cap de toro, però hi ha en aquests moments un espanyol emprenyat. Un emprenyament que es manifesta en l’enfonsament electoral dels dos grans partits. Un final de règim que porta a una italianització i que simbolitza el descrèdit d’una monarquia que era la base sobre la qual se sustentava el sistema. Espanya ha cedit sobirania a Europa i Catalunya vol marxar. Sí, després del desconcert de la punxada del totxo, ve l’emprenyada. Espanya pot patir una crisi d’identitat. Com pot ser, si Rajoy ha anat a explicar-li el miracle espanyol a Obama? Potser perquè el miracle s’ha fet socialitzant les pèrdues dels bancs, tirant per la borda quatre milions de treballadors i baixant un 10% els sous? El ridícul de Madrid 2020 i la plantada de l’Eurovegas. La lleu condemna pel desastre del Prestige. Les ganivetes de la tanca de Melilla. La condemna per vulnerar els drets humans amb la doctrina Parot. La llei que vol posar un morrió a les protestes socials. La que ens retorna als viatges a Londres. L’ultramuntana llei Wert. El ridícul de la pujada de la llum. L’escàndol de Sacyr en l’“obra del segle”. Un pont muntat al revés a Xile per una altra constructora que també pagava diner negre al PP. La fi de la bombolla del futbol. La manipulació de la justícia. La politització d’Hisenda per protegir la infanta. El català emprenyat va trobar un motiu per il·lusionar-se. Quin té l’espanyol emprenyat? Només se m’acut que el rei, que fa de tap, abdiqui. I darrere hi hagi una onada de reformes que refundin el sistema”».
[Tian Riba, “L’espanyol emprenyat”, 14·1·14]
____________________________________
ps: Les cròniques expliquen que el president federal ha preguntat al president imperial si tenia alguna recepta per guanyar la Copa del món de futbol que s’ha de disputar al Brasil aquest estiu, i que don Rajoy, prenent-s’ho com un txascarrillo (o pitjor, com un compliment), li ha dit que l’hi donaria, sí, però només amb la condició que la selecció dels EUA s’avingués a “quedar segona”… Geni i figura.
