Enfosqueix el cel…
Camino de la mà
de la solitud,
ella guia les meves
passes,
Més enllà de l’esglai
de la nit,
visualitzo el desert blau,
un viarany de llum,
per on s’hi aboca
l’absència del temps.
Cau la tarda i bressola el mar…
i aprenc a escoltar la veu del blau,
i entendre els seus estats.
Sento el ressò de les onades,
la melodia d’un vers inconstant,
Cau la tarda i bressola el mar…
i ordeno les paraules, i componc el vers que m’envia el mar…
Requereix cert grau
d’esforç entendre’l,
cal prendre distància
per sentir-lo.
Saber escoltar el silenci
per trobar-lo.
Ell ens mostra el camí,
proporciona saviesa,
impregna quietud,
equilibra els sentits.
Ell és la veu que ressona
dins de cadascú.