Chào ông Viêt Nam

La foscor, la ignorància, el tancament, els interessos de partit, la lluita ferotge contra la cultura i la llibertat d’informació. La teranyina espanyolista no té aturador. Arriben mals temps. I la realitat és la que tenim i cal lluitar fermament per mantenir la nostra cultura i la nostra llengua.

Durant la meva curta estada a Mallorca, quatre díes, em van explicar, i vaig veure, els treballs i la feina feta per aquests dos organismes públics. Boníssima audiència, cost baix, baixíssim, i amb resultats econòmics positius.

En un apunt ja fa molt de temps quan van enfosquir les imatges de TV3 al País Valencià vaig utilitzar la mateixa fotografia.

Una finestra d’un avió, arribant al continent europeu, un cel fosc, poca llum. La llibertat empresonada.

Una petita illa; un lloc on els joves i els adolescents compartíen il.lusions; una petita illa on es respirava llibertat, solidaritat, cooperació.

Núvols negres, flors, por.

Asne Seierstad, escriptora (El llibreter de Kabul, Col. El Balancí) escriu un article colpidor dels fets en aquest petit paradís anomenat Utoeya.
M’han interessat aquests paràgrafs:


Països com el meu, Noruega, on no s’han viscut col.lonitzacions, el fet de rebre immigració no era gens habitual. Els noruecs, de vegades, pensen que el nostre Estat socialista, amb la sanitat gratuïta i les escoles per a tothom, és més aviat avorrit, i fins i tot creiem que els impostos que paguem són molt alts, massa. Però ens encanta rebre el seu servei quan el necessitem.

Però aquel divendres maleït, ens assebentem que existeix una persona per el que aquest Estat i la seva gent no eren avorrits, no …. erem, som, l’enemic.

Un company escriptor, conscient que més d’una vegada ho havia pensat, és a dir, mirar despectivament els seus veins immigrants, ha dit que potser ha arribat el moment que tots, tothom, fem un exàmen de consciència individual del virus del racisme que portem dins nostre, obrim les portes del nostre armari, el valorem, reflexionem i l’estudiem des de tots i cadascún dels angles.
 

El blocaire d’aquesta casa –Badalona-Trondheim– ha escrit el millor article que he llegit dels fets, dels crims, de l’horror, en aquest país del nord d’Europa: Noruega.

Us deixo l’enllaç al final d’aquest apunt.

Per reflexionar.

I només expresar el meu condol a totes les mares i pares dels adolescents assassinats cruelment i els familiars dels que també han mort a conseqüència de l’explosió en el centre mateix d’Oslo.
Però com diu en Marc, no s’hi val caure en el pessimisme;
l’optimisme, l’esperança i també la força ens han de portar a una vida millor.

La fotografia d’un llogaret prop de Noruega.
Una casa, una bicicleta, portes obertes, com la mateixa societat d’aquest país. 

Ahir, en un poblet de la província de Granada. Molt jove, dinou anys i el presumpte autor el seu xicot de només vint anys. A cops fins que la va matar; aquest acarnissament … difícil d’entendre.

Violència sense sentit, cruel i que mata, assassina.

Unes orquídies del Pirineu. I el meu sincer condol, tristor, ràbia.

Una pancarta desfilant el 16 d’abril a la Ciutat de València.

Hui el dia precís per publicar-la !

No he escoltat ni una paraula demanant perdó al poble de València, d’Alacant o de Castelló …. Segons aquest individu, ell fa un sacrifici per ‘el partit’ … i per Espanya! Sempre els partits polítics per davant de tot. Necessiten els polítics i els partits més raons per escoltar al poble ? Trist, molt trist, vergonya molta vergonya.

Retallades és una paraula que llegim i escoltem dia sí día també. Una tisora retalla el tros de roba que sobra, que no fa falta. Una tisora talla uns pantalons llargs i els converteix en curts, gastes menys en roba. Una tisora talla les ungles de les mans o els peus, i així evitem fer-nos mal. Una tisora talla paper i hi han trocets que es malgasten, els llencem per arribar a utilitzar un petit bocí que és en realitat el que ens fa falta.

El més fàcil és tallar, retallar, fer peces a bocins. També es pot repartir una barra de pa, tallant bocins per repartir-la millor. O un pollastre a l’ast, ben talladet, podem menjar més gent. I retallar els diners ? Ja és més difícil. Bitllets que molta gent guarda en comptes bancaris o caixes, ben guardadets, a casa nostra o ben lluny perque ningú ho sàpiga. Aquests bitllets no es poden retallar, no tindríen validesa, però si es poden repartir millor. El que en té només un, pot repartir una 1/4 part, el que té una mica més, hi ha més opcions per repartir, el que té molts, pot repartir centenars de bitllets i el que en té moltíssims, impossible de comptar-los, pot arribar a repartir milers de bitllets. I per què ? Fer el bé, compartir, ser solidari, ajudar-nos, deixar la supèrbia enrera, o l’egoïsme.

El que se’ns havia atorgat i acceptat hem vist com la retallada ha estat de més del 50%. No s’ha respectat l’acord. Canvis en el repartiment del diner. Els nous gestors de l’ajuntament creuen que la despesa no era la convenient. La comptabilitat i els recursos ja no quadren. La cooperació no pot arribar a tothom. I arriba tot just en un moment en que estic preparant un nou viatge per compartir, ajudar, parlar, veure, aprendre, com se’n surten els habitants d’un petit poblet llunyà.Trenta cinc infants esperen. Menjar tots els díes, educació, nova teulada, material. Les famílies esperen. Sense aigua corrent, l’electricitat no arriba, camins que no carreteres, dificultats. Atenció mèdica la més mínima. Sobreviure. 

El doctor Jaume E. Ollé, ha escrit un molt bon llibre, editorial Icària, ” Crónicas de un médico en el mundo”. Molt recomanable. I llegim una cita de’n William Blake, molt adient en aquests temps convulsos:

El bé s’ha de fer en forma de fets concrets i petits. El bé general és un al.legat del pocavergonya.

No, no estic gens d’acord amb aquestes retallades de més del 50% de l’Agència Catalana per la Cooperació i els seus efectes col.laterals en molts ajuntaments i les intocables Diputacions.

Octubre de 1986. El meu primer viatge a Mallorca. En S. com molt joves del Principat va fer el servei militar a Son Dureta i coneixia bé l’illa. Un bany, una cala, un lloc, que mai oblidaré. En G., petit, tots tres, nedant en unes aigües d’un intens blau turquesa que contrastava amb el blanc de la sorra i de les roques dels penyasegats. Cap agressió urbanística. Una caseta de dues plantes que alberga dos escars i també dos habitatges en un primer pis, de pedra, perfectament integrada en el paisatge.
Em va impactar, sense cap mena de dubte. Ni tan sols sabíem el nom. Sí que erem a les Cales de Llevant i al terme municipal de Santanyí. 

Juliol de 2011. Una curta estada a Mallorca. Na M.V. i en J. intueixen quina és la cala, el lloc, que em va impactar. Per una carretera que surt del nucli urbà de Santanyí (no puc deixar de recordar a en Blai Bonet) ens porta al Parc Natural de Mondragó. Fou declarat Parc l’any 1992 després de les moltíssimes manifestacions de la gent del poble, per exigir que la zona no fos malmesa, no fos agredida per la eufòria turística i urbanística i ho van aconseguir.  Bravo !!  És el segon espai natural protegit de les Balears de 785 hectàrees. 

Caminem entre el bosc de pins i sí, era el lloc, era la cala.
Ara conec el seu nom: S’Amarador, i es conserva com un reducte excepcional, quan no hauria de ser una excepció. Exactament igual que com la vaig viure l’any 1986. Un redol que s’ha escapolit del model lliure de la invasió urbanística. Una mica de melanconia sí que et desperta, pensant com era l’illa no gaires anys enrere …… 

L’estany de S’Amarador està tot just a tocar de la platja. La natura és preciosa, joncs, canyissos, tamarell, lliris de mar, card marí. Aquesta zona humida és molt important i encara es poden veure terres de cultiu de cereals, figueres, ametllers i garrofers. 

En aquest paisatge ens trobem diferents construccions de barraques de pedra en sec on guardar els animals, i també on passar la nit.

Hi ha un parking al costat mateix d’una barraca de cucurull anomenada Ca na Muda, de planta quadrada amb coberta de pedra de forma cònica que tenien una part destinada al bestiar i una altra a dormitori i al costat una casa de roter, destinada al bestiar.
Baixem per un camí principal en direcció a la platja, després de passar una barrera que impedeix el pas al trànsit rodat. Tot seguit s’entreveu el blau turquesa entre el color verd dels pins.

Aquest ha estat el primer bany d’enguany i les emocions van ser d’alt nivell. Les aigües són encara d’un blau turquesa intens, la sorra blanca, els pins i la vegetació a la mateixa platja. A la dreta un camí vora la mar arriba fins a la Punta de Ses Gavotes, i a l’esquerra fins sa Font de n’Alis, una cala més petita, preciosa, i ara anomenada Cala Mondragó. En aquests camins encara es poden veure obertures artificials a les roques, restes d’un secret de contraban.
L’estany de les Fonts de n’Alís és també una zona humida. Petita, però crec que són escasses al litoral de l’illa. 
Un petit restaurant a raser, allunyat de la platja, ofereix un molt bon menjar.
Va ser un recés d’aquest dia inoblidable. Un dia molt bò de platja, una mica ennuvolat, no gaire sol, tranquil, compartint.

En Antoni M. Alcover va recollir una rondaia mallorquina i en aquestes Cales de Llevant de ben segur que la cantàven:

La sirena de la mar

Fotografíes:
S’Amarador.
A l’arxiu: sa Font de N’Alis, Ca na Muda, coberta de pedra cònica, S’Amarador

Avui, de matinada, a Jaén, la dona ha estat assassinada a ganivetades presumptament per el seu company. Només tenia vint-i-vuit anys. L’home ha mort després de caure pel balcó. Una veïna va avisar a la policia. Es desconeix si el presumpte autor va voler suicidar-se o fugir de la policia. Però, què més dona ?? 

La violència, l’acarnissament , la mort. Crueltat, injusta. El meu sincer condol i moltíssima tristor, molta.

D’un cactus pot nèixer una flor esplèndida, de curta durada, una vida efímera.

Vinga, som-hi, entro a internet, cerco Ryanair, preus, vols, una oferta de 50 Euros, anada i tornada. Res de maletes, només una a cabina. Ep, mides 50 x 40 x 20, màxim 10 kgs. Targeta d’embarcament directament per la pàgina web. Obligatori fer-ho i si no ho fas, una multa de 40 Euros !! Ja la tinc, anada i tornada. Llegeixo la lletra petita: moneder, càmera fotogràfica, diari, tot, dins la maleta de cabina. 

Arriba el dia 1r de juliol. El vol s’enlaira a les 06:25 hores del matí. Tot correcte, mides, pes, tot dins. Els motors es posen en marxa. L’avió s’enlaira. Vendes, menjar, revistes, tabac ‘Smokeless’ (¿¿??), és a dir, cigarretes sense fum, pero amb la mateixa nicotina !
Ja arribem … vint-i-un minuts de vol, per ser més exactes. Arribem abans d’hora; fanfàrria irlandesa anunciant que és la companyia aèrea més puntual d’Europa.

Com he arribat abans d’hora, espero a na M.V. i en J.
De divendres a dimarts. Quatre díes. Moltes coses a fer. Respiro. Observo. De moment marxem a casa seva, i …. les coques de patata ja són a punt per esmorzar, disculpeu, berenar. Quina delicadesa mallorquina! No només existeixen les ensaïmades !! Us deixo aquest video per veure com es fan aquestes coques de patata, i de Ca’n Molinas, a Valldemossa, les més reconegudes. Més de noranta anys fent de forners. I les vaig descobrir tot just enguany …. com pot ser ? 

Malgrat Ryanair són uns impresentables, hem de reconeixer que ens han facilitat els desplaçaments a preus impensables fa deu anys. Només cal llegir molt bé la lletra petita i veure que les seves condicions poden ser compatibles amb les nostres necessitats. Podré portar coques de patata a Barcelona ? No ho sé pas ….   

Continuem amb el berenar i començant a parlar on, com, qui, què i quan … mentre les flors de l’arbre van caient damunt la taula del jardí.

Continuarà …….

Sí, aquesta manifestació que ningú sabía qui la convocaba, oblidada, en un petit racó, dins un calaix, pocs mitjans, poca col.laboració, poc ressò, va aconseguir que milers de persones es trobéssin a la Plaça d’Urquinaona. Gràcies noies i nois de la plataforma per la feina.

Gent jove, moltíssima gent jove, que saben el que volen, independència per Catalunya, de primer i després ja vindrà la resta. Cal però molta pedagogia, novament, per explicar a la gent que té por, que no ho veu clar, el ‘ara no toca’, el que significa per el nostre país, esperonar als polítics, a tots. Existeix una incomprensió per part de molta gent dels mecanismes que porten als ciutadans a decidir el vot per assolir la independència. I explicar-ho no només a Catalunya, però també a Extremadura, o a Andalusia, Múrcia, La Rioja i la resta de comunitats autònomes. La desinformació és total i absoluta. Una nació sense Estat a Europa no significa res. Només cal llegir els apunts i els articles dels parlamentaris catalans a la UE. No val estar indignat perque Malta pugui gaudir de la seva llengua oficial; ells són Estat, nosaltres encara no.

L’espanyolisme s’ha infiltrat del tot a casa nostra, ara ja és un fet. Ells sí saben comunicar, manipular, informar. El seu discurs va guanyant força. Ahir no es va recordar pas la manifestació del 10J de l’any passat, ahir es va reclamar el que no s’ha fet. Estatut retallat, consultes, indignació …..   Teranyina espanyolista més i més instal.lada a casa, peix al cove a dojo (tots), llengua i cultura maltractades (Illes i Pais Valencià i ja apunta també al Principat) escoles, infraestructures,  (corredor mediterrani), economía, indústria, agricultura, medi ambient ….. humiliacions.

Va ser patètic veure el Dr Moisès Broggi dalt un camió per fer un petit parlament, amb tota la seva força, com el senyor Barrera i doctor Domènech. Homes de lluita, savis, que encara tenim la sort de poder escoltar les seves paraules i aprendre.

Indústries i caminars …. L’Hereu Riera …..  Temps d’incertesa (com tots) Borinotus, BioSofia, Octavi, Eloi, Núria, plegats i caminant entre la munió de gent, per fer palès la nostra indignació i per demanar la independència per un futur millor. No, no volem ser dòcils, ni oblidar, ni ser humiliats.

Ho aconseguirem segur …. Endavant les atxes.

Fotografia: Carrer de Trafalgar, nom que recorda que fa molt de temps es va perdre una batalla ……

Avui 9 de juliol, comença a viure en llibertat aquesta nova nació independent, la número 54 del continent africà i la número 193 a les Nacions Unides.
Després de molts anys de violències i guerres i 1.5 milió de morts, ara el repte és gran, però en llibertat, i ells tindràn el dret a decidir.
Molts països i molta gent no entén que un poble vulgui ser independent i amb la seva ironía de sempre, llegeixo un article a la BBC, molt ‘colonitzador’ (l’1 de gener de 1956 Sudan va aconseguir la independència d’Anglaterra), molt britànic, en el que es pregunten:

Què és el més necessari per començar a ser una nació independent ?
Un himne nacional (quina lletra? quina música), una moneda (escollir si s’imprimeix motius de natura o herois), un equip de futbol (participar en els Jocs Olímpics a Londres 2012), un segell de correus (novament pensar si hi ha d’haver imatges d’herois o no), un seient a les Nacions Unides (hi ha un problema, és plè, no hi ha espai….), el domini a internet South Sudan ( el .ss recorda als nazis), construïr la capital, Juba, que ningú coneix.

Rompre els murs de silenci:
Una exposició, una iniciativa, un projecte de l’Associació Memòria de Mallorca i la revista Sa Plaça, que recull el treball d’un grup d’artistes conscients que cal defensar els drets humans i apostar sense embuts per la memòria històrica a través de l’art. Poetes i pintors. Pintors i poetes. Difondre visualment la història del tràgic i fosc passat, silenciat, per por, davant un silenci, que només els poetes poden trencar amb les seves paraules. Oblit ? No, memòria, rompre aquests murs de silenci tans i tans anys amagats.

Com escriu en Jaume Santandreu en un dels seus poemes ‘El clam de les víctimes’:

Revifau noves
maneres d’insultar-me.
Però no em perdoneu la vida tot mirant-me,
compassius, per damunt la vostra espatlla.
No volem llàstimes.
Volem justicia, i prou!
Justícia i basta!
Aquest és nostre clam.
Els botxins sou vosaltres.
 

De na Maria Victòria Secall :

No sonarà la música al vell piano del port.
Tot és mort, feréstega, de cop.
Esbotzen, com magranes estimbades,
els seus ventres, botí de guerra, assassins malfactors.

En la meva modesta opinió, el que cal és perseverar, continuar, insistir, lluitar, per aconseguir un estat propi, la independència. Està bé recordar el 10J2010, el moviment, la gent, tots plegats, però també no hem d’oblidar que estem on erem, no ha passat res de nou.

La teranyina espanyolista ha continuat i molt eixamplant el seu discurs,i amb fets concrets contra la nostra cultura i la nostra llengua, i el nostre patrimoni, i la nostra gent.
La crisi que patim, tothom al món, i nosaltres som d’eixe món, no ens ha de deixar veure l’arbre de la independència.
És perdre el temps voler convèncer a qui té les idees clares d’una unitat espanyola, però sí que és molt important continuar insistint en que la independència és l’única sortida possible dialogant, informant, sense conductes violentes, amb tranquil.litat, omplir de missatges positius aquest proper dissabte 9 de juliol, però reinvidicatius, contundents.
Volem viure en pau, dins el nostre país, en català, i basta !

Com escriu n’Emili Valdero, Doctor en Economia UB: Ara som una comunitat autònoma de règim comú que no recapta directament ni regula ni inspecciona els impostos dels seus ciutadans. El total d’ingressos dels pressupostos d’enguany que ens arriben sumen 17.391 milions d’euros. L’any 2011 els catalans pagarem, aproximadament, 60.000 milions d’euros. És a dir només un ridícul 29% dels 60.000 milions torna a casa. De cada 100 Euros d’impostos, només ens retornen 29 i 71 se’ls queda l’estat espanyol.



És un fre a la recuperació econòmica i a la sortida de la crisi. Un endeutament creixent. Una reducció en el nivell de vida. Educació, medi ambient, serveis socials, salut, cultura,  retallen i retallen i si una societat no és feliç, mai podrà arribar al cim.

Només és possible si tenim estat propi. El 9J és a tocar. A les 6 de la tarda, Plaça Urquinaona. Insistir i lluitar. El 10J ja va passar, ara és el 9J i molts d’altres díes més.

La meva tristor per el traspàs de’n Miquel Pairolí, gran periodista i escriptor, i en el seu últim article d’opinió (El Punt-Avui, 29/05/11), reprodueixo els seus mots:

Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen (crítica, història i reflexió, memòria) i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos.

Et trobarem a faltar …… 

Torno d’una curta estada a Mallorca i el primer apunt que he d’escriure en aquest bloc és la denúncia de tres assassinats de dones a Hernani, Saragossa, Barcelona. Els presumptes autors … companys, ex marits. Motius, què importa ? Tan greus que només es poden solucionar matant, assassinant, deixar als infants sense mare ?

A ganivetades i de manera cruel. Sang , odi, crueltat, injust. I les estadístiques, fredes, sense ànima, van apareixent i el nombre de dones mortes augmenta.

La meva ràbia, el meu condol, la meva tristor, tristor, molta. I una flor caiguda de l’arbre que ja no vol viure més, però perque així ho desitja i és la natura que ho dicta.
La denúncia continúa ….