L'Hereu Riera

Jordi Pujol, en la conferència que va fer dimarts en una sala, totalment abarrotada, de la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona:

“Si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”

[Comentari de text: Després d’haver-se passat més de mig segle xiulant, amb una galleda d’aigua a les mans, el president Pujol s’ha convençut que no hi ha res a fer: que la burra espanyola no vol beure. I no solament això, sinó que amenaça d’aculturar (de una vez por todas!) aquella Catalunya tan carregada de bona voluntat i paciència com d’ingenuïtat (ara s’ha vist) que pretenia a còpia de “pedagogia”, valga’m Déu!, convertir aquell monstre violent i gandul en un seu interlocutor civilitzat i raonable, amb qui podia arribar a una certa entesa, a acords puntuals o de llarga durada i fins i tot -s’aventuraven a pensar els més optimistes- a una relació amistosa i productiva de caire federal…, ai Senyor!, que maca que és la innocència!
D’on no n’hi ha no en pot rajar, diu també el refranyer. I aquesta, que és una sentència popular i ben fàcil d’entendre, es veu que no hi ha manera que entri a dins de segons quines closques brillants. Ahir mateix, dimecres, sentíem en Miquel Iceta a la ràdio (L’oracle, de CR) fent ostentació de fe increbantable en la seva pintoresca idea d’una Espanya federal, que es veu que per al seu gust Espanya encara no l’ha rebregat prou…]
…

El senyor secretari Iceta, còmodament instal·lat en la seva
rodona coherència, el sents parlar i fa tot l’efecte que té respostes per a tot:
tot ho té pensat i meditat, i tot és d’una lògica partidària neta com
una patena. Es veu que en un moment donat, quan les repúbliques
bàltiques fugien com gat escaldat de la Federació russa i es convertien
en estats sobirans, el jove Iceta es va plantejar per què carai ell
havia de sentir “més proper” (crec que és el mot que va usar) un estonià
que un extremeny, un manxec o un andalús…
Home, doncs, deixant
de banda la proximitat purament geogràfica (tot i que tothom sap que la relació
de veïnatge no és garantia de bona relació, i sovint és just al
contrari), allò que feia sentir -aleshores com ara- més proper un
estonià a molts catalans podria ser el fet compartit de pertànyer també a
un poble petit (en termes demogràfics i geogràfics) i també subjugat
contra la seva voluntat a un poble veí molt més gran (en termes
demogràfics i geogràfics). I a més d’això, el poble estonià és un poble
que també se sap espavilar sol (com ha demostrat amb la seva
independència), i no necessita que un altre poble com el català el
subvencioni (solidàriament), oi que m’entens?
Algú s’imagina un estonià (dirigent polític) dient, com un beneit, després
d’haver hagut de suportar Rússia durant dècades, que se sent més
“proper” als russos que als catalans, posem per cas?
Això sí: el portaveu socialista ha sigut prou sagaç per adonar-se que la pretensió de CiU d’arrancar del Govern que surti de les eleccions estatals de l’any que ve un nou pacte fiscal equivalent o semblant al concert econòmic basc és “la gran pastanaga” amb què CiU juga per tenir-nos “entretinguts” fins llavors… Quin nivellàs!
En una altra ràdio, en el programa d’en Toni Clapés a RAC1, parlaven de la difícil situació econòmica que patim els europeus, i els europeus catalans d’Espanya es veu que per partida triple. Ho explicava l’economista Santiago Niño Becerra, que demanava, suplicava, que el sector empresarial faci pinya perquè s’acabi d’una vegada aquesta situació absurda i suïcida en què ens trobem: pagant una quantitat exorbitant de calés a un Estat passota i insaciable que a damunt té les penques d’exigir a Catalunya que retalli encara més el dèficit… si no vol que li retiri el crèdit. Quin lladre, aquest, que es fa l’ofès amb la seva víctima!!
És tot tan delirant, que el senyor Niño Becerra insistia una vegada i una altra que aquesta “no és una qüestió política”, sinó econòmica, de simple comptabilitat: de diners i prou. Aquí en Clapés, considerant que sí que incumbeix els polítics, i de ple, ha dit que, vista la urgència i la gravetat de la situació, caldria imperiosament fer “un govern de concentració”, com va fer a Alemanya la senyora Merkel. Però on és la senyora Merkel de Catalunya?
Realment, només ens queda esperar que cada dia siguin més els polítics catalans que deixin de somiar truites espanyoles i que, quan sumin el cinquanta per cent més un, tallin les amarres que ens lliguen a Espanya, abans el barco no estigui podrit del tot i s’enfonsi.