Les companyies elèctriques, a més de ser insaciables, tenen una altra curiosa característica constitucional, morfològica: viuen de l’explotació de la terra (rius, carbó i urani), i en el cas de les centrals hidràuliques cobren per un manteniment mínim, i no paguen el cost ecològic ni de la font d’energia (l’aigua dels rius baixa per la força de la llei de la gravetat, que és gratuïta, però ells no responen ni de la interrupció dels cabals -i tampoc de l’augment artificial de la temperatura de l’aigua ni de la qualitat de l’aigua després de la refrigeració de les turbines, en les centrals nuclears riberenques-, i les mines a cel obert per a l’extracció del combustible, en el cas de l’urani, són literalment un escàndol), ni dels efectes residuals (ones electromagnètiques de les línies d’alta tensió / radioactivitat de l’urani / atmosfera pol·luïda per la combustió del carbó) que la utilització de la seva tecnologia provoca.
I tot això no obstant, tot el dia ploren: que si el manteniment de les línies és tan i tan car, que si han de fer grans “esforços” per no apujar cada any les tarifes encara més de com ho fan, etc, etc, i, naturalment, de cap manera poden permetre’s el luxe de soterrar les línies, i tampoc, naturalissíssimament, aquesta de nou traçat que és la MAT, que d’altra banda tampoc es molesten a justificar i explicar amb dades tècniques i econòmiques, i que està claríssim que s’han proposat endossar-nos-la tant sí com no, i per a més conya, aprofitant-se del xoc (l’últim invent del capitalisme successori, descrit per la Noemi Klein en el llibre La doctrina del xoc que ja hem esmentat aquí en altres ocasions) produït en la població catalana, i particularment la gironina, pel desastre provocat per ells mateixos, per la seva incúria en el manteniment d’unes torres que s’han doblegat pel pes (?) de la nevada.
Doncs els propietaris d’aquestes línies elèctriques sostingudes per torres de plastilina són els mateixos que tenen en propietat aquestes instal·lacions que en diuen centrals nuclears i que són bombes nuclears en potència, però que segons ells són tan i tan segures, que abans ens caurà el cel a damunt del cap que no pas que ens peti als morros una central d’aquestes…, una d’aquestes centrals que han de fer “parades tècniques” cada dos per tres per petits problemes de no res…
Hem dit bombes nuclears en potència, que sembla una exageració. Doncs bé, segons el físic nuclear Antoni Lloret, que és dels pocs que diuen les coses pel seu nom, de fet la utilització civil de l’energia atòmica ha estat sempre des de l’origen una mera excusa per a la utilització amb finalitats bèl·liques d’aquesta indústria; és a dir, la producció d’energia elèctrica hauria servit per tapar la seva finalitat real, que no era altra que la producció de plutoni per fabricar bombes atòmiques per dissuadir l’enemic, real o potencial… (I de passada fer bons negocis les empreses privades fabricants dels caríssims reactors nuclears).
Sentint la intervenció d’Antoni Lloret a l’Àgora de TV3, fa un parell d’edicions, la
imatge de les elèctriques li queia a un encara més per terra. Lloret va explicar, per exemple, que el desmantellament
de les centrals nuclears, igual que el famós cementiri de residus (“que Ascó no es mereix de cap manera”, va dir), igual que el
dipòsit (provisional) de residus a França
(pel qual Espanya paga 40.000 € al dia, si vaig copsar bé la quantitat), van a compte de l’usuari: del poble, que
per això el tenen, a la seva disposició…
I per tenir present que el poble és burro de mena i li pugen a la carcanada sempre que volen, no oblidem el regal de més d’un BILIÓ (amb B de “barra”) de les antigues pessetes [*] que el govern presidit per Josemari Aznar va oferir a les companyies elèctriques per compensar-les per la competència europea que es veien obligades a assumir, pobriques: el senyor Aznar López, com un altre governant també de trist record, va deixar-ho tot atado y bien atado…
De
facto, en España, [las eléctricas] constituyen un verdadero oligopolio, un
auténtico
oligopolio a cuatro manos, que da lugar a un monopolio en
porciones
donde se reparten de manera consensuada el territorio.
Pues bien, para beneficiar a estas
“pobrecitas y necesitadas”
empresas, en el año 1999, el primer Gobierno de José María
Aznar,
aprobó las Normas de Adaptación del Plan General de
Contabilidad a
las Empresas del Sector Eléctrico, “al considerarse que se
han
producido cambios en la normativa del sector eléctrico, que
restituyen la regulación del sistema de cobro de los Costes
de
Transición a la Competencia a la situación anterior a la Ley
50/1998”, lo que suponía, en román paladino, que se les
inyectaba,
con el dinero de todos nosotros, los contribuyentes
españoles, para
hacer frente a la competencia del libre mercado europeo, mas
de cien
mil millones de pesetas en ese primer año, hasta llegar al
cobro de
1,3 billones de pesetas en los diez años siguientes, con el
compromiso tácito de no subirnos las tarifas eléctricas a
los
usuarios.
[El comentari és d’Antonio Morales, a Internet; però només és un exemple, hi ha més informació igual d’edificant]
Continuant amb l’entrevista que va fer en Xavier Bosch al científic Antoni Lloret, aquest encara va dir més coses, a més d’això que les elèctriques no paguen el cost del desmantellament de Vandellòs ni pagaran el de les altres centrals, quan hagin de tancar (després de les pròrrogues que els puguin concedir els governants de torn); que tampoc assumeixen el cost del dipòsit dels residus que ara són a França (i QUE HAN DE TORNAR “A ESPANYA”: algú s’hi juga un pèsol de Llavaneres a endevinar a quina part d’Espanya aniran a petar?); i que no pagaran tampoc la construcció ni el manteniment del cementiri nuclear…
A més d’això, Lloret va desmentir que la possibilitat de reciclar aquests residus algun dia sigui viable (si ho fos, “tothom correria a comprar aquest “futur combustible”, oi?).
Però la cosa més acollonant de les que va explicar va venir al final: que la possibilitat d’un ACCIDENT MAJOR en una central nuclear (això és, la pujada de la temperatura del reactor a 3.000 o 4.000 graus, que no hi ha cap material dels existents capaç de retenir-la) és REAL, encara que ningú no en parla, entre altres raons perquè el nostre cervell té defenses naturals davant d’una eventualitat com aquesta, que si es produís deixaria literalment estèril tot Catalunya. Realment, és una idea que li costa obrir-se pas a dins del cervell, i tanmateix no és cap broma, ni l’esterrecada d’un catastrofista, que és just allò que no és l’Antoni Lloret. Ens tenen vivint sobre un volcà, i resulta que té més números que entri en erupció aquest, molt més mortífer, que tots els volcans naturals que dormen de fa segles en el subsòl del nostre país…
Això sí, estimats lectors: vosaltres no deixeu de pagar les factures, però, perquè us tallaran el subministrament ipso facto i sense manies. ¿Nacionalitzar les elèctriques, com ha proposat ERC? (Encara que a hores d’ara ja ha matisat la cosa deixant-la en una mera intervenció en cas de no compliment dels compromisos, o qualque eufemisme per l’estil). Molt bé, seria collonut. Però qui és el guapo que li posa el cascavell a aquest gat gras i malcriat i, sobretot, carregat de males puces?
________________________________
[*] Ara que ve a tomb: l’expressió, al contrari del que diu Quim Monzó, que la troba estúpida, seria correcta prenent-la en
el sentit emfàtic de ‘moneda ja superada, antiquada, obsoleta’. Tampoc s’ha d’agafar el rave per les fulles, em sembla.
