L'Hereu Riera

Hi ha coses que els diners no poden comprar

As Long As I (Can Be With You)

_{They say there’s a light}

//

UN editorial común en toda la prensa
llamada catalana, lo que excluye a gran parte de la prensa que se lee en
Cataluña (1), es un hecho insólito en la libertad de prensa que recuerda cuánta
nostalgia franquista queda en la sociedad española, particularmente donde la
dominación cultural nacionalista ha sido la norma (2). Me ha producido
hondo estupor. Estupor porque el editorial se fundamenta en cinco premisas
totalitarias, o al menos predemocráticas (3) . Estupor porque gente sensata
considere una agresión a Cataluña el ejercicio de las obligaciones
constitucionales.

Las cinco premisas son las siguientes.
Primera, la dignidad de un territorio está por encima de la dignidad de las
personas que allí viven y trabajan, lo que nos retrotrae directamente al
feudalismo (4) y supone olvidarnos del renacimiento. Segunda, «un viejo pueblo
europeo» tiene derechos preexistentes a la democracia y a la Constitución de
1978, derechos no escritos ni codificados que interpretan los sumos sacerdotes
depositarios de la fe nacionalista y que permiten expedir certificados de
sangre; derechos por cierto que reaparecen en el siglo XIX como una auténtica
contrarreforma ante el liberalismo republicano que viene de Francia (5). Tercera,
una sentencia negativa supone enterrar el espíritu de la Transición. Fue el
presidente Zapatero el que decidió personalmente enterrar la Transición (6). Su
espíritu hubiera obligado a pactar con el Partido Popular un Estatut, que ahora
se reconoce forma parte del bloque constitucional. Su espíritu hubiera obligado
a aprobarlo en referéndum por mayoría absoluta (50 por ciento del censo) en
todas las provincias, como se le exigió a ese joven pueblo andaluz (7). Y su
espíritu hubiera aconsejado someter el texto a recurso previo de
constitucionalidad. Cuarta, los pactos están para cumplirlos y el Tribunal
Constitucional no puede actuar como un cirujano de hierro sino que está
obligado a aplicar la justicia relativa. Es una afirmación increíble,
completamente totalitaria, pues supone que el presidente del gobierno, en una
larga noche de conversaciones en La Moncloa, compromete a todas las
instituciones del Estado. Se carga la separación de poderes de Montesquieu y el
imperio de la ley de Kelsen. Si la verdad absoluta no existe en democracia,
repasemos lo que se escribe a propósito de la libertad religiosa o del aborto
por ejemplo, tampoco existe para la causa nacionalista (8). Si los pactos están
para cumplirse, liberemos ya a los dos piratas del «Alakrana». Si la causa
nacionalista justifica los medios, cerremos el Constitucional, el Parlamento y
el Gobierno de España y avancemos todos unidos hasta la victoria final. Y
quinta, el creciente hartazgo de la sociedad catalana exige una sentencia
favorable al Estatut. Si me permiten una distracción, esto es cómo decir que el
hartazgo de los socios del Real Madrid justifica que la UEFA amañe los partidos
y gane la Champions. Lo
que sin duda crisparía a los socios del Barcelona (9). En serio, la sociedad
catalana no es solo nacionalista y cuando tuvo la oportunidad de pronunciarse
sobre un texto estatutario no demostró un gran interés (10). Y aunque lo fuera, eso
no compromete a las instituciones del Estado. La sociedad catalana no exhibe el
estatuto como su gran preocupación. Al día siguiente de la sentencia no pasará
nada, no desaparecerá la Generalitat, ni el catalán, ni siquiera el AVE. Basta
de amenazas de aquellos mismos que hace unos años decían que no pasaba nada,
que los catastrofistas éramos otros.

Dicho todo esto, tenemos dos problemas.
El editorial refleja el sentir de una parte de los catalanes y una parte de los
españoles se sienten indignados. Nunca antes la Cataluña oficial se había
distanciado tanto de la España real (11). Sólo nos quedan las instituciones. Y
fundamentalmente el Tribunal Constitucional. Que su fallo sea sólo en Derecho.
Y que luego los políticos hagan lo que crean que deban hacer, incluida en su
caso una reforma de la
Constitución. Pero sin atajos, utilizando los mecanismos
previstos en la
propia Constitución. Todo lo demás es incompatible con la
democracia (12).

[Fernando Fernández, Nostalgia
de tiempos imaginados]

Comentari de text

L’actualitat ja està ara mateix per altres coses, però com que l’Espanya eterna sempre torna, com l’all, doncs demano la vènia per repassar avui aquest altre text sobre el totalitari editorial dels diaris catalans publicat conjuntament la setmana passada, i que tantes butllofes ha aixecat, com podem comprovar, en els demòcrates de tota la vida del Gran Madrid (600 km2 de melic centrepeninsular). I amb això el recull d’arguments del centripetisme no-nacionalista espanyol ens quedarà ja força complet.

(1) L’editorial de “la prensa llamada catalana” el van publicar també diaris escrits a Catalunya en castellà; què vol dir, doncs, aquesta expressió, “llamada catalana”? Com que el binomi catalana/castellana (el mateix que fan servir per crear discòrdia entre els escriptors catalans en llengua catalana i els que escriuen en castellà) aquí no serveix, se n’empesquen un altre: en una banda la premsa anomenada catalana (?), uniforme i de pensament únic (??), i a l’altra l’altra premsa que es llegeix a Catalunya, exclosa i marginada per la primera, pobrissona.

(2) El fet que 12 diaris catalans (fets a Catalunya) es posessin d’acord en un manifest va contra la llibertat de premsa, es veu, i tot i haver-se posat d’acord lliurement i no pas obligats per ningú, converteix aquests rotatius en agents d’un totalitarisme que recorda a aquest Fernando Fernández “quanta nostàlgia franquista” queda a la societat espanyola (que inclou, en la seva demòcrata mentalitat, la societat catalana, vulgui o no vulgui)… Però allò més collonut és que allà on queda tant de residu franquista és “particularment” allà on la dominació cultural nacionalista ha sigut la norma: aquest petimetre amb ploma es refereix, exactament, a Catalunya, allà on la resistència cultural va fer el que va poder per no desaparèixer sota la dominació “cultural” feixista, és a dir, sota la dominació analfabeta i ultranacionalista franquista. De què cony parla, doncs, aquest cretí? A qui vol enganyar?

(3) Aquí comença l’exercici dels conceptes elàstics, que s’entaforen als forats més petits i s’estiren tant com calgui, segons que convingui al raonament. Què vol dir, en boca d’aquest postdemòcrata (de 1978 ençà) “l’exercici de les obligacions constitucionals”?

(4) ¿Com en diu aquest pensador profund de la “premissa” que ens aplica Espanya a les persones que vivim i treballem a Catalunya i que estem obligats constitucionalment a ser espanyols, i a damunt pagant a preu d’or per ser-ne? Si això no és imperialisme, és a dir feudalisme pur, què és?

(5) Aquest “vell poble europeu”, aquesta “comunidad del noreste peninsular”, té drets històrics, sí, i no estan escrits ni codificats per cap summe sacerdot, sinó per la Història -no pas la seva, és clar, que tot allò que no li convé ho amaga-. La democràcia a la península ibèrica no va pas començar el 1978: a l’edat mitjana, en ple feudalisme, aquí potser no ens rentàvem amb aigua perfumada com feien a Andalusia, segons ens va fer saber el copito de nieve Jiménez de Parga, però aquest poble ja s’havia dotat d’un sistema parlamentari, d’unes Corts de creació anterior fins i tot a les d’Anglaterra, i que van funcionar fins que la monarquia castellana va decidir (passant-se per l’engonal representants i representats) fer-ne taula rasa.
I pel que fa al liberalisme republicà que venia de França, ¿no va ser l’orgullós poble espanyol (amb la malaguanyada ajuda dels catalans, val a dir-ho) que el va fer fora a puntades de peu?

(6) Concessió a la particular obsessió dels demòcrates de postín però de tota la vida: el culpable de tot és ZP, per tou. Que consti!

(7) cfr. punt 5; observi’s la subtil ironia del subratllat. L’Estatut del joven pueblo andaluz, per cert, tot i ser calcat del català, no va ser recorregut per ningú.

(8) Per “causa nacionalista” es refereix, per si algú no ho ha pillat encara, a la del viejo Pueblo europeo del nord-est peninsular que la joven Democracia espanyola (30 anys mal comptats) s’entesta a jubilar com a pueblo, però no pas com a laborioso operario y productor ejemplar...

(9) En quin jardí t’estàs ficant, FF? Tu ets burro del tot, o només ho fas veure?

(10) Ara toca vendre la moto que el nacionalisme radical i totalitari de la perifèria (aquell pel qual el president d’aquest Capritxo il·lusori i País imaginat que és Catalunya va ser executat el 1940 al castell de Montjuïc, Barcelona) és cosa de quatre polítics caps calents, i que la immensa majoria de catalans (no sé com s’ho fan, però ells sempre saben què pensen les immenses majories) passen del tema. No diu, és clar, quina mena d’Estatut retallat i ribotat se li va proposar de votar, a la gent de Catalunya… I mira, l’altra gran fal·làcia, aquella que diu que els catalans ja ens vam autodeterminar quan vam votar la Constitució (els que ho van fer) i que ens anem autodeterminant cada vegada que anem a votar a les urnes, molta de la gent d’aquí dalt tampoc ens la creiem.

(11) Mai abans, diu FF, la “Catalunya oficial s’havia distanciat tant de l’Espanya real”. Potser sí: ja se n’ha cuidat certa premsa de posar terra i muntanyes de fems pel mig, perquè sigui així. Però hi ha més que això, senyor meu: mai com ara la Catalunya real no havia estat tan distanciada (tan farta, tan emprenyada, tan fins al capdamunt) de l’Espanya oficial, monotemàtica, intransigent, curta de vista, sorda i autista, immobilista, uniformitzadora, paralitzadora, monopolista, egocèntrica, mentidera, tramposa, excloent, radical i totalitària com sempre, però ara dins el marc europeu i havent entrat ja de ple al segle XXI.
La societat catalana potser no exhibeix una gran preocupación pel misèrrim Estatut retornat de la Moncloa, però sí que exhibeix un gran cabreig. Però en comptes de preocupar-se per això i intentar entendre què passa i mirar de corregir errors i buscar camins d’entesa, què fan? Doncs escriure articles com aquest i quedar-se tan amples.

(12) “Todo lo demás” és incompatible amb la democràcia: léase, per “democràcia”, la monolítica Constitución, fora de la qual, en la seva estreta concepció del món i de la seva Espanya, no hi ha res acceptable (ni tan sols el federalisme de la senyoreta Pepis que pregona el PSC a l’uníson).
Doncs que vagin fent, i al final (ja veurem si trigarà gaire) seran ells que es quedaran amb la nostàlgia d’un temps malgastat i d’un país imaginari que en realitat només ha existit dins el seu cap i a les seves raquítiques i esterilitzadores lleis de nova planta.

[_{D’un temps, d’un país. Canción de Raimon armonizada por el
Maestro Manuel Oltra. Interpreta el Ensemble Arcadia, dirigido por
Gabriel González, en julio de 2008, en el Centro Cultural de España en
Montevideo (capital de l’antiga colònia espanyola de l’Uruguai)}]

Comentari de text

Carlos Herrera Crusset és “un gran periodista”, tal com diu la biografia d’ell que es troba a la seva (?!) plana web: «Carlos Herrera es un gran periodista. Hombre fundamentalmente de radio, comenzó su carrera profesional en Radio Sevilla allá por el año 1977, aunque su inicio con carácter profesional fuese en la entonces recién inaugurada Radio Mataró. Su itinerario vital se traza, fundamentalmente, entre Barcelona y Sevilla, siendo ésta última su lugar de residencia. Pasó por Radio Miramar de Barcelona, de donde saltó a Radio Popular de Sevilla y de Madrid, alternativamente, en las que realizó programas como “España en Pijama” y “Caperucita y El Lobo‘».

Ara bé, tot i haver viscut i treballat a Catalunya, això no li ha servit, com es veu, per entendre’n gran cosa. En aquest món, ser i exercir d’espanyol imprimeix caràcter, no hi ha dubte…

Anem a la lectura escollida d’aquest autor: es tracta de la rèplica, a bote pronto, del columnista a l’editorial col·lectiu dels diaris catalans en paper publicat dijous passat. L’anàlisi resulta altament interessant.

(1) La presa de posició del periodista andalús (però criat a Mataró, Catalunya) és clara des del principi: tot és un disbarat, provocat per un factor que queda clar també que no és de la seva simpatia: “este asunto” de l’Estatut.

(2) La impressió que l’importa poc, o gens, l’assumpte aquest queda confirmada i reforçada en les línies següents, on reconeix que no en sap res, per acabar dient que l’única cosa que en sap és que amb ell, amb el ditxós assumpte, s’està jugant amb foc i sembrant odi… Qui, ho fa? Un imprecís i eludit “ellos”, que no queda clar de qui es tracta…, fins al punt i a part.

(3) Aquí tenim el subjecte de l’oració, el culpable del perillós desori: una “oligarquia política” amb intencions perverses, que “ha dissenyat un escenari irreal” i que intenta arribar-hi fomentant la “desafecció” de la ciutadania catalana envers la “indesitjable” (observi’s la ironia) Espanya. En menys de vint ratlles de text, doncs, el columnista ja ha disparat algunes de les fletxes acusadores preferides dels intel·lectuals de la Caverna carpetovetònica: la culpa la tenen “ells”, els catalans, que sempre en volen més; per culpa d’ells, algú pendrà mal (i si són ells mateixos, ells s’ho hauran buscat); allò que pretenen els catalans és una mania “irreal”, sense fonaments, una dèria ridícula, “tribal”, que no els fa cap falta, estant com estan dins d’Espanya, que “madruga” (i Déu que l’ajuda), amorosa, per “solventar-los els problemes essencials” (i no pas collonades “de ensueño”); i Catalunya, en comptes d’estar-li agraïda, no para de queixar-se i d’encendre temeràries fogueres.

(4) Observeu la combinació d’ironia i menyspreu en aquesta frase i la següent: la “vida plàcida i tribal” (els insults, com més subtils millor) alterada pels “malvats i hirsuts bàrbars” (dit d’ells, que són tan delicadament civilitzats) disposats a robar-los, als de la tribu del nord-est, tot allò que és seu, “desde la lengua hasta las peculiaridades posturales”: el menyspreu per la llengua aquí és esfereïdor, i encara l’amplia i el perfecciona a la frase següent estenent totes les reivindicacions catalanes a una “mera qüestió de determinisme històric”. 

(5) Després d’haver llançat la pedra, el columnista amaga la mà, però tirant alhora una altra pedra amb la mà que li quedava lliure: no vol saber si és cert o no l’anticatalanisme… “que es denuncia des de les entranyes del pensament únic catalanista“! És absolutament magistral: diu que no sap si n’hi ha o no, d’anticatalanisme -i en tot cas li importa una merda-, però ell el practica amb tota la patxorra, cap problema! Allò que li importa de debò és apuntar sobre Catalunya i els catalans i carregar-los els neulers: l’home sospita que el mal ja està fet, i que s’ha sembrat (cal dir qui?) la desconfiança entre “comunitats globals”.

(6) En aquest punt la funció dialèctica de la frase és doble: a banda d’assenyalar la greu culpa i els culpables, rebaixa novament les pretensions nacionals de Catalunya, equiparant-la a totes les altres comunitats. I entra en el joc escampant la màxima confusió (i sembrant zitzània, de passada: allò mateix que ell “denuncia”): la “susodicha oligarquía” té un problema amb Espanya en conjunt, però, curiosament, no pas amb cap comunitat individualitzada, amb qui es veu que no tindrien collons de “pormenorizar sus despechos”… Com qui no fa res, aquí l’home deixa anar una senyora bomba de rellotgeria: amb una grosseria acollonant, desvia l’atenció i  pretén que el conflicte no sigui polític (Catalunya com a país d’una banda i l’Estat espanyol -els polítics espanyols- de l’altra), sinó entre una Catalunya fanatitzada per una oligarquia política i els ciutadans espanyols, amb qui aquesta la voldria enfrontada. De la manera que ho diu, sembla que a ell li sàpiga greu que no sigui així…, però els irresponsables no són ell i els que parlen com ell, sinó els catalans que diuen alt i clar que ja en tenen prou d’Espanya i de les seves formes.

(7) Novament carrega les culpes als catalans, aquí concretadament en “la subvencionada premsa catalana”. L’adjectiu és verinós per partida doble: el Govern català es gasta els diners de tots (“afectos” i “desafectos”) a subvencionar coses supèrflues com la premsa en català, que és mantinguda així de manera artificial, ja que ella sola no aguantaria… Deixant de banda la mala llet de la calúmnia (els periodistes catalans viuen del cuento), si la premsa catalana necessita algun tipus d’ajuda deu ser per poder-se refer de la marginació -de la prohibició- a què va estar sotmesa durant dècades… ¿O també ho ignora, això, el gran columnista que ens ocupa?

(8) Aquest és el punt millor de tots: després d’haver anunciat que ha començat el “foc creuat” (entre qui i qui més?), en el qual participa amb gran entusiasme, encara que dissimulant tant com pot, el gran Carlos Herrera anuncia que ha arribat el moment de cridar a la calma, de la temperança d’Estat (que vés a saber què vol dir, aquesta expressió, en boca seva), i exigeix als representants polítics que no buidin bidons de gasolina sobre l’opinió pública. “Y en ello”, enllesteix, “van implícitos los medios de comunicación”.

¿Cal especificar, també, quins són els mitjans de comunicació que van implícits en l’advertiment d’aquest magnífic bomber piròman?

________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: dibuix d’en Min, sobre una frase que va dir el susodicho Carlos Herrera aquest dia, parlant de “el tonto de Laporta” i del Club que aquest presideix}]