José Bono dixit: «Abans que socialista sóc espanyol. El món estaria incomplet sense Espanya, malgrat que alguns se sentin incòmodes per això. Són pocs, però tenen potència de veu».
Aquesta era la frase del dia destacada a les planes de punt de vista d’El Punt de dilluns. El fill de falangista que és -i com li agrada recordar sovint- l’actual president del Congrés de Diputats espanyol va de cara, s’ha de reconèixer. Però tampoc té tant de mèrit: els fills de l’Espanya castellana que va sortir titubejant, com despertant-se d’una migdiada, de la interminable dictadura del canari flauta del Ferrol i que va fer, un bon punt desubicada, la travessia del desert de la transició ja fa temps que es van treure les puces de sobre -és a dir, tot possible sentiment semblant ni per aproximació al de culpa per complicitat, per activa o per passiva, amb aquell terror institucionalitzat- i que circulen pel món (llegiu Espanya) més eixerits que un pèsol.
Les esquerres espanyoles, momentàniament solidàries amb Catalunya i els catalans de finals dels 70 encara amb el cos ple de morats de les pallisses rebudes, ja fa temps que quan es tracta de defensar o fer costat a les raons dels nacionalistes no castellans, per molt justes i necessàries que siguin, xiulen i miren cap a un altre costat. I, com veiem en aquest fenomen que presideix el Parlament espanyol, no tenen cap problema a proclamar abans que res el seu identitari nacionalisme, que és el més no-nacionalista dels nacionalismes no-nacionalistes que es fan i es desfan.
Si algú -algú d’aquesta perifèria política i geogràfica llur- encara se’n sorprèn, el convido a fer un cop d’ull a l’adn polític d’aquest personal, a través de l’excel·lent article (“La crosta espanyola”) que publicava al mateix diari Pius Pujades divendres passat:
«Des de Catalunya es fa difícil d’entendre que un partit com el PP
arrossegui a Espanya deu milions de vots, o més. Fins i tot ens costa
de comprendre les enormes reticències del PSOE quan es plantegen a les
altes institucions de l’Estat temes tan evidents com la injustícia
fiscal o la imposició lingüística que patim en bona part del territori.
És clar que existeix ben viu en el que anomenem poble espanyol un
arrelat sentiment patriòtic que és hereu de molts anys de didàctica
política persistent que fonamenta l’essència de la nació espanyola en
la supremacia de Castella –que consideren el motor de l’espanyolisme,
la creadora del país–, la necessària uniformitat lingüística –assumint
a desgrat les vel·leïtats residuals d’algunes províncies– i el referent
ideològic religiós que marca l’Església catòlica. Aquest sentiment, que
no s’explicita gaire sovint, forma un substrat ideològic natural que
marca les tendències polítiques d’una gran part de la societat
espanyola i dels seus polítics. Aquells pobles que no comparteixen
majoritàriament aquest fons doctrinal són societats malaltes, que es
toleren, però que cal mantenir vigilades, controlades, sotmeses a
tractament.
La ideologia descrita té unes arrels fondes, que
caldria buscar molt lluny en la història. Però ha perviscut fins a la
nostra democràcia gràcies a la labor decidida i traumàtica de la llarga
dictadura franquista. Gairebé quaranta anys en què tots els mitjans
moderns i tradicionals –escola, propaganda, premsa, cinema, ràdio,
televisió, Església, exèrcit– van estar al servei de la idea
d’imposar-la com a única veritat. Llegint Bartolomé Barba, que va ser
governador civil de Barcelona, sabem que Espanya té una situació
geogràfica que la fa predestinada a una actuació especial i
protagonista al món pel fet d’estar al centre moral i històric del
planeta. Per això ha fet un paper d’àrbitre en l’esdevenir de la
història universal: va decidir si guanyaria Roma o Cartago, el
catolicisme o l’arrianisme, va aturar l’islam durant vuit segles, va
decidir la guerra dels Cent Anys, va vèncer Napoleó… i el 1936 avança
la victòria aliada a la Guerra Mundial. Tot això per allò de la unidad de destino en lo universal. Un designi diví, ineludible. Queda clar, doncs, que «la
historia de España es fruto de un detallado plan divino, que ha elegido
a España para salvar a la Humanidad, a la fe cristiana i a Occidente,
como un nuevo mártir de Cristo», explica Juan Carlos Losada a Ideología del ejército franquista.
És
evident que alguns dels puntals del règim començaren a defallir a
partir dels anys seixanta: premsa, escola, ràdio i Església perden
virulència doctrinal. Però queda per molts anys més l’exèrcit, que
considerava el servei militar obligatori com una gran escola de
patriotisme radical. L’oficialitat espanyola –mal pagada, mal armada,
aïllada de la societat civil– manté, com a mínim fins als desastres
militars d’Ifni i el Sàhara, que no acaba d’entendre, l’orgull de
sentir-se garantia final i definitiva dels grans valors essencials de
la pàtria: la unitat, la fe, l’honor, el destí comú, l’orgull racial,
en què ha estat educada. Les forces armades veien compensada la seva
fidelitat al model polític carrincló al que servien perquè se’ls feia
sentir com una nova noblesa de la qual Franco extreia sovint dirigents
a tots nivells, des de ministres fins a governadors civils o directors
generals. Com propugnava José Antonio, havien de ser meitat monjos,
meitat soldats.
Per això durant la transició les sales de
banderes de les casernes esmolaven sabres, pendents de l’ordre de
sortir a salvar la pàtria que ells predicaven o feien predicar als
campaments de reclutes per fer homes de profit els pobres civils que
l’Estat els posava a les mans.
Aquella feina, la dels primers
vint anys i la dels següents, va fer forat al país. Va crear una enorme
crosta de patriotisme messiànic als cervells de molts milions de
ciutadans que temen qualsevol canvi que remogui i enterboleixi la
nítida concepció que s’ha fet del món i de l’Estat a les velles
escoles, a la vella televisió, a la vella Església, a la vella premsa,
a les velles casernes. Són milions de vots que cap dels dos grans
partits vol perdre del tot. Les grans idees de l’Espanya gran –potser
ara ja no per designi diví– tenyeixen les banderes dels mítings i les
pancartes electorals. No fos cas que el contrari mostrés una crosta més
dura o més ufanosa».
I en això estan, el Toro carpetovetònic i l’Elefant ibèric: a veure quin dels dos és més espanyolista nonacionalista… I la fauna perifèrica, la feina que tenim que aquests dos no ens trepitgin, sigui tot barallant-se entre ells o anant tots dos a l’una i perfectament al pas!
Ara bé, tornant al magnífic president Bono, li diria que fa molt de goig traient pit, sí senyor, però que hauria de ser una mica, una miqueta més humil i reconèixer que Espanya també seria incompleta sense el món, estem d’acord? Ni que sigui com a reconeixement pels anys i anys que els seus compatriotes s’han divertit anant amunt i avall conquerint països, civilitzant-los, convertint-los a la fe vertadera i després deixant-los secs com una llimona espremuda.
____________________________________
Annex: el diari informava el mateix dia que França ha plantejat als seus ciutadans un debat, que clourà a final de gener, sobre la
«identitat nacional» i la manera d’integrar
millor la immigració. Deixant de banda que els objectius plantejats (“buscar accions que permetin afirmar
la nostra identitat nacional i reafirmar els valors republicans i
l’orgull de ser francès»), les expressions utilitzades i la resposta patriòtica de l’entorn (un 60% dels francesos s’han manifestat favorables al debat, i un 77% són partidaris que s’ensenyi La Marsellesa
als col·legis) serien perfectament homologables en el cas d’una iniciativa semblant a la monàrquica Espanya, fóra altament interessant veure en aquesta banda de Pirineu la resposta a la pregunta central d’aquesta consulta: «Què significa ser
espanyol per a vostè?».
Jo crec que l’enquesta (perfectament ajustada a llei) produiria un cafarnaüm monumental, del qual seria impossible treure cap conclusió clara i concreta, i ens quedaríem (ells, sobretot) amb les ganes de saber què recollons significa ser espanyol. La curiositat va matar el gat, diu el refrany, i per tant, com que un dia o altre no podran resistir més la temptació de transplantar l’experiment a Espanyolàndia i ens plantejaran la pregunteta, ja poden anar fent les seves apostes, senyores i senyors.
_________________________
[Foto de l’entradeta: Magazine de El Mundo]
