L'Hereu Riera

P’tit homenatge dels Coixos Nois al p.. amo del soul i del funk James Joseph Brown (Barnwell, Carolina del Sud, 3 de maig de 1933 – Atlanta, Georgia, 25 de desembre de 2006)

Shout: Fellas, I’m ready to get up and do my thing
I wanta get into it, man, you know….
Like a, like a sex machine, man,
Movin’… doin’ it, you know
Can I count it off? (Go ahead)

Spoken: One, two, three, four!

Get up, get on up
Get up, get on up
Stay on the scene, like a sex machine

Wait a minute!
Shake your arm, then use your form
Stay on the scene like a sex machine
You got to have the feeling sure as you’re born
Get it together right on, right on.

Get up, get on up……

I said the feeling you got to get
Give me the fever in a cold sweat.
The way i like it is the way it is;
I got mine and don’t worry’ bout his

Get on up and then shake your money maker,
Shake your money maker……..

[James Brown, Sex machine]

Interessant trobada aquest matí al centre cívic de Sant Narcís amb uns quants coixos nois de Mifas, l’associació gironina de físics. La casa està fent una valoració general de la marxa de les coses, de l’estructura de funcionament i del funcionament mateix, i hem fet un repàs força exhaustiu de tot plegat, fins al punt que ens hem polit les tres hores que teníem de coll, però encara i així m’ha quedat la sensació que podríem haver aprofundit més. Com passa tantes vegades, quan arribàvem al final de la conversa -de fet ja érem al carrer, sota les voltes de la preciosa plaça de l’Assumpció, empesos per la dona de la neteja- era quan més interessant s’havia tornat.
Un parell de notes per al debat:
-on és el “límit”, a la pràctica, a la vida diària, entre “físic” i “psíquic” en el cas dels pluridiscapacitats, això és, les persones que tenen les dues afectacions; -i en la interrelació entre el col·lectiu de discapacitats i la resta de la societat, qui ha d’integrar a qui? És a dir, els discapacitats s’han d’integrar ells a la societat, o han de fer per maneres d’integrar la societat dins el col·lectiu? O les dues coses alhora? I en quins percentatges?
Les associacions de discapacitats han de ser integrades exclusivament per discapacitats? Sí? Jo no n’estic pas tan segur. En el cas de Mifas, avui hem suggerit a les dues noies de la consultoria externa que fan el treball de recollida de dades que apuntessin la possibilitat de reforçar la figura del ‘soci col·laborador’ -contemplada als estatuts però poc desenvolupada-, una mica per anar en aquesta direcció, de construir ponts. La qüestió plantejada és la mateixa que dèiem aquí en aquest bloc fa uns dies parlant de l’esport discapacitat, com el bàsquet i el tennis en cadira de rodes, l’automobilisme, el tir olímpic, etc: si, de la manera com enfoquem les coses i la forma de resoldre-les, amb tanta endogàmia, en realitat no ens estem tirant pedres a la teulada…
A propòsit del bàsquet en cadira de rodes i de la possibilitat d’obrir-lo a la societat (o de deixar de tenir-ne l’exclusiva els discapacitats), ha sorgit una altra idea que li dóna un interès afegit: si l’accés no fos tan restrictiu com ara (amb l’obligatorietat de presentar el certificat de minusvalidesa), es crearien més equips (a Catalunya, que és terra d’esports, segur que sí), i per tant es podria crear també una lliga molt potent sense necessitat de fer aquests desplaçaments tan fora de lloc que es fan ara, a l’altra punta de la Península, per jugar un simple partit de primera divisió (que equival a una tercera divisió), i per tant no caldrien tantes despeses per jugar a bàsquet i divertir-se.

[No volia acabar parlant de política, que esport i política no s’han de barrejar, com diu l’acudit espanyol-, però hi he anat a parar ressolant, inevitablement: la conclusió és que, també en aquest àmbit tan allunyat de la centralitat, per dir-ho així, els catalans, en aquest cas els catalans discapacitats, depenent d’Espanya, i concretament de la Federació Espanyola d’esports per a persones discapacitades, estem fent el negoci d’en Robert amb les cabres…]

Déu n’hi do quin inici de curs, el de ‘l’home de la pipa’ d’El Punt -edició de Girona-, el periodista Josep Maria Pasqual, a la seva crònica política, “L’apuntador”, del primer dia de setembre…! L’article es titula “La cultura de la dependència”, i augura que aquesta serà “l’únic guanyador” que hi haurà al final de l’actual procés de (re)negociació sobre el finançament, perquè, “salvades les diferències estratègiques i tàctiques i de protagonistes amb les anteriors negociacions sobre el finançament, les guiades per Pujol, per entendre’ns”, aquesta d’ara “segueix la mateixa línia de sempre: reclamar per a Catalunya més diners i més inversions per part de l’Estat”. La lògica de les ocasions anteriors era molt senzilla: cada vegada hem partit d’una situació tan deficitària, que de qualsevol millora només se’n podia fer una interpretació positiva, malgrat que no fos la que es volia. D’exemples de “succedanis polítics” acceptats com a mal menor en tenim un fotimer: des de la mateixa Constitució vigent, fins a l’Estatut de Miravet (o de la Moncloa, com en diuen alguns maliciosament), passant pel de 1979 i per tots els sistemes de finançament…, i hi podríem afegir els mateixos Pressupostos generals de l’Estat, que sempre es troben justificacions des dels partits catalans per donar-los per bons.
Però atenció al paràgraf que segueix: “Més enllà d’aquest determinisme que ha abocat des de fa segles els catalans a conformar-se amb el mal menor i encara donar les gràcies amb «optimisme», el que ens ha de preocupar ara és el foment de la cultura de la dependència. Demanar més diners i més inversions a l’Estat és un error de plantejament gravíssim, quan el que cal exigir és que l’Estat no s’emporti tants diners de Catalunya com pronostiquen les balances fiscals publicades. No és que l’Estat hagi d’invertir més a Catalunya, és que Catalunya ha d’invertir menys en l’Estat. Aquesta és la realitat.
Només introduint el matís sobre qui inverteix i qui «és invertit» (perdó pel joc de paraules), arribarà un dia que tindrem les coses clares i ens acostarem a la sobirania (…).
Hem de poder seguir exigint que l’Estatut s’acompleixi sense pagar el preu d’estendre la ideologia que som dependents. Nosaltres no volem més diners seus, volem que ells se’n quedin menys dels nostres. Vaja, que els dependents són ells, no nosaltres. I això hauria de quedar més clar cada dia, no més amagat”.

Àngela Maria! Per fi algú ho diu, clar i català, i amb totes les lletres!!!! El bufet d’alleujament que he fet després de llegir aquesta peça es deu haver sentit des de Puigpardines…

Casualment, la secció d’en Pasqual anava aquest dia just sota un article de l’Anna Serrano titulat “Quan la història es repeteix”, en què la periodista assenyala les concomitàncies que presenta l’actual situació política -aquestes estranyíssimes aigües estancades de la discussió del model de finançament (que no estava discutit, ja?) on “navega”, amenaçant de sotsobrar, el Miniestatut de Catalunya- amb la que es va donar a nivell estatal el temps de gestació de l’Estatut, que finalment va néixer amb dificultats -enmig dels esgarips del PP- però més o menys rodanxó, i que tot seguit va anar a Madrid a seguir el règim d’aprimament de costum.
Per reblar la sensació de déjà vu, al costat de l’article es reprodueix una il·lustració del dibuixant Apa (Feliu Elias) publicada el juny de 1932 al setmanari El Mirador que ironitza sobre la situació (de la qual sembla calcada l’actual) en què es trobava l’Estatut de Núria, aleshores en procés de discussió a les Corts… després d’haver estat votat majoritàriament pel poble de Catalunya!
Veient com li passen per sobre els temps sense afectar-la, un hom a vegades es pregunta si la Pell de Brau no és en realitat d’elefant…

Repicant en les mateixes coordenades, en la seva columna setmanal el també periodista Narcís Jordi Aragó treu a rotlle unes paraules del poeta Joan Maragall sobre la política catalana de principis de segle XX que tanmateix són de màxima actualitat: “Algunes semblen escrites ahir mateix, arran de l’estira-i-arronsa que mantenen les nostres forces polítiques entorn de l’Estatut i el finançament, tan aviat unides com barallades a l’hora d’enfrontar-se amb el poder de Madrid. Fa noranta-vuit anys que Joan Maragall va dir, en una carta a Pere Coromines: «És un dol per tot bon català lo que us aneu dient els uns dels altres. En nom de Catalunya, prou! Qui ha faltat? Tots heu faltat. Així com us és lícit combatre en nom dels principis polítics allà on sofreix contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fóra vergonya per a tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allà on l’abominable encasellament centralista es presenti contra Catalunya en batalla». Més actual, impossible”.

Sort que en la mateixa edició, també a les planes de política, hi podíem llegir una bona notícia: “L’exsecretari d’estat d’Afers Europeus de Blair reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya”. Encara que no de forma explícita, sinó a propòsit del conflicte entre Geòrgia i Rússia, l’antic dirigent laborista britànic deia aquest diumenge que “tothom està d’acord a dir que els països bàltics tenen dret a tenir el seu país, que Geòrgia té dret a tenir el seu país, i que Espanya té dret a dir que els catalans i el País Basc formen part d’Espanya mentre aquests pobles no ho decideixin altrament”.
Ja sabem què pensa Espanya de la qüestió, ara per ara. Però si a Europa li comencen a créixer els nans (el lehendakari Ibarretxe està animant aquests dies els seus a presentar individualment al Tribunal Europeu de Dret Humans d’Estrasburg una denúncia contra l’Estat espanyol, en el cas que aquest impedeixi la consulta que pensa fer el Govern basc sobre l’autodeterminació del país), Espanya ho tindrà cru per defensar amb mètodes democràtics (n’hi queden d’altres?) la seva estructura interna, que presenta els dèficits democràtics que aquí coneixem bé (perquè els patim cada dia).

[_{Il.lustració de l’entradeta: Valldignadigital.com}]

Sovint els catalans diem, o ens diem, o sentim dir a d’altres catalans que si no ens defensem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. D’ençà de 1714 ho tenim clar, i probablement ho hauríem de tenir encara més present, i saltar sempre que calgui -encara que sigui cada dos per tres- amb la velocitat i els reflexos instintius del gat escarmentat.

Aquest manual de recursos bàsic el solem aplicar especialment al camp de la llengua, en què ens veiem sovint amb poques defenses davant de tant d’atac sostingut que ens cau a sobre com pedregada seca procedent sempre de l’Espanya maniàtica del seu monolingüisme. Però resulta que no és cert: no estem sols.

És reconfortant comprovar-ho, i per ells i per nosaltres, convé divulgar-ho, que se sàpiga, que se sàpiga a Catalunya i també a fora: a dins de la vella immigració arribada a Catalunya a partir dels anys quaranta hi ha col·lectius, com el d’Els Altres Andalusos, que no estan per lerrouxismes enverinadors ni per patriotismes burocràtics («El consens nacional català sobre immigració i ciutadania, forjat durant
la lluita antifranquista i explicitat en els famosos lemes “És
català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya” o “Som un sol poble” és el que ha guiat la reconstrucció nacional i social de
Catalunya des del final del franquisme. Es fonamenta en dos elements
entrelligats: d’una banda, evitar la discriminació per raó d’origen; de
l’altra, promoure el català en tant que llengua amenaçada. Aquest
consens, d’aplicació sovint imperfecta però de suport majoritari, ha
rebut, des de sempre, atacs per part d’aquells que pretenen petrificar
els nascuts fora de Catalunya i els seus descendents com a element
exogen de la nació catalana, ja sigui des de postures neolerrouxistes
com des del més ranci del nacionalisme comunitarista català. Parlar
d’immigrants de “tercera generació” és una barbaritat en què incorren
per igual el Sr. Bofill i Ciudadanos»), i que estan de manera decidida pel país i per la llengua pròpia del país, i seva, que és el català.

I dins de la nova també n’hi ha, i encara són més nombrosos, de manera que, si trobem la manera o les maneres de treballar junts, podem fer molta feina. Aquí en tenim una gratificant mostra:

La xarxa associativa de la immigració, formada per vint-i-tres associacions, van presentar el passat 17 de juliol l’edició del manifest “El català, llengua comuna” i del vídeo
que difon aquest missatge. La presentació va servir com a cloenda de
curs d’aquesta xarxa d’associacions, que des de fa quatre anys
organitza una sèrie d’activitats durant la diada de Sant Jordi, a
Barcelona. La presentació va tenir un ampli reconeixement civil i
institucional pel treball de la xarxa d’associacions de persones
immigrades i de suport als nouvinguts. El manifest “El català, llengua
comuna” destaca la importància del català com a element d’inclusió i
cohesió social.

La presentació, celebrada a la sala d’actes
de l’Ateneu Barcelonès, va anar a càrrec de Miquel Strubell i va
comptar amb els parlaments de: Abdou MawaNdiaye (president de
l’Associació Catalana de Residents Senegalesos), Josep-Anton Fernàndez
(portaveu de la Comissió de nous parlants de la Plataforma per la
Llengua) i Àlex Hinno (Comunitat Palestina de Catalunya). A continuació
es van llegir fragments del manifest “El català, llengua comuna”, per
part d’Elsa Oblitas (Centro Boliviano-Catalán) i Kangyun Xiao
(Associació d’Estudiants i Investigadors Xinesos de Catalunya). El
pròleg del Manifest, signat per la darrera guanyadora del Premi Ramon
Llull de novel·la, Najat El Hachmi, destaca la importància d’utilitzar
la llengua del país amb les persones nouvingudes com a forma de
reconeixement mutu i de no exclusió.

Finalment es va projectar el
vídeo “El català, llengua comuna”, que és un resum de les activitats
realitzades per aquesta xarxa d’entitats durant la diada de Sant
Jordi del 2008 i que conté entrevistes i imatges d’actuacions.
Posteriorment a l’acte, es va servir un pica-pica a l’entrada de
Carruatges de l’Ateneu Barcelonès.

A la presentació va ser-hi presents autoritats públiques i representants de la societat
civil, com per exemple: Ernest Benach, president del Parlament de
Catalunya; Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya
(1980-2003); Joan Puigcercós, secretari general d’Esquerra Republicana
de Catalunya; Francesc Homs, Carles Puigdemont i Pere Aragonès,
diputats al Parlament; Joan Tardà, diputat al Congrés per ERC; Oriol
Amorós, secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya;
Bernat Joan, secretari general de Política Lingüística; Josep
Gonzàlez-Cambray, adjunt al secretari per a la Immigració; Alba
Castellví, vice-secretària general de Política
Sectorial d’ERC; Enric de Vilalta, coordinador de l’àmbit de política
lingüística d’ICV; Ferran Mascarell, vicepresident primer de l’Ateneu
Barcelonès; Francesc Cabana, vicepresident segon de l’Ateneu Barcelonès;
els membres del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua
Albert Manent, Isidor Marí, Fèlix Martí (president de l’Opinió
Catalana), Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural) i Miquel Strubell;
Agustí Colominas (president de la Fundació Trias Fargas), Àngel Colom i
altres representants d’entitats i de la societat civil catalana.

Entitats convocants:
Asociación de Mujeres Ecuato-guineanas E’Waiso Ipola
Asociación de Profesionales Bolivianos en Barcelona (APBB)
Associació Catalana de Residents Senegalesos
Associació d’Amics del Poble Marroquí (ITRAN)
Associació d’Estudiants i Investigadors Xinesos de Catalunya
Associació de Dones Amazigues Tamettut
Associació de Tallers Afrocatalans (ATAC)
Associació de Treballadors Pakistanesos
Associació de Treballadors Immigrants i Marroquins de Catalunya (ATIMCA)
Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau
Centro Boliviano-Catalán
Comunitat Palestina de Catalunya
Cornellà sense Fronteres (membre del grup Agraw Amazic N Katalunya)
El Mirador dels Immigrants
Els Altres Andalusos
Espazo Galego dos Països Catalans
Federació d’Associacions Americanes de Catalunya (FASAMCAT)
Federació d’Entitats Bolivianes a Catalunya (Fedebol)
Federación de Entidades Ecuatorianas en Catalunya (FEECAT)
Llactacarú (Asociación de Inmigrantes Ecuatorianos en Catalunya para la
Solidaridad y la Cooperación)
Plataforma per la Llengua
Rede.cat
Veu Pròpia

[Imatge de l’entradeta: Kukuxumusu]