L'Hereu Riera

Déu n’hi do quin inici de curs, el de ‘l’home de la pipa’ d’El Punt -edició de Girona-, el periodista Josep Maria Pasqual, a la seva crònica política, “L’apuntador”, del primer dia de setembre…! L’article es titula “La cultura de la dependència”, i augura que aquesta serà “l’únic guanyador” que hi haurà al final de l’actual procés de (re)negociació sobre el finançament, perquè, “salvades les diferències estratègiques i tàctiques i de protagonistes amb les anteriors negociacions sobre el finançament, les guiades per Pujol, per entendre’ns”, aquesta d’ara “segueix la mateixa línia de sempre: reclamar per a Catalunya més diners i més inversions per part de l’Estat”. La lògica de les ocasions anteriors era molt senzilla: cada vegada hem partit d’una situació tan deficitària, que de qualsevol millora només se’n podia fer una interpretació positiva, malgrat que no fos la que es volia. D’exemples de “succedanis polítics” acceptats com a mal menor en tenim un fotimer: des de la mateixa Constitució vigent, fins a l’Estatut de Miravet (o de la Moncloa, com en diuen alguns maliciosament), passant pel de 1979 i per tots els sistemes de finançament…, i hi podríem afegir els mateixos Pressupostos generals de l’Estat, que sempre es troben justificacions des dels partits catalans per donar-los per bons.
Però atenció al paràgraf que segueix: “Més enllà d’aquest determinisme que ha abocat des de fa segles els catalans a conformar-se amb el mal menor i encara donar les gràcies amb «optimisme», el que ens ha de preocupar ara és el foment de la cultura de la dependència. Demanar més diners i més inversions a l’Estat és un error de plantejament gravíssim, quan el que cal exigir és que l’Estat no s’emporti tants diners de Catalunya com pronostiquen les balances fiscals publicades. No és que l’Estat hagi d’invertir més a Catalunya, és que Catalunya ha d’invertir menys en l’Estat. Aquesta és la realitat.
Només introduint el matís sobre qui inverteix i qui «és invertit» (perdó pel joc de paraules), arribarà un dia que tindrem les coses clares i ens acostarem a la sobirania (…).
Hem de poder seguir exigint que l’Estatut s’acompleixi sense pagar el preu d’estendre la ideologia que som dependents. Nosaltres no volem més diners seus, volem que ells se’n quedin menys dels nostres. Vaja, que els dependents són ells, no nosaltres. I això hauria de quedar més clar cada dia, no més amagat”.

Àngela Maria! Per fi algú ho diu, clar i català, i amb totes les lletres!!!! El bufet d’alleujament que he fet després de llegir aquesta peça es deu haver sentit des de Puigpardines…

Casualment, la secció d’en Pasqual anava aquest dia just sota un article de l’Anna Serrano titulat “Quan la història es repeteix”, en què la periodista assenyala les concomitàncies que presenta l’actual situació política -aquestes estranyíssimes aigües estancades de la discussió del model de finançament (que no estava discutit, ja?) on “navega”, amenaçant de sotsobrar, el Miniestatut de Catalunya- amb la que es va donar a nivell estatal el temps de gestació de l’Estatut, que finalment va néixer amb dificultats -enmig dels esgarips del PP- però més o menys rodanxó, i que tot seguit va anar a Madrid a seguir el règim d’aprimament de costum.
Per reblar la sensació de déjà vu, al costat de l’article es reprodueix una il·lustració del dibuixant Apa (Feliu Elias) publicada el juny de 1932 al setmanari El Mirador que ironitza sobre la situació (de la qual sembla calcada l’actual) en què es trobava l’Estatut de Núria, aleshores en procés de discussió a les Corts… després d’haver estat votat majoritàriament pel poble de Catalunya!
Veient com li passen per sobre els temps sense afectar-la, un hom a vegades es pregunta si la Pell de Brau no és en realitat d’elefant…

Repicant en les mateixes coordenades, en la seva columna setmanal el també periodista Narcís Jordi Aragó treu a rotlle unes paraules del poeta Joan Maragall sobre la política catalana de principis de segle XX que tanmateix són de màxima actualitat: “Algunes semblen escrites ahir mateix, arran de l’estira-i-arronsa que mantenen les nostres forces polítiques entorn de l’Estatut i el finançament, tan aviat unides com barallades a l’hora d’enfrontar-se amb el poder de Madrid. Fa noranta-vuit anys que Joan Maragall va dir, en una carta a Pere Coromines: «És un dol per tot bon català lo que us aneu dient els uns dels altres. En nom de Catalunya, prou! Qui ha faltat? Tots heu faltat. Així com us és lícit combatre en nom dels principis polítics allà on sofreix contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fóra vergonya per a tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allà on l’abominable encasellament centralista es presenti contra Catalunya en batalla». Més actual, impossible”.

Sort que en la mateixa edició, també a les planes de política, hi podíem llegir una bona notícia: “L’exsecretari d’estat d’Afers Europeus de Blair reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya”. Encara que no de forma explícita, sinó a propòsit del conflicte entre Geòrgia i Rússia, l’antic dirigent laborista britànic deia aquest diumenge que “tothom està d’acord a dir que els països bàltics tenen dret a tenir el seu país, que Geòrgia té dret a tenir el seu país, i que Espanya té dret a dir que els catalans i el País Basc formen part d’Espanya mentre aquests pobles no ho decideixin altrament”.
Ja sabem què pensa Espanya de la qüestió, ara per ara. Però si a Europa li comencen a créixer els nans (el lehendakari Ibarretxe està animant aquests dies els seus a presentar individualment al Tribunal Europeu de Dret Humans d’Estrasburg una denúncia contra l’Estat espanyol, en el cas que aquest impedeixi la consulta que pensa fer el Govern basc sobre l’autodeterminació del país), Espanya ho tindrà cru per defensar amb mètodes democràtics (n’hi queden d’altres?) la seva estructura interna, que presenta els dèficits democràtics que aquí coneixem bé (perquè els patim cada dia).

[_{Il.lustració de l’entradeta: Valldignadigital.com}]